Les Grans Escoles Filosòfiques de l'Època Hel·lenística

Epicureisme

L'Epicureisme era una escola filosòfica hel·lenística que rep el nom d'Epicur de Samos. Va fundar l'escola anomenada El Jardí, un lloc on es podia descansar, reflexionar i dialogar amb altres mestres. Aquesta filosofia lluitava contra les supersticions, els neguits i les pors dels humans, un tret distintiu del seu pensament. Té les arrels en la filosofia prehel·lenística i en l'atomisme de Demòcrit.

La Filosofia Pràctica i els Quatre Remeis

Epicur proposava una filosofia pràctica amb quatre remeis (el Tetrafàrmac):

1. La mort: Si existim, la mort no és present; quan la mort està present, vol dir que ja no hi som.
2. Els déus: Si existeixen, no s'ocupen dels assumptes dels humans.
3. El destí: El posa en dubte.
4. Les necessitats naturals i els mals: Les primeres són fàcils de satisfer i els segons són fàcils d'evitar.

Les Tres Parts de la Filosofia Epicúria

Epicur divideix la filosofia en tres parts:

• La Canònica: Són les normes del coneixement, allò que assolim per arribar a la felicitat, i ens mostra els perills de les opinions falses.
• La Física: És el funcionament de la natura i dels humans. Recupera l'atomisme de Demòcrit: els àtoms i els buits expliquen els canvis del nostre món. El moviment dels àtoms és espontani, per tant, no hi ha destí.
• L'Ètica: És la més important, ja que és la recerca del plaer com a fi de la vida, on el plaer és la felicitat. Consisteix en la satisfacció equilibrada de les necessitats naturals. Per seguir aquest camí, s'ha d'aconseguir autarquia (autosuficiència) i ataràxia (vida serena).

Estoïcisme

L'Estoïcisme va tenir diferents autors principals: Zenó de Cítion (el fundador), Cleantes i Crisip. Es divideix en tres períodes: fundació, inserció i imperial.

Zenó i la Influència Socràtica

Zenó és el seu autor més important. Els cínics, deixebles de Sòcrates, li van ensenyar una filosofia socràtica que encaixava a la perfecció amb la idea d'estoicisme. Ell admirava Sòcrates per la seva calma davant la mort imminent, ja que és preferible patir una injustícia que cometre-la. El seu lloc de reunions era el pòrtic de l'Àgora d'Atenes (la Stoa Poikile), on anava gent de diferents classes socials, fins i tot polítics i governants.

La Guia de Salvació Estoica

Amb la mort de Zenó, el seu deixeble Cleantes i després Crisip van ordenar les seves idees en una guia de salvació, dividida en:

• La Física (Cosmologia): L'univers és concebut com un ésser viu que té matèria passiva i ànima activa (viva, forta i amb sentit). Aquesta unió de matèria i intel·ligència prové d'Heràclit. És una física panteista: l'univers és Déu i tot ha de ser perfecte.
• El Logos: El Logos és el principi actiu que regeix el cosmos, representant el llenguatge i la raó que cal estudiar.
• L'Ètica: Es basa en l'acceptació del que vindrà i l'absència del desig. Creuen que tot el que succeeix al món està regit pel Logos; per tant, la llibertat humana és l'acceptació de la determinació. La perfecció humana és l'apatheia (no ser afectat per res, essent forts).

Escepticisme

L'Escepticisme defensa que res no es pot conèixer amb exactitud i certesa.

Pirró i la Suspensió del Judici

Pirró d'Elis va ser el seu fundador (deixeble d'Euclides, segons algunes fonts). Pirró pensava que era obligatori acceptar els costums de cada país sense cap judici valoratiu.

Ell i el seu deixeble, Timó de Fliunt, defensaven que la raó humana no pot penetrar al cor de les coses, només es poden captar les aparences. L'escèptic no es creu res perquè no pot arribar a saber si és veritat o no. Per a ells, el dubte és l'actitud més raonable.

Acceptaven els coneixements més probables i les normes ètiques de la comunitat, tot i que no sabien si eren vàlides o no. A nivell popular, aquesta escola va tenir èxit, ja que representava el final de la difícil recerca de la veritat en un moment de desconcert entre les escoles oposades. Aquesta postura es coneix com el dubte dogmàtic.