La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

La sublevació militar va provocar un autèntic esclat revolucionari. Els ajuntaments van ser substituïts per comitès locals formats pels partidaris del front popular. Les milícies populars organitzaren la defensa militar en les primeres setmanes i també la repressió indiscriminada contra les dretes, els partidaris del cop d’estat i l'església.

A Catalunya es va formar el comitè de milícies antifeixistes que va substituir el govern de la generalitat durant dos mesos. A finals de 1936, el govern republicà de Jose Giral no controlava l'esclat d’una autèntica revolució a la reraguarda republicana. S'iniciava una dinàmica revolucionària de comitès i consells revolucionaris, afavorida per la decisió de dissoldre l'exèrcit. L'ordre públic i la defensa militar van quedar en mans de les milícies populars, que també iniciaren la repressió de personalitats, dirigents de les dretes, empresaris, religiosos, etc.

En el bàndol republicà, la influència dels comunistes va augmentar, especialment després de la defensa de Madrid assetjat per les tropes de Franco el novembre de 1936. Dolores Ibarruri es va convertir en la icona de la resistència de Madrid republicà amb els seus discursos radiofònics i el seu famós lema “no passaran”.

Començà a haver una forta divisió entorn de la qüestió “guerra revolució”. Anarquistes, un sector del PSOE-UGT i els trusquistes defensaven la revolució i la guerra alhora, mentre comunistes, republicans d’Azaña i el sector social demòcrata eren partidaris de guanyar la guerra i després fer la revolució.

Després de diversos enfrontaments interns, la derrota republicana es va fer evident. El govern Negrín va intentar resistir fins a l'últim moment, però finalment va haver de sortir per la frontera francesa el febrer de 1939, marcant així la fi de la Guerra Civil Espanyola.