Grans Figures de la Literatura Valenciana Medieval

Jordi de Sant Jordi: Poeta Cortesa i Cavaller (c. 1370-1425)

Jordi de Sant Jordi nasqué a València a la fi del segle XIV i morí en 1425. Fou un poeta cortesa que participà en les campanyes militars d'Alfons el Magnànim a Sardenya, Còrsega i Nàpols. De la seva obra es conserven divuit poemes, sobretot de tema amorós, amb una actitud lírica sincera, versemblant i humana. Aquesta mostra l'evolució de la poesia cortesana cap a una aproximació a l'humanisme a través del Cançoner de Petrarca, que influeix en la seva «Cançó d'Oposits», amb conceptes paradoxals sobre l'amor. Tot i això, la influència de l'amor cortès perdura en els temes, la versificació i els provençalismes lingüístics. Un altre poema molt conegut és «Presoner», on explica els sentiments sobre la captivitat que patí a Nàpols en 1423.

Jaume Roig: Metge, Satíric i Autor de l'Espill (1400?-1478)

Jaume Roig (1400?-1478) fou un prestigiós metge valencià que ocupà diversos càrrecs com ara conseller de la ciutat, examinador de metges i administrador d'un hospital a València. Roig es casà amb Isabel Pellisser, amb qui va tenir sis fills. L'any 1460 fugí de la pesta que assolava València i es refugià a Callosa d'en Sarrià, on començà la redacció de l'Espill o Llibre de les Dones, única obra que se li coneix.

L'Espill: Característiques i Temàtica

L'Espill és una narració en versos apariats (16.359 versos) de quatre síl·labes o noves rimades comediades, ço és, partides. El llenguatge és popular i molt ric, ja que hi abunden les expressions col·loquials que accentuen el caràcter satíric de l'obra. L'obra de Roig consta d'un prefaci i quatre capítols o «llibres».

La temàtica de l'Espill s'insereix en la tradició medieval de la misogínia, que acusa les dones de tota mena de maldats, en especial les relatives als «pecats de la carn». La misogínia tenia una llarga tradició i unes arrels religioses antigues: en el primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, es culpa la dona, Eva, del pecat comès per Adam; i, en època més pròxima a Roig, durant el segle XIV, els sermons de franciscans i dominicans havien tornat a posar d'actualitat el tema. La crítica a les dones de l'Espill s'aplica a totes elles, excepte a la Mare de Déu i la seva dona, Isabel Pellisser. Altrament, en l'Espill hi ha una crítica a la societat de l'època, amb un realisme que el vincula a l'escola satírica i que mostra un panorama bastant pessimista dels costums, la vida urbana, les diversions, els menjars o els hospitals del segle XV.

Isabel de Villena: Abadessa i Autora de Vita Christi (1430-1490)

Isabel de Villena (1430-1490) nasqué a València; era filla il·legítima de l'escriptor castellà Enrique de Villena i fou acollida a la cort de Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim. L'any 1463 fou elegida abadessa del convent de la Trinitat de València. Era una dona culta, autora d'una única obra, Vita Christi, escrita per a la instrucció de les monges del seu convent.

Vita Christi: Temàtica i Estil

Encara que Vita Christi relata la vida de Jesucrist, el paper principal correspon a la Mare de Déu i atorga un gran protagonisme a les dones que envoltaren la vida de Jesús. Comença amb el naixement de Maria i acaba amb l'ascensió al cel; se centra en els passatges de l'Evangeli en què hi ha dones, descrites com a virtuoses, amables i piadoses. La crítica literària ha interpretat aquesta reivindicació dels valors de les dones en Vita Christi, a més del fet que era una obra destinada a les monges, com una rèplica al corrent literari misogin, que, en temps d'Isabel de Villena, era encapçalat per Jaume Roig amb l'obra L'Espill i que havia nodrit els sermons de l'època.

En l'estil de Vita Christi destaca la naturalitat i la senzillesa d'un discurs entenedor molt allunyat del retoricisme de l'estil de l'època (la valenciana prosa), que empraven autors com Joan Roís de Corella. La prosa d'Isabel de Villena descriu detalladament escenes quotidianes amb molta afectivitat, per la qual cosa fa servir diminutius abundants i expressions afectuoses adreçades als infants; tanmateix, també hi trobem escenes de gran dramatisme emocional i descripcions solemnes del protocol de les cerimònies religioses.

Ausiàs Marc: El Poeta de l'Amor i la Reflexió (1397-1459)

Ausiàs Marc representa una ruptura amb la poètica trobadoresca, destacant per la profunditat i sinceritat, i l'expressivitat de les comparacions i metàfores. Tot i que manté temes trobadorescos com el vassallatge amorós, la diferència principal rau en la seva actitud envers la dona: en lloc de la donna angelicata, Marc presenta una dona amb virtuts i defectes, més humana.

De l'obra d'Ausiàs Marc es conserven 128 poemes, dividits en cants d'acord amb la temàtica:

• Cants d'amor: Marc teoritza sobre l'amor i considera distintes classes d'amor: l'amor sensual o foll, dominat pel desig; l'amor fi, intel·lectual i espiritual; i l'amor venal o conjugal, que respon als interessos quotidians.
• Cants de mort: (sis poemes llargs) Es plany de la mort de l'estimada i reflexiona sobre el destí de l'ànima, el dolor de l'absència, la mateixa existència de la mort, etc.
• Cants morals: Fa una anàlisi introspectiva sobre els seus sentiments i contradiccions a partir de les idees de la filosofia escolàstica.
• «Cant espiritual»: És un poema religiós de 224 versos en què s'adreça a Déu per demanar ajuda i penedir-se dels pecats, ja que té por de ser condemnat.

Els cants d'amor són 76 poemes subdividits en cicles, d'acord amb el senyal emprat:

• Plena de seny: Correspon als inicis literaris de Marc, quan aspira a una relació madura que superi el desig, i es lamenta de la tristesa i la solitud de no sentir-se estimat.
• Lir entre cards: Sota aquest senyal s'amaga Teresa, per qui sent un amor total.
• Amor, amor
• Mon darrer bé
• Oh, folla amor