La Guerra Civil espanyola: dimensió política i internacional del conflicte

La crisi política de la Segona República

Quan Lerroux va formar govern amb tres ministres de la CEDA, això va suposar per al PSOE i ERC el triomf de la dreta i del radicalisme, i va desencadenar la insurrecció que es preparava des que la dreta va guanyar les eleccions de 1933. La UGT convocà vaga general el 5 d'octubre, amb un seguiment desigual al país, que va fracassar excepte a Astúries, on va sorgir l'Aliança Obrera, l'objectiu de la qual era socialitzar els mitjans de producció i proclamar la revolució socialista mitjançant els consells obrers. Va ser sufocada per l'exèrcit. A Catalunya, el 6 d'octubre, Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola; l'exèrcit va sufocar la rebel·lió.

Després de la revolució de 1934

Després de la revolució del 34 es va observar que el govern de la CEDA havia sortit reforçat, però es va produir una polarització i una radicalització política cap a la dreta. Calvo Sotelo va fundar el Bloc Nacional, partidari del retorn a una monarquia forta; a l'exèrcit es va crear la Unión Militar Española, d'orientació antirepublicana. Per l'esquerra es va crear el Front Popular, afavorit per la Komintern.

A finals del 1935 es va produir una crisi de govern arran de l'enfonsament del Partit Radical de Lerroux a causa del escàndol de l'straperlo. Lerroux va haver de dimitir i va formar govern Valladares; posteriorment Zamora va dissoldre les Corts i va convocar eleccions.

Les eleccions de 1936

En aquestes eleccions es van presentar dues coalicions: el front de la contrarevolució, entorn de la CEDA, i el Front Popular, que aglutinava els partits republicans d'esquerra, els regionalistes i el suport dels anarquistes. Va vèncer el Front Popular, però el primer govern es va formar sense la participació del PSOE i del PCE. Les primeres mesures van ser: l'amnistia per als represaliats del 34, la restauració de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la represa de la reforma agrària. Finalment, el Congrés va destituir Zamora i va nomenar Azaña president de la República i Casares Quiroga president del govern.

La radicalització social i política era un fet: la UGT i la CNT no donaven suport al govern i fomentaven les mobilitzacions obreres, el Bloc Nacional i FET no confiaven en la política parlamentària i, finalment, la Unión Militar Española conspirava contra la República.

La guerra civil: dimensió política i internacional del conflicte

Durant la guerra hi va haver divergències entre els membres del Front Popular sobre qüestions com la revolució social o la constitució de l'exèrcit, i sobre els postulats extrems de les repressions als comunistes i als anarquistes. Els comunistes pensaven que tot havia de sacrificar-se en aras de la victòria, mentre que per als anarquistes guerra i revolució havien de ser dos processos paral·lels. En la polèmica es van imposar els comunistes.

Després del pronunciament militar, el govern no va prendre mesures contundents. Casares Quiroga va dimitir perquè es negava a distribuir armes entre la població; el seu successor, Martínez Barrio, va intentar arribar a una solució negociada, però va fracassar. Davant la pressió d'Azaña, va nomenar José Giral president del govern, que va distribuir armes als sindicats i a les milícies.

La sublevació va suposar la desarticulació de l'Estat republicà pel poder revolucionari; es va iniciar una dura repressió dirigida per juntes i consells obrers. Al setembre, Largo Caballero va assumir la presidència del govern, la política del qual pretenia enfortir l'Estat i centralitzar el poder amb mesures com: la formació de l'Exèrcit Popular i la militarització de les milícies populars, la dissolució dels poders locals, la nacionalització del Banc d'Espanya. Després de l'avanç de Franco sobre Madrid, el govern no es va traslladar a València i a Madrid es va constituir una Junta de Defensa; també va sotmetre al control de l'Estat el Comitè revolucionari de Catalunya.

El va substituir Juan Negrín, que es va recolzar en els comunistes i en la Unió Soviètica; el seu objectiu era guanyar la guerra, reforçar l'autoritat de l'Estat i aïllar els anarquistes. Els sindicats van perdre força i es va completar la formació de l'Exèrcit Popular. Davant les victòries dels sublevats, el coronel Casado va fer un cop d'Estat i va assumir el comandament un Consell Nacional de Defensa que va intentar negociar amb Franco, qui no ho va acceptar.

En la zona sublevada

També existien corrents diferents entre els sublevats. El sentiment catòlic i antirevolucionari va constituir el factor decisiu d'aglutinament, mentre que l'exèrcit exercia un paper hegemònic. En fracassar el cop, els sublevats van necessitar una organització política; per això, al juliol, Mola va crear la Junta de Defensa Nacional, instal·lada a Burgos sota la presidència de Cabanellas, però va resultar insuficient.