Glossari de Termes i Mites de la Literatura Clàssica

Accèssit: accedeix

Addenda: S’ha d’afegir

Àlies/Alias: Pseudònim

Alter Ego: Altra personalitat

Esnob: Sense noblesa

Ex-libris: Dels llibres

Lapsus: Errada

Maremagnum: Situació caòtica

Ínterim: Entre tant

Memorandum: Coses per recordar

Plus: Més

Postdata: Postdata

Quid: Què

Quòrum: Els quals

Rictus: Gest de la cara forçat

Súmmum: Màxim

Vis còmica: Força mica

Ultimàtum: Últims avis

Casus belli: Motiu de guerra.

Conditio sine qua non: Condició sense la qual.

Modus operandi: Mode de fer.

Modus vivendi: Mode de viure.

Opera prima: Obra primera.

Primus inter pares: Primer entre iguals.

Quid pro quo: Una cosa per l’altra.

Rara avis: Extraordinària.

Statu quo: Situació en què ens trobem.

Vox populi: Veu del poble.

A posteriori: Després

A priori: Abans

Ab illo tempore: D’aquella època.

a.m: Abans de migdia

In articulo mortis: En les portes de la mort.

In extremis: A l'últim moment.

In fraganti: Agafar a algú en el moment de fer alguna cosa.

Ipso facto: Ara mateix.

p.m: Després de migdia

Sine die: Sense data.

Ad hoc: Per això.

Ad nauseam: Nàusea.

Bis: Repetició.

Ex aequo: Igualtat concedent.

In albis: El blanc

In crescendo: Creixement.

In extenso: En tota l’extensió.

In mente: En la ment.

Lato sensu: Sentit ampli.

Motu proprio: Voluntat pròpia.

Sic: Així.

Stricto sensu: Sentit estricte.

Volens nolens: Per força.

De facto: De fet.

De iure: De dret.

Dura lex, sed lex: La llei és dura, però és llei.

Ignorantia legis non excusat: Desconeixement de la llei no excusa.

In dubio pro reo: Davant el dubte, a favor de l’acusat.

Pacta sunt servanda: Els pactes s’han de respectar.

Patria potestas: Potestat paterna.

Persona non grata: Persona que es posa a la llista negra.

LITERATURA

TEATRE: Plaute: TITUS MACCIUS PLAUTUS:

Vida: Neix a Sàrsina 184 a.C. Poca informació sobre la seva vida, que sembla lligada al teatre en totes les seves vessants. Dedicació al gènere de la fabula palliata, defugint de la censura. Obra: Aulularia (La comèdia de l’olla)

Terenci: PUBLIUS TERENTIUS AFER: Vida: Té origen nord-africà i va viure a Cartago. Va morir amb 25/35 anys en un viatge a Grècia. Va ser esclau de petit i era protegit pels escipions. Obra: Andria (La noia d'Andros)

L’ÈPICA ROMANA: Virgili (PUBLIUS VERGILIUS MARO): Vida: Va néixer a Mantua 70 a.C. Era d'una família modesta amb estudis a Cremona i a Roma. Escriu les Bucòliques (poemes pastorals sobre qüestions polítiques, socials i amoroses). Obra: ENEIDA (dotze cants): · Cants I-VI: inspirats en les aventures d’Ulisses a la Mediterrània. · Cants VII-XII: inspirats en la Ilíada (lluites dels nouvinguts).

POESIA LÍRICA: Horaci (QUINTUS HORATIUS FLACCUS): Vida: Neix a Venúsia 65 a.C. És fill d'un esclau alliberat, però estudià a Roma filosofia i treballa de escribà. Va ser soldat de Brutus (sense aptitud). Obra: Sàtires (18 poemes en hexàmetres sobre retalls de la seva vida i els vicis de la societat).

L'ORATÒRIA: CICERÓ (MARCUS TULLIUS CICERO): Vida: Neix a Arpinum 106 a.C. a una família d'ordre eqüestre amb estudis superiors a Roma de retòrica i filosofia. Es casa amb Terència i guanya la seva primera causa al 80 a.C. Obra: DISCURSOS (58) dividits en judicials i polítics, Catilinàries (4) i Filípiques (14).

HISTORIOGRAFIA: TIT LIVI (TITUS LIVIUS) Vida: Neix a Pàdua 59 a.C. i és d'una família plebea amb estudis a la seva ciutat de filosofia i retòrica. Obra: Ab urbe condita.

L’ELEGIA OVID: OVIDI (PUBLIUS OVIDIUS NASO) Vida: Neix a Sulmona 43 a.C. amb una família en bona posició social, té estudis a Roma i decantament per la poesia. Pertany al cercle de Messala, però té amistat amb autors del cercle com Properci o Horaci. Obra: Heroïdes (21 epístoles poètiques dirigides per famoses enamorades als seus marits)

COMPARACIÓ PLATÓ AMB HUME

La tendència filosòfica de Plató era l'idealisme i el realisme; deia que els sentits ens enganyen i que l’experiència només ens mostra una realitat aparent del món sensible. En canvi, la tendència de Hume és l’empirisme, que parteix de l’experiència com a font i límit dels nostres coneixements.

Plató tenia una idea d’una realitat extramental, immaterial, eterna i invariable, que és el fonament i model dels objectes sensibles. Deia que les coses són còpies de les idees i que n’hi ha quatre tipus: les de coses, matemàtiques, de valors i la idea del bé. Sempre deia que la raó era l’autèntica font del coneixement, ja que és l’única que ens condueix a conèixer el món intel·ligible i que els sentits ens mostren una realitat que és l’aparença i per això ens proporciona un coneixement cert.

Per altra banda, Hume diu que les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenen; són còpies d’impressions i poden ser simples o complexes i poden provenir de la memòria o de la imaginació. L’única cosa que podem fer servir la raó és pels judicis matemàtics i lògics, és a dir, l'experiència dels sentits ens proporciona l’únic coneixement fiable, que són les impressions.

Per a Plató, l'ànima ja posseeix el coneixement de les Idees dins seu; només es tracta de recordar-lo i diu que ja coneix de forma innata les Idees.

L’home és una unió antinatural entre l’ànima, que pertany al món de les Idees, i el cos. El món que experimentem és l’aparença, és una mala còpia del món vertader i no constitueix cap fonament de realitat ni de coneixement.

Però per a Hume, diu que no accepta l’existència d’idees innates. Defensa que la nostra ment, quan naixem, és com un paper en blanc. Critica la idea de jo. No podem parlar d’una substància permanent quan només coneixem un conjunt de percepcions.

Y no podem estar segurs de l’existència del món perquè l’únic que coneixem són impressions, però no sabem d’on venen.

PLATÓ

Projecte filosòfic: La realitat entre l'etern i el que flueix (Món de les idees i dels sentits).

El que és etern no és res físic, són els motlles. (Els motlles són idees).

Detrás del món dels sentits es troba una altra realitat que es diu el món de les idees.

Plató diu que només podem obtenir coneixements del que sentim, però sí que podem tenir coneixements certs sobre allò que reconeixem amb la raó.

El món està dividit en dos:

- El món dels sentits: Podem conèixer coneixements imperfectes a través dels nostres cinc sentits.

- Món de les idees: Podem conèixer coneixements certs amb la raó.

El ser humà també està dividit en dos:

- Cos: Que flueix i pertany al món dels sentits.

- Ànima immortal: És la llar de la raó, pertany al món de les idees. L'ànima existeix molt abans que el cos.

Mite de la Caverna: Una sèrie de persones, des que neixen, viuen en una caverna donant l'esquena a l'entrada, amb les mans i les cames lligades. Només poden veure una paret que tenen davant amb reflexos de figures que semblen persones a través d'una foguera. Pensaven que l'únic que existia eren aquelles ombres. Quan de sobte, un d'aquests homes lligats pensa d'on poden provenir aquelles ombres i aconsegueix deslligar-se. Quan es gira, la forta llum de la foguera el cega una mica. Aconsegueix sortir a l'exterior de la caverna i es torna a cegar; quan veu els animals, s'adona que tot el que havia vist eren còpies similars a allò que estava veient a l'exterior. Decideix baixar a buscar els altres per treure'ls fora, però no li creuen i el maten.

Estat ideal: Plató pensa que l'estat ha de ser governat pels filòsofs. El cos de l'ésser humà està dividit en:

- Cap (raó): saviesa

- Pit (voluntat): valor

- Ventre (deseig): moderació

Mite de Deucalió i Pirra: Els humans no feien res proveïdor; Zeus volia matar-los a tots, però sense fer mal a la seva mare terra, així que va desencadenar una inundació. Sobreviuen Deucalió i Pirra, perquè resaven als déus. Mite d'Apolo i Dafne: Uns camperols s'acosten a Apolo i li diuen que hi ha una serp enorme i en poc temps va ser derrotada. Es va creuar amb Cupido i Apolo es va riure d'ell i les seves fletxes. Mite de Faetó (fill del sol): Faetó, molt enfadat perquè la gent del poble no es creia que fos el fill d'Helios, li va demanar el carro daurat que treu la llum i la calor; si s'acosta massa a la terra, la cremarà i congelarà el cel, i si s'acosta al cel, congelarà la terra i cremarà el cel. Mite del Rapte d'Europa: Zeus s'havia encapritxat d'una dona anomenada Europa. Ella cada dia passejava pel camp envoltada de bous. Va demanar a Hermes que baixés a la terra i allunyés els bous prop de la vora del mar. Mite de Narcís: Una nimfa va donar a llum a Narcís; li va dir que el seu fill viuria molts anys, però que mai es coneixeria a si mateix. Totes les donzelles estaven enamorades d'ell; una d'elles va ser Eco. Juno es va adonar i el va deixar sense parla. Es va veure reflectit en un riu i es va enamorar de si mateix. Mite de Píram i Tisbe: Tenien un fort amor, però les seves famílies s'oposaven entre ells. Una lleona va matar-los a tots dos. Mite d'Hermàfrodit: Afrodita va abandonar el seu fill. El fill era preciós i un dia, amb molta calor, es va banyar en un llac nu; quan va veure una nimfa, es va despullar per banyar-se amb ella. Va decidir abraçar-la molt fort i va demanar als déus que no es separessin, i així va ser. Mite de Perseu i Andròmeda: Va derrotar la terrible Medusa, amb el cap a la mà. En el jardí de les espècies, on va ser castigat sostenint una bola. Li va ensenyar el cap de la bola, es va quedar petrificat i es va convertir en muntanya. Andròmeda deia que era més guapa que les sirenes i Poseidó va dir que Andròmeda fos encadenada a una roca al costat del mar; quan va passar Perseu, es va enamorar d'ella. Mite d'Aracne: Meravellosa teixidora, l'ego se li va pujar i va començar a dir que era millor que Atenea. Al burlar-se de tots els déus, Atenea va trencar el llenç i li va colpejar el cap. La va convertir en aranya, perquè continués teixint. Mite de Dèdal i Ícar: Els va tancar a la torre més alta, perquè no es delatessin. Dèdal, cada dia, observava les gavines i va decidir construir les seves pròpies ales per sortir volant amb el seu fill. Va aconseguir sortir, però va pujar tant que es va cremar les ales amb el sol i es va enfonsar al mar.