Guerra Carlista (1833–1840): Zumalacárregui, Cabrera i Vergara

Primera Guerra Carlista (1833–1840): resum

1833–1835: expansió carlista i Zumalacárregui

-1 (1833–1835): Just després de la mort de Ferran VII, són anys d'expansió i iniciativa carlista. El general Zumalacárregui va aconseguir conformar un autèntic exèrcit gràcies a la seva tasca d'organització i a la seva capacitat de lideratge; va aconseguir dominar gairebé per complet els espais rurals de la zona basc-navarresa, on la causa carlista comptava amb grans suports. La majoria de les ciutats eren contràries als carlins. La zona més destacada dels liberals era Bilbao. No obstant això, mai van aconseguir conquerir les ciutats. En aquest sentit, l'obsessió del comandament carlista va ser l'ocupació de Bilbao, on el 1835 va morir Zumalacárregui i el carlisme perdia el seu militar més insigne i carismàtic.

1835–1837: reacció liberal i extensió del conflicte

-2 (1835–1837): Es produeix una reacció liberal i s'arriba a un equilibri de forces. Alhora, la guerra surt de l'àmbit regional i s'estén pel territori nacional. El carlisme va tractar de trencar el seu confinament i lligar els diferents focus d'insurrecció (zona basc-navarresa, Pirineu català i Maestrat), intentant crear-ne de nous. El nucli carlista al Maestrat es consolida amb el creixement de les guerrilles del general Cabrera i se succeeixen expedicions militars carlines de gran calat que transiten per la península, intentant estendre la guerra al centre i al sud del país. Entre aquestes destaca l'Expedició Reial el 1837, que, després de passar l'Ebre, es va dirigir a Llevant i després a Madrid, a les portes de la qual van romandre esperant un pacte amb la reina Maria Cristina. No obstant això, totes aquestes operacions van fracassar i els carlins no van trobar nous respatllers.

1838–1840: divisió interna i derrota carlina

-3 (1838–1840): Aquesta etapa ve marcada per la divisió interna del carlisme. El bàndol carlista, desmoralitzat i debilitat pels enfrontaments interns dels seus caps, va patir contínues derrotes. Els fracassos militars van provocar un augment de les discrepàncies que van acabar per dividir els dirigents carlins en dues faccions oposades: els apostòlics i els transaccionals; un enfrontament que va portar als afusellaments d'Estella i al Conveni de Vergara (agost de 1839), signat per Espartero, cap de les tropes isabelines, i Maroto, al comandament de les tropes carlines. Encara es va mantenir la lluita armada a Catalunya i al Maestrat, després de la presa de Morella per Cabrera. La resistència es va perllongar fins a juliol de 1840, però, en realitat, la victòria dels liberals ja era definitiva des de la fugida de Don Carlos a França i la signatura del conveni.

Punts clau

• 1833–1835: Consolidació carlista a les zones rurals basc-navarreses i lideratge de Zumalacárregui.
• 1835–1837: Intent d'expandir el conflicte (Expedició Reial) i força de les guerrilles al Maestrat sota Cabrera.
• 1838–1840: Divisió interna del carlisme, afusellaments d'Estella i Conveni de Vergara que decanten la balança a favor dels liberals.

Notes: S'han corregit errors ortogràfics i gramaticals, ajustant majúscules i minúscules i destacant noms i dates rellevants per millorar la llegibilitat i l'optimización SEO sense eliminar ni tallar el text original.