La Primera Guerra Carlina: Causes, Desenvolupament i Conseqüències

1. La Primera Guerra Carlina

1.1. Dues opcions enfrontades

Els insurrectes van proclamar rei Carles Maria Isidre en defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Així va començar una guerra civil que va enfrontar els partidaris de Carles i l'Antic Règim amb els partidaris d'iniciar un procés reformista.

D'una banda, el carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal, que recollia l'herència de moviments similars anteriors. Sota el lema “Déu, Pàtria i Furs”, s'agrupaven els defensors de Carles, de l'absolutisme, de l'eminència catòlica i de l'Antic Règim.

Els dirigents del carlisme estaven formats pel clero, la petita noblesa rural i una àmplia base social pagesa, empobrida per les reformes agràries liberals.

D'altra banda, la causa isabelina va comptar amb el suport de l'alta noblesa, els funcionaris i un sector de la jerarquia eclesiàstica. Per la necessitat d'ampliar aquesta base per fer front als carlins, la regent es va veure obligada a cercar l'adhesió dels liberals. D'aquesta manera, els liberals van arribar al poder a canvi del seu suport.

1.2. Desenvolupament del conflicte

Els carlins no van comptar amb un exèrcit regular i van organitzar els seus efectius en grups armats, seguint el mètode de guerrilles. Els primers escamots carlins van anar apareixent per una extensa zona del territori espanyol, però el focus més important era a les regions muntanyoses de Navarra i el País Basc.

Des del punt de vista internacional, Carles va rebre el suport de potències absolutistes com Rússia, Prússia i Àustria, que li van enviar diners i armes, mentre que Isabel II va comptar amb el suport de Gran Bretanya, França i Portugal, favorables al liberalisme moderat.

Aquest conflicte es divideix en dues fases:

• Primera fase: Es va caracteritzar per l'estabilització de la guerra al nord i pels triomfs carlins, tot i que mai van conquerir una ciutat important. La insurrecció va prendre volada quan el pretendent va abandonar l'exili i es va instal·lar a Navarra per crear una monarquia amb la seva cort, govern i exèrcit.

El general Zumalacárregui, al comandament de les tropes del nord, va organitzar un exèrcit que va conquerir algunes ciutats, però va fracassar en la presa de Bilbao, on va trobar la mort. Els carlins van perdre així el seu millor oficial.

A la zona de llevant, els carlins eren més desorganitzats i es movien pels territoris de muntanya i rurals. Les tropes d'aquestes terres es van unir comandades pel general Cabrera, un dels líders més destacats.

Segona fase: Es va inclinar cap als liberals a partir de la victòria d'Espartero a Luchana, que va posar fi al setge de Bilbao. Els insurrectes, mancats de recursos i conscients de la seva propera derrota, van iniciar una nova estratègia caracteritzada per les expedicions. Tot i així, les forces carlines van ser incapaces de millorar la seva situació i es van retirar cap al nord.

La constatació de la feblesa carlina va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes, partidaris d'arribar a un acord amb els liberals, i els instransigents, partidaris de continuar la guerra.

Finalment, es va acordar la signatura del Conveni de Vergara (1839), que establia el manteniment dels furs a les províncies basques i la integració de l'oficialitat carlina a l'exèrcit. Només Cabrera va continuar resistint a la zona de llevant fins a la seva derrota.