Glossari de Filosofia: Conceptes Clau de Metafísica, Epistemologia i Política

Glossari de filosofia

A priori

En general, el terme «a priori» s'oposa a «a posteriori» i es refereix al pas d'alguna cosa anterior a alguna cosa posterior en qualsevol sèrie ordenada d'elements, independentment que aquesta sèrie tingui lloc o no en el temps, i que remeti a una anterioritat temporal, lògica o ontològica. A l'Escolàstica se li diu a les demostracions que van de la causa a l'efecte, de l'essència d'un objecte a les seves propietats. Per a Kant, el «a priori» s'aplica als coneixements la validesa dels quals no depèn de l'experiència.

Metafísica

Part de la filosofia que s'ocupa del que Aristòtil va denominar «filosofia primera», és la ciència que s'ocupa de l'estudi de l'«ésser en tant que ésser» i de l'estudi dels ens eterns i immaterials (el Motor Immòbil). Aristòtil considerava aquests estudis com l'objecte de la ciència o del saber suprem. En la mesura que per a Aristòtil l'ésser és fonamentalment substància, aquesta es convertirà en l'objecte principal de la metafísica.

Hilemorfisme

Terme compost de les paraules gregues «hylé» (matèria) i «morphé» (forma), amb el qual es designa la doctrina aristotèlica de la substància, segons la qual aquesta es compon de matèria i forma, constituint-ne una unitat indissoluble. Ni la matèria ni la forma poden tenir existència independent o separada.

Reminiscència

Plató utilitza en el Menó per donar una explicació del coneixement segons la qual el que anomenem aprenentatge no és més que record (teoria de la reminiscència). Es recolza en la immortalitat de l'ànima per defensar el valor d'aquesta teoria: sent l'ànima immortal no hi ha res que no sàpiga, per la qual cosa l'aprenentatge és el record del que l'ànima ja sabia. Al Fedó torna a referir-se a aquesta teoria, però per demostrar ara, mitjançant el recurs a ella, la immortalitat de l'ànima.

Dualisme

Podem parlar de diversos dualismes, segons l'àmbit en què ens situem: religiós, metafísic, científic, psicològic, moral, etc. És habitual, però, que el terme dualisme, sense més adjectivacions, s'utilitzi preferentment per referir-se al dualisme metafísic, és a dir, a tota doctrina que afirmi l'existència de dos principis irreductibles a partir dels quals s'explica l'existència i constitució del que és real. La distinció platònica entre la realitat sensible i la intel·ligible, o la distinció cartesiana entre la substància extensa i la substància pensant, es consideren formulacions clàssiques del dualisme.

Idealisme

Terme usat inicialment al segle XVII per alguns filòsofs per referir-se a la filosofia de Plató, en el sentit que afirma que la veritable realitat la constitueixen les Idees, i no les coses materials. Consisteix en l'afirmació que l'Espai i el Temps no tenen existència independentment de la subjectivitat humana (de la qual són formes pures a priori de la sensibilitat).

Forma

Dins de la teoria hilemorfista, es defineix com un principi actiu, causa o origen de les perfeccions específiques d'un ésser i principi d'intel·ligibilitat. Els escolàstics distingien també formes accidentals. S'oposa a matèria primera i dona lloc a la substància primera o ésser material concret. En Kant, forma s'oposa a contingut, i és una estructura a priori ordenada arrelada en la raó pura.

Paralogisme

Raonament formalment erroni que, a diferència del sofisma o de la fal·làcia, no requereix voluntat d'enganyar. La seva aparença de validesa indueix a error. Segons Kant, la raó humana es veu induïda per la seva pròpia naturalesa a cometre determinats paralogismes, que anomena transcendentals, raonant enganyosament sobre determinats temes. El principal d'aquests enganys forçosos, font de tots els altres, està en confondre la necessitat lògica de suposar un «jo penso» que ha de donar unitat a tota la vida mental amb l'existència d'un jo personal, o d'una ànima substància simple.

Plusvàlua

És l'augment del valor d'un objecte o cosa per motius extrínsecs a ells. Va ser desenvolupat per Marx.

Materialisme

Teoria que atribueix només causalitat a la matèria, o que considera aquesta com la substància única de tot allò que és. És notori en la modernitat el materialisme històric, que és la filosofia del marxisme.

Postulat

És una proposició no evident per si mateixa, ni demostrada, però que s'accepta, ja que no existeix cap altre principi al qual pugui ser referida.

Felicitat

Estat d'harmonia o plenitud interior, reflex subjectiu de la recta ordenació de la vida cap al seu veritable fi. La felicitat es diferencia del plaer: una vida plena de plaers pot ser profundament desgraciada i, a la inversa, es pot ser feliç sense gaudir de plaers. Etimològicament, procedeix de «bon dimoni», terme en el sentit socràtic del daimon interior o esperit profund personal.

Substància

El que és en si, i no en un altre. S'oposa a accident. Es distingeix la substància primera i la substància segona, que és l'universal referent a un objecte substancial. Per als cartesians, la noció de substància incloïa també el «concebre's per si mateixa», és a dir, no poder reduir-se ja a una altra cosa.

Mètode

Tot sistema o tècnica per a la investigació del que és o del fer. Es divideix en deductiu i inductiu. Descartes va començar el seu replantejament de la filosofia establint el mètode del «dubte universal metòdic».

Liberalisme

És una filosofia política que defensa la llibertat individual, la iniciativa privada i limita la intervenció de l'Estat i dels poders públics en la vida social, econòmica i cultural.

Dubte

Estat d'incertesa de la ment en el qual aquesta oscil·la entre opinions o opcions diverses. Els escèptics recolzaven en motius de dubte cap a tot el seu ideal de SUSPENSIÓ de judici, que suposaven origen de la llibertat interior i de la felicitat. Descartes va utilitzar un «dubte universal metòdic» en la seva recerca d'una primera veritat evident i inconmovible.

Federalisme

És una doctrina política que busca que una entitat política o organització estigui formada per diferents organismes.

Sensibilitat

En la seva accepció metafísica, el sensible remet, en els filòsofs grecs en general, i en Plató en particular, a la realitat que és objecte de la sensibilitat, al que pot ser captat mitjançant els sentits.

Infraestructura

Karl Marx: base material de la societat que determina l'estructura social i el desenvolupament i canvi social. Inclou les forces productives i les relacions de producció.

Plusvàlua

Karl Marx: benefici que obté el capitalista amb la venda de les mercaderies produïdes pel treballador. Marx distingeix en tota mercaderia el seu valor d'ús del seu valor de canvi. El valor d'ús és el valor que un objecte té per satisfer una necessitat.