Grans Obres d'Arquitectura i Art del Segle XX: Fitxes Tècniques

Art i humanitats21 d’oct. 20258,56 KB

Casa Milà (La Pedrera): Modernisme Orgànic de Gaudí

La línia corba domina tota la façana de la Casa Milà, creant una sensació de moviment i fluïdesa.
L’edifici té una planta baixa, dues entrades independents, cinc pisos i un àtic amb terrassa.
Els balcons de ferro forjat segueixen formes ondulants i orgàniques, mantenint l’harmonia amb la resta de la construcció.
Les finestres tenen formes irregulars i es distribueixen sense un ordre aparent, reforçant l’efecte naturalista.
A la coberta hi ha xemeneies de formes escultòriques, inspirades en figures guerreres, així com altres elements decoratius que simulen aparences orgàniques.
L’interior gira entorn d’un pati central descobert, que facilita la ventilació i la llum natural.
L’organització dels espais no segueix estructures convencionals; els habitatges tenen habitacions poligonals i una distribució fluida i adaptable.

L’edifici es concep com una obra d’art total, on l’arquitectura i la natura es fusionen en un únic llenguatge formal.
Gaudí experimenta amb formes inspirades en la natura, evitant les línies rectes i creant estructures orgàniques.
La seva estructura permet una gran flexibilitat en la distribució dels espais interiors, adaptant-se a les necessitats dels habitants.
La Pedrera és un manifest del modernisme català, destacant pel seu ús innovador de materials i per la integració de funció i estètica.

Gaudí s’inspira en la natura i en la seva pròpia visió arquitectònica basada en la geometria orgànica.
La idea de planta lliure, sense murs de càrrega que limitin l’espai, segueix principis del Moviment Modern.
L’ús de formes escultòriques en l’arquitectura la vincula a l’arquitectura expressionista alemanya, com les obres d’Erich Mendelsohn.
L’estructura innovadora i l’ús de nous materials influeixen en l’arquitectura del segle XX, especialment en el desenvolupament de l’arquitectura orgànica.

S’aixeca sobre un podi de travertí, al qual s’accedeix per una petita escala de vuit esglaons tangencial al pla.
Aquesta escala també permet l’accés a un estany de planta rectangular situat a la part esquerra de la plataforma.
Rere l'estany artificial hi ha la zona de serveis, integrada al conjunt mitjançant un mur de travertí recorregut en part per un banc del mateix material.
La façana s’estén en voladís respecte a l’estructura inferior de suport a l’extrem esquerre, i deixa al descobert el costat contrari, on s’ubica un petit pati rectangular tancat.
Sobre aquest pati s’aixeca una escultura femenina de bronze realitzada per Georg Kolbe.
La major part de la superfície mural que limita l’edifici principal és vidrada, permetent una bona interrelació entre interior i exterior.
La coberta de l’edifici descansa únicament sobre vuit pilars metàl·lics.
El mobiliari de l'interior el formen la popular Cadira Barcelona, una catifa negra i una cortina vermella que, juntament amb el costat del mur central d'ònix daurat, representen la bandera alemanya.

Va ser concebut per ser la seu de la representació d’Alemanya a l'Exposició Internacional celebrada a Barcelona el 1929.
Va ser desmuntat i es va reconstruir fidelment el 1986.

Mies van der Rohe va seguir els principis de l'arquitectura funcionalista del segle XIX.
El 1926, l’arquitecte francès (referència implícita a Le Corbusier) va formular els cinc principis bàsics de la nova arquitectura:
- Planta lliure
- Ús de pilons
- Terrasses planes
- Finestral continu
- Lliure formació de la façana
El pavelló ha inspirat a generacions d'arquitectes contemporanis.

Consta de tres plantes i es construeix a partir d’una composició geomètrica de plans verticals de pedra (murs i xemeneia).
Aquests plans s’equilibren damunt la superfície rocosa i s’aconsegueix una gran plasticitat estructural que evoca la cascada que hi ha justament a sota.
La manca de simetria dels blocs reflecteix el “desordre” orgànic propi de la naturalesa en què s’insereix.
Interior: cada planta té una disposició totalment lliure que s’adapta a les necessitats concretes de cada zona.

Pensada com a habitatge unifamiliar.
Encarna la materialització d’un ideal de l’arquitectura organicista: poder viure enmig de la natura sense renunciar a les comoditats de l’arquitectura moderna.
Conjuga ecologia i progrés.

Frank Lloyd Wright va assentar les seves bases constructives en el funcionalisme.
També es va inspirar en els “ismes” i en les pragmàtiques i senzilles arquitectures japoneses.
Wright va encunyar el terme arquitectura orgànica.
La fusió de funcionalisme i organicisme va ser utilitzada posteriorment per l'arquitecte Alvar Aalto.

És una de les pintures no objectives més representatives de la producció de Kandinsky.
La tela manté encara elements que remeten a objectes de la natura:
- Costat esquerre: Dos genets lluitant damunt l’arc de Sant Martí.
- Centre: Un castell corona una muntanya blava, davant la qual tres cavallers subjecten dues llances molt llargues.
L'escena central serveix per dividir el quadrat en dues meitats formalment ben diferenciades:
- Esquerra: Dominen els plans irregulars i línies inacabades superposades (allò dinàmic).
- Dret: Les figures representades mostren un acabat més definit (allò serè).
Allò dinàmic (esquerra) i allò serè (dreta) s’entrellacen gràcies a la força i a la lliure disposició que l’artista atorga als colors.
Blau, groc, vermell i verd dominen una explosió cromàtica de gran viscositat. Kandinsky crea un joc rítmic ple de contrastos emocionals.

L'eliminació de l’element figuratiu fa que sigui incoherent la cerca de qualsevol significat iconogràfic.
Kandinsky vol que l’espectador es limiti a la contemplació de les línies i dels colors.
La pintura no va adreçada al sentit de la vista, sinó al de l'ànima.
Les composicions són les maneres de sentir interiors de l’artista, però amb una intencionalitat expressiva meditada prèviament.

Kandinsky va rebre gran influència de la música i del concepte del leitmotiv.
Allò important no era el tema, sinó l’harmonia pictòrica dels seus dos elements bàsics: els colors i les línies.
La seva obra ha pogut influir sobre l'abstracció de Jackson Pollock i de Franz Kline.