La Guerra Civil Espanyola: Causes i Desenvolupament

La causa principal de la guerra civil va ser el fort enfrontament i les tensions entre les forces d’esquerra i les de dreta. Els grups tradicionalment dominants a Espanya es resistien a les reformes que la Segona República volia introduir i van decidir posar fi a la democràcia i donar un cop d’Estat. Conjuntura internacional: per una banda, l’ascens de les forces d’extrema dreta; en l’altre extrem, el triomf del comunisme a Rússia i la consolidació d’una revolució obrera que amenaçava d’estendre’s per Europa. Després de la victòria del Front Popular, la perspectiva de canvis radicals introduïts per la República va provocar la reacció de sectors de l’exèrcit i de les forces polítiques més conservadores. Un grup de militars va començar els preparatius d’una sublevació militar contra el govern republicà. Emilio Mola era el coordinador del cop d’Estat, i el general Franco va ser dels últims a comprometre’s. Aquesta va començar el 17 de juliol de 1936 a Melilla. Va ser recolzada per la majoria dels partits de dretes. El Govern de Casares Quiroga va ser incapaç de reaccionar i controlar la situació. El president Azaña tampoc va aconseguir un acord amb els sollevats i la guerra va ser inevitable. La sublevació dirigida per Mola va triomfar a les zones conservadores i va fracassar on les forces obreres tenien major presència. Els insurrectes tenien previst apoderar-se del govern i sufocar qualsevol oposició de manera ràpida. Això va provocar la divisió del país: partidaris de la República i militars sublevats.

La guerra civil va ser un enfrontament armat entre els vells grups dominants de la Restauració i els grups emergents que volien establir un sistema polític democràtic i una societat més moderna. Després de l’alçament, Espanya va quedar dividida en dos bàndols: ^_En poder dels sublevats va quedar la major part de l’exèrcit i dels oficials, que controlaven un terç del territori. -Els republicans, anomenats “rojos”, controlaven les grans ciutats, les zones industrials i les reserves d’or del Banc d’Espanya.

El 19 de juliol, Franco va prendre el comandament de les tropes africanes.

El cop es va consolidar amb relativa facilitat en les zones més conservadores del país, però en les ciutats i zones de tradició republicana va haver-hi una forta resistència. El 20 de juliol, els insurrectes van patir una forta contrarietat: el general Sanjurjo va morir en un accident d’avió. El general Franco va iniciar l’operació del pas de l’estret. Les primeres accions bèl·liques es van caracteritzar per la guerra de columnes. Per una banda, columnes de soldats amb armament lleuger avançaven ocupant el territori el més ràpid que podien sense deixar enemics a l’esquena; per l’altra, columnes de milícies polítiques de voluntaris es desplaçaven ràpidament tractant de controlar les ciutats i els punts estratègics rellevants per frenar l’avanç dels rebels.

La presa de Madrid era una prioritat absoluta per als insurrectes. Les tropes de Mola van ser frenades en Somosierra. Franco va preferir desviar-se cap a Toledo. L’alliberament de l’Alcázar va ser un èxit propagandístic i personal de Franco. Tropes franquistes van arribar molt aviat a la perifèria de la capital. El govern republicà de Largo Caballero va ser evacuat a València i es va crear una Junta de Defensa de Madrid presidida pel general José Miaja. La població, amb l’ajuda de les Brigades Internacionals i l’estratègia del coronel Vicente Rojo, van impedir la conquesta de la ciutat. Madrid es va convertir en un símbol antifeixista. El posterior intent franquista a la Batalla del Jarama també va fracassar. Els republicans van obtenir també la victòria en la Batalla de Guadalajara.