Globalització, Ordre Mundial i l'Estat de les Autonomies a Espanya

Geografia11 de des. 202528,67 KB

La Globalització: Causes, Dimensions i Crítiques

Causes Múltiples de la Globalització

Millora dels transports (facilitat de trasllat).
Progrés de les telecomunicacions: transmissió d'informació instantània, connexió d'empreses i persones.
Generalització del sistema capitalista: impuls de la liberalització del comerç mundial.
L'activitat de diferents organitzacions internacionals: afecta la presa de decisions d'abast global.

Dimensions i Conseqüències de la Globalització

Nivell Polític

Promou relacions entre països lliures i democràtics.
Tanmateix, limita la sobirania dels països a causa de les decisions d'institucions supranacionals i la pressió de les multinacionals.

Nivell Social

Afavoreix el moviment de persones, la difusió dels avenços tecnològics i els contactes interpersonals.
Tanmateix, provoca descens salarial, difusió de pandèmies i assetjament cibernètic.

Nivell Econòmic: Triple Aspecte

Les multinacionals localitzen algunes de les seves fàbriques en països pobres, tot i que la majoria dels avantatges es queden als països rics.
L'intercanvi de mercaderies, serveis i capitals s'estén pel món, millorant les oportunitats per a molts països, però en altres casos, augmenta el deute extern.
El consum de béns augmenta, impulsat per la publicitat, però no arriba a tots els grups socials.

Nivell Cultural

Augmenta la interacció entre cultures i difon la ciència, l'art i la música arreu del planeta.
Tanmateix, fomenta una homogeneïtzació cultural segons el model occidental.

Nivell Mediambiental

Afavoreix la conscienciació sobre aquest problema i els acords internacionals per a la seva solució.
Tanmateix, produeix un gran impacte ecològic en promoure un model econòmic, productivista i consumista.

Els Moviments Antiglobalització

Estan integrats per organitzacions molt diverses, algunes totalment oposades a aquest procés, i altres que proposen canvis perquè beneficiï a tothom. Critiquen els efectes negatius que ha causat:

Pèrdua d'autonomia dels estats (només beneficia a uns pocs).
Flexibilitat laboral.
Pèrdua d'identitat cultural de certes poblacions.
Enorme deteriorament mediambiental.

Relacions Mundials i l'Ordre Geopolític

Relacions Mundials No Igualitàries: Grans Diferències de Poder

Centres: Integrats per països avançats que dicten les normes de les relacions internacionals.
Semiperifèries: Integrades per països emergents. Són potències regionals entre els països del seu entorn i pressionen per a tenir més poder en institucions internacionals.
Perifèries: Integrades per països de baix desenvolupament. Estan en situació de dependència respecte als interessos de les grans potències.

L'Actual Ordre Mundial (Inici 1990)

La caiguda del bloc comunista va posar fi a l'ordre bipolar nascut durant la Guerra Freda.

Pla Polític: Va donar pas a un ordre unipolar, amb els EUA com a única superpotència capaç d'exercir lideratge mundial i imposar els seus interessos.
Pla Econòmic: Va donar pas a un ordre multipolar. Els EUA comparteixen la primacia amb la UE i el Japó (la Triada), que controlen les institucions econòmiques mundials.

Canvi d'Ordre Geopolític Mundial (Principis del Segle XXI)

A Nivell Polític: Debilitament del Lideratge dels EUA

El lideratge dels EUA es redueix perquè:

Creix el pes de la Xina i Rússia.
Hi ha oposició de països i ciutadans a la política exterior dels EUA (basada més en el poder militar que en la negociació).
S'escampa la idea que el món ha de regir-se per un sistema de decisions col·lectiu.

En el Pla Econòmic: Debilitament de la Triada

El lideratge de la Triada es debilita, ja que la crisi ha afectat menys o gens els països emergents. La Xina és una gran compradora d'empreses i títols de deute dels països avançats. Per això, el centre econòmic del planeta tendeix cap a la regió d'Àsia-Pacífic.

Estem en una fase de transició cap a un nou ordre mundial, que en els pròxims anys serà més multipolar i desoccidentalitzat. Exemples d'aquests canvis són la formació de blocs polítics i econòmics a Àsia i Amèrica Llatina, i la major presència de països emergents en les institucions internacionals.

La Posició d'Espanya al Món

Espanya se situa entre els països d'alt desenvolupament, però per darrere de les grans potències i amb tendència a perdre posicions per la incidència de la crisi de 2008 i l'avanç de països emergents.

Fortaleses i Debilitats Internacionals d'Espanya

Majors Fortaleses (Poder Tou)

Estan relacionades amb el poder tou (soft power):

La qualitat institucional.
La participació en organitzacions i acords internacionals.
Els fluxos de persones a través del turisme i la immigració.
Els èxits esportius.
Una bona reputació com a lloc d'oci i de gent agradable.

Majors Debilitats

Estan relacionades amb el poder tou (baixa projecció en ciència, tecnologia i educació) i amb certs aspectes econòmics:

Dependència energètica.
Insuficient exportació de béns tecnològics.
Modesta reputació pel que fa a la qualitat dels seus productes i serveis.

Indicadors per Mesurar la Posició d'Espanya

Per mesurar la posició d'Espanya al món, s'utilitzen diferents índexs:

L'IDH (Índex de Desenvolupament Humà): L'elabora l'ONU des de 1990. Inclou 188 països i pondera tres aspectes: el PIB per càpita, l'esperança de vida i les taxes educatives. El 2015 Espanya ocupava el 26è lloc.
L’Índex de Globalització: L’elabora l’Institut de Recerca Econòmica de Zuric des del 1970. Inclou 207 països i pondera tres aspectes: globalització política, econòmica i social. El 2015 Espanya ocupava el 14è lloc.
L’Índex Elcano de Presència Global: L’elabora el Real Instituto Elcano des del 2010. Inclou 80 països i pondera tres aspectes: presència militar, econòmica i tova. El 2015 Espanya ocupava el 11è lloc.
El CountryRep (Reputació Exterior): L’elabora el Reputation Institute des del 1998. Inclou 55 països i pondera tres aspectes: qualitat institucional, de vida i nivell de desenvolupament. El 2015 Espanya ocupava el 17è lloc.

La Marca Espanya

La Marca Espanya és una política d’estat per a promocionar la imatge d’Espanya a l’interior i a l’exterior. En un món global, una bona imatge del país reforça la seva posició en tots els àmbits internacionals i col·labora a la internacionalització de la seva economia.

S’executen plans anuals d’acció exterior per a promocionar-la, i s’ha creat una web amb aquest nom, que mostra les fortaleses del país, resultant un lloc atractiu per a viure, treballar, estudiar, invertir i visitar.

La Unió Europea: Història i Reptes Actuals

Orígens i Tractats Fonamentals

Després del caos de la Segona Guerra Mundial (1945) i la divisió d'Europa en dos blocs, va sorgir la necessitat de superar la fragmentació secular.

1951: Naixement de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA).
1957: Creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), ampliant el mercat comú a tota l'economia.
1993 (Tractat de Maastricht): Creació de la Unió Europea (UE). Perseguia la unió econòmica i monetària, i augmentar la cooperació en política exterior, seguretat, justícia i interior.
2009 (Tractat de Lisboa): Amplia les competències de la UE, millora l’eficàcia en la presa de decisions, reforça els drets de la ciutadania i impulsa la cooperació educativa i científica.

Reptes i Estratègies

La UE ha afrontat l’ampliació a 13 nous membres. Actualment, el principal repte és l’avanç de l’euroescepticisme entre la ciutadania, exemplificat pel Brexit del Regne Unit (juny de 2016).

Estratègia Europea 2020 (Prioritats 2010-2020)

Es vol aconseguir un creixement:

Intel·ligent: Desenvolupant el coneixement i la innovació.
Sostenible: Conjugant l’augment de la competitivitat amb l’ús eficaç dels recursos i la protecció mediambiental.
Integrador: Fomentant un alt nivell d’ocupació i evitant l’exclusió social i les disparitats espacials.

Geografia, Economia i Societat de la UE

Paisatges Naturals i Medi Ambient

A la UE apareixen tres grans paisatges naturals: l’oceànic, el mediterrani i el continental, mentre que altres tenen menor extensió. La sensibilitat pels problemes ambientals és un dels senyals de la UE, que tracta d’impulsar diverses actuacions.

Sectors Econòmics i Polítiques Comunitàries

Sector Primari

Es caracteritza per la disminució de la població activa i per l’ús de tècniques de producció modernes, sobretot a l’Europa Occidental.

La Política Agrària Comunitària (PAC) regula les qüestions agràries.
La Política Pesquera Comunitària (PPC) regula l’activitat pesquera.

Sector Industrial

La UE és una gran potència industrial, perquè les empreses es fusionen, s’internacionalitzen, desenvolupen processos innovadors de producció i fabriquen productes de qualitat i disseny. La Política Industrial tracta d’ajudar l’esperit empresarial de les PIMES i impulsar la inversió en R+D+I.

Sector Serveis

A la UE, els serveis són l’activitat principal, sent una potència mundial en transports, comerç i turisme.

La Política de Transport s'orienta a fomentar les xarxes transeuropees.
La Política Comercial inclou un aranzel comú per a tercers països.
La Política Turística intenta frenar l’estacionalitat del sector i millorar la formació del personal.

Demografia i Benestar Social (UE dels 28)

La UE dels 28, amb una població de 508 milions, es caracteritza per:

Una distribució desigual.
Dèbil creixement natural, amb 1,6 fills per dona de fecunditat.
Esperança de vida de 80 anys.
Envelliment, perquè els majors de 65 anys suposen el 19%.
Arribada d’immigrants, excepte als països de l’Est.
El 77% de la població resideix a les ciutats, destacant les metròpolis globals de Londres i París.

El nivell de benestar social a la UE és elevat per l’aplicació de l’anomenat Estat del Benestar, pel qual l’Estat garanteix gratuïtament al conjunt de la població els serveis bàsics. Tanmateix, la despesa social està estancada a causa de la crisi econòmica, si bé la UE ha posat entre les prioritats del decenni precisament la cohesió social.

Conjunts Regionals i Política Territorial Europea

Tipologies Regionals de la UE

Europa Nord-occidental

És el territori més dinàmic de la UE. Les seves característiques són:

L’economia concentra les activitats més dinàmiques.
La població presenta una elevada densitat i immigració.
La xarxa de ciutats és densa i ben integrada.
El benestar social és elevat per a la majoria de la població.
Les disparitats regionals són poc marcades.

Europa del Sud

Desenvolupament més lent i tardà. Les seves característiques són:

L’economia s’ha modernitzat, destacant el fort auge del turisme.
La població té una densitat prou alta i ha rebut una alta immigració recent.
La xarxa de ciutats és densa al litoral i menor a l’interior.
El benestar social va créixer des de la incorporació a la UE, però hi ha desequilibris socials més marcats.
Hi ha disparitats regionals entre regions d’alt desenvolupament i regions deprimides.

Europa Centre-oriental

Zona de baix desenvolupament que ha impulsat importants canvis després d’abandonar el Bloc Comunista i ingressar a la UE. Els seus trets són:

L’economia ha passat de la planificació socialista al lliure mercat capitalista.
La població té una baixa natalitat i una notable emigració.
La xarxa de ciutats és densa, però poc interconnectada.
El benestar social és baix.
Els desequilibris regionals són aguts.

Regions Ultraperifèriques

Les regions insulars i els departaments francesos d’ultramar tenen dificultats especials per al desenvolupament derivades del seu allunyament geogràfic del centre de la UE.

Política Regional i de Cohesió Territorial de la UE

Per a lluitar contra els desequilibris interns, la UE duu a terme una Política Regional i de Cohesió Territorial. En el període 2014-2020, pretén invertir en el creixement i l’ocupació de totes les regions, si bé centrant les majors dotacions en les que tenen menor desenvolupament.

Política Europea d’Ordenació del Territori

Proposa aconseguir un major equilibri territorial. Per a això persegueix tres objectius:

Un desenvolupament policèntric.
Un accés equivalent a les infraestructures de transport i al coneixement en tota la UE.
Una gestió prudent de la naturalesa i del patrimoni cultural.

La Integració d'Espanya a les Comunitats Europees

Procés d'Adhesió

La mort del Caudillo i l’aprovació de la Constitució del 1978 van permetre a Espanya iniciar les negociacions per a l’ingrés a l’Europa comunitària. Les negociacions van ser difícils i es van prolongar sis anys, fins que el 1985 es va signar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees.

Factors de la Integració

La integració espanyola va ser el resultat d’una actitud favorable per ambdues parts, en què van influir diversos factors:

A nivell polític: L’arribada de la democràcia a Espanya i la voluntat europea de construir una Europa unida.
A nivell econòmic: El fort impacte de la crisi dels 70 a Espanya, que necessitava els ajuts europeus per a reajustar l’economia.

Conseqüències de la Integració

En el Terreny Polític

Per a Espanya: Va reforçar el seu naixent sistema democràtic, va acabar amb la seva tradicional marginació a Europa i va augmentar la seva visibilitat internacional.
Per a Europa: Va consolidar la democràcia al sud del continent, va afavorir les seves relacions amb Iberoamèrica i amb els països àrabs, i va reforçar la seguretat i la defensa d’Europa.

En el Terreny Econòmic

Espanya va haver de realitzar un gran esforç per a adaptar els seus sectors econòmics a les polítiques comunitàries de lliure circulació i incrementar la modernització i competitivitat, cosa que sovint va comportar molts acomiadaments laborals. Però Espanya va rebre quantiosos ajuts econòmics europeus per a millores estructurals, que han portat una progressiva convergència amb la mitjana comunitària en PIB per càpita.

Europa, per la seva banda, va augmentar la seva producció agrària, va ampliar la capacitat pesquera, va assumir la reestructuració d’alguns sectors industrials espanyols i va incrementar els desequilibris regionals. A la llarga, l’adhesió espanyola ha beneficiat també els seus socis europeus amb l’increment de les exportacions i de les inversions.

En el Terreny Social i Cultural

Social: La incorporació a Europa va col·laborar a la modernització social d’Espanya i a la creació d’un Estat del Benestar com el dels altres països, amb un notable augment de les prestacions socials i la universalització de l’educació i la sanitat.
Cultural: L’adhesió ha afavorit mútuament els intercanvis culturals i científics i la mobilitat de les persones per a viatjar, fer turisme i estudiar.

La Posició d'Espanya Dins de la Unió Europea

Localització Geogràfica i Dimensions

La localització geogràfica d’Espanya, a l’extrem sud-oest d’Europa, és perifèrica respecte a l’espai central comunitari. No obstant això, a nivell mundial, la seva situació estratègica, en una cruïlla de mars i continents, afavoreix el seu paper de mediació entre la UE i els àmbits Atlàntic i Mediterrani.

En superfície, Espanya és el segon Estat comunitari més extens, després de França, i en població ocupa el cinquè lloc.

Posició Política i Econòmica

Posició Política

Espanya ha sigut sempre un país europeista. Però la dura incidència de la crisi del 2008 a Espanya ha reduït la seva influència a Europa, mentre que la incorporació dels països de l’Est ens ha restat quota de poder, situació que es tracta de compensar amb l’ocupació d’alts càrrecs europeus per personalitats espanyoles.

Posició Econòmica

La posició econòmica d’Espanya a la UE és intermèdia: en PIB ocupa el cinquè lloc, però en PIB per càpita baixa a la posició 13.

Respecte als països més avançats: La seva competitivitat és inferior per la seva especialització en sectors de baixa qualificació o especulatius com l’immobiliari, pel seu retard en R+D+I i pel seu nivell de formació baix, cosa que fa l’economia molt vulnerable en etapes de crisi.
Respecte als països menys avançats: Els productes industrials espanyols de tecnologia mitjana i baixa pateixen la competència dels preus més barats d’aquests països i de la seva major proximitat geogràfica al centre de la Unió. A més, aquests països atrauen noves inversions comunitàries en perjudici d’Espanya i seran els principals receptors dels Fons de Cohesió Territorial en el període 2014-2020.

Terreny Social i Reptes

En el terreny social, les migracions i el turisme han potenciat la presència espanyola a Europa. No obstant això, respecte als països europeus més avançats, la situació d’Espanya és desfavorable en taxa de desocupació, que es va disparar a causa de la crisi econòmica, i en benestar social, que s’ha reduït per la mateixa raó.

El repte socioeconòmic principal d’Espanya és recuperar el creixement i l’ocupació. Amb aquesta finalitat, la UE ha recomanat a Espanya un nou model de creixement, basat en les prioritats de l’Estratègia Europa 2020:

Creixement Intel·ligent: Augmentant la despesa en R+D+I.
Creixement Sostenible: Basat en l’ús racional dels recursos i en el suport a les PIMES.
Creixement Integrador: Per mitjà de la reducció de l’abandonament escolar, l’augment dels estudis superiors i la lluita contra la pobresa.

L'Estat de les Autonomies a Espanya

Fonaments Constitucionals (1978)

La Constitució del 1978 garanteix “el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”, en les quals les Corts deleguen part de la seva sobirania. Malgrat la polèmica pel terme “nacionalitats”, la Constitució es fonamenta en la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”, és a dir, reconeix un únic Estat i una sola nacionalitat, la espanyola, i prohibeix a les comunitats autònomes unir-se entre elles o independitzar-se.

Criteris de Constitució de les Comunitats Autònomes

La Constitució va fixar els criteris per a constituir-se:

Províncies limítrofes amb característiques comunes: Catalunya, el País Basc, Galícia, Comunitat Valenciana, Andalusia, Extremadura, Castella-La Manxa, Castella i Lleó, Aragó.
Territoris insulars: Canàries i Illes Balears.
Províncies amb entitat regional històrica: Principat d’Astúries, Cantàbria, Comunitat Foral de Navarra, La Rioja, Regió de Múrcia.
Casos especials: Comunitat de Madrid (per interès nacional), Ceuta i Melilla (ciutats enclavades al nord d’Àfrica).

Vies d'Accés a l'Autonomia

Les vies per a accedir a l’autonomia van ser dues:

Via de l’article 151 (Via Ràpida): Permetia adquirir de manera immediata totes les competències. Adoptada per Catalunya, el País Basc, Galícia, Andalusia i Navarra.
Via de l’article 143 (Via Lenta): Només permetia adquirir de manera immediata certes competències i exigia un període de cinc anys per a ampliar-les progressivament. Adoptada per la resta de comunitats.

Espanya s’ha constituït en un estat descentralitzat amb 17 comunitats autònomes. El 1995, les Corts van donar el rang de ciutats autònomes a Ceuta i Melilla, que no tenen capacitat legislativa.

Principis i Organització de l'Estat Autonòmic

L’Estat de les autonomies es basa en la igualtat territorial (els estatuts no poden contenir privilegis o discriminacions) i en la solidaritat (no poden aprofundir els desequilibris entre comunitats).

Un delegat anomenat pel govern central dirigeix l’administració de l’Estat a cada comunitat i la coordina, quan procedeix, amb l’administració autonòmica per a aconseguir una gestió eficaç.

L'Estatut d'Autonomia

Cada comunitat autònoma es regeix pel seu Estatut d’Autonomia, aprovat per les Corts. El text conté la denominació de la comunitat, la seva delimitació territorial, la bandera, els noms, organització i seu dels organismes autònoms i les competències assumides.

Distribució de Competències

Competències Autonòmiques (Art. 148): Institucions d’autogovern, obres públiques d’àmbit autonòmic, medi ambient, inspecció d’edificis, etc.
Competències Exclusives de l’Estat: Relacions internacionals, forces armades, sistema monetari, etc. (matèries essencials per a la nació).

Organització Institucional Autonòmica

Una Assemblea Legislativa o Parlament, elegida cada quatre anys per sufragi universal.
Un President, elegit per aquesta assemblea i a qui correspon la direcció del govern autònom, format per diferents conselleries.
Un Tribunal Superior de Justícia, que és la instància judicial més alta en l’àmbit autonòmic.

Finançament de les Comunitats Autònomes

Règim Comú: Les comunitats es financen amb tributs (impostos propis, impostos de serveis traspassats o impostos compartits per l’Estat, que cedeix, per exemple, el 50% de l’IRPF o de l’IVA) o amb fons estatals (quan hi ha un dèficit de finançament).
Règim Foral (País Basc i Navarra): La seva pròpia administració fiscal recapta els tributs i després pacta amb l’Estat (convenis) la quantitat que li pagarà per serveis prestats.

Subdivisió Administrativa

Les comunitats autònomes se subdivideixen administrativament en províncies (50) i municipis (8.124).

La província té com a òrgan de govern la Diputació, encarregada de prestar serveis d’àmbit provincial.
El municipi té com a òrgan de govern l’Ajuntament, encarregat de prestar una sèrie de serveis als veïns.

Política Regional i Cohesió Territorial a Espanya i la UE

Política Regional Europea (2014-2020)

La política regional europea tradicional (iniciada el 1975) tenia com a objectiu principal ajudar només les regions més desafavorides. La nova política regional 2014-2020 persegueix dos objectius bàsics:

Invertir en el creixement i l’ocupació de totes les regions.
Fomentar la cooperació territorial europea intercanviant experiències i adoptant accions conjuntes per a resoldre problemes comuns.

Fons Europeus Estructurals i d'Inversió (2014-2020)

La política regional s’executa amb tres fons, que sumen 351.354 milions d’euros per al període 2014-2020, dels quals Espanya rebrà 28.500 milions:

Fons Europeu per al Desenvolupament Regional (FEDER): Beneficia totes les regions. Centra les inversions en innovació, tecnologies de la informació, PIMES i economia hipocarbònica. Aporta fons a les regions ultraperifèriques (Canàries) i finança la cooperació territorial europea.
Fons Social Europeu (FSE): Beneficia totes les regions. Centra les inversions en l’ocupació, la lluita contra la pobresa, l’educació i la millora de l’administració pública. Finança la meitat de la Iniciativa d’Ocupació Juvenil.
Fons de Cohesió (FC): Destina les inversions a xarxes transeuropees de transport i a medi ambient. És de caràcter nacional i Espanya ja no el rep en tenir un PIB per càpita superior al 90% de la mitjana comunitària.

Els ajuts europeus que es reben depenen de la categoria (menys dinàmica, en transició o més dinàmica) en què s’enquadren les regions, ja que les que tenen un PIB per càpita més baix reben més (les Canàries, en ser una regió ultraperifèrica, reben a més una dotació específica).

Repercussions de la Integració Espanyola en la Política Regional Comunitària

Ha suposat una cessió de sobirania, ja que en últim terme és la UE qui autoritza les polítiques regionals.
Ha afavorit la convergència espanyola amb la UE (del 67% l’any 1985 s’ha passat al 96% el 2013).
Ha reduït els desequilibris interterritorials, ja que els ajuts es concentren a les regions menys dinàmiques.

Política Regional Estatal Espanyola

La Constitució atribueix a l’Estat la promoció de l’equilibri territorial. Amb aquesta finalitat, aplica una política regional que respecta les directrius de la UE, sent els objectius actuals tres:

Aconseguir que totes les regions assoleixin un grau de desenvolupament notable.
Consolidar el creixement de les més dinàmiques i impulsar avanços a les menys dinàmiques o en declivi.
Fomentar el potencial endogen.

Instruments de la Política Estatal

Incentius Regionals: Ajuts financers concedits per l’Estat a la inversió empresarial en certes zones. Les zones d’aplicació preferents són les Canàries, les que tenen un PIB per càpita més baix i les de baixa densitat.
Fons per a la Convergència Regional:
- Fons de Compensació Interterritorial (FCI): Intenta dur a la pràctica el principi de solidaritat interterritorial. Des del 1990 només el reben les comunitats amb renda per càpita inferior a la mitjana estatal.
- Fons de Convergència Autonòmica: Té l’objectiu de reduir les diferències de finançament i equilibrar el desenvolupament regional.
Política Redistributiva de l’Estat: Basada en:
- El sistema impositiu de l’IRPF (caràcter progressiu segons el nivell de renda), que implica que les comunitats més riques contribueixen més.
- La despesa social (pagament de pensions o ajuts per desocupació), que beneficia les comunitats menys desenvolupades, que solen ser les més envellides i les que tenen un atur més alt.

Mesures Autonòmiques

Les comunitats autònomes també impulsen mesures destinades a pal·liar els seus desequilibris interns mitjançant polítiques d’ordenació del territori (Pla Territorial General). Tanmateix, l’eficàcia final d’aquests plans autonòmics queda prou limitada, ja que també hi ha atribucions en aquest tema en els àmbits europeu, estatal i local.

Descarregar

PDF Word HTML