La Guerra del Francès: Causes, Desenvolupament i Conseqüències
La Guerra del Francès (1808-1814)
Mentre es produïen les abdicacions de Baiona de Carles IV i el seu fill Ferran VII a favor de Napoleó i la substitució de la monarquia borbònica per la bonapartista (Josep I), es va iniciar a Espanya una insurrecció popular contra la presència francesa. Aquest alçament va ser l'origen d'una guerra llarga i complexa.
Inici de la Insurrecció
El 2 de maig de 1808, una multitud es va congregar davant el Palau Reial a Madrid per impedir la sortida de la família reial. La revolta va ser durament reprimida per les tropes franceses. L'exemple de Madrid es va estendre per tot el territori i un moviment inesperat de resistència popular va frenar el desplegament de les tropes imperials. Van sorgir Juntes d'armament i defensa, primer locals i més tard provincials.
Organització de la Resistència
Finalment, al setembre del mateix any, va quedar constituïda la Junta Central Suprema, un govern alternatiu al de Josep Bonaparte. Per altra banda, la resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona, sotmeses a setges dels francesos durant mesos, va immobilitzar part de l'exèrcit napoleònic. A més a més, les derrotes dels invasors al Bruc i a Bailén van fer fugir Josep I de la capital i replegar l'exèrcit francès al nord de l'Ebre. Portugal, amb l'ajuda de Wellington, va fer fora els francesos de les seves fronteres.
L'Avanç Francès i la Resistència Guerrillera
A partir de llavors, Napoleó, impulsat pel desig d'aixafar la resistència espanyola, va entrar a Espanya amb 250.000 homes. L'avanç francès fou contundent. En poques setmanes, Josep I torna a la capital, mentre la Junta Central Suprema cerca refugi a Sevilla i a Cadis. Des de la tardor del 1808, l'exèrcit espanyol va ser incapaç de fer front al progrés de les tropes napoleòniques. Per això, la resistència a la invasió es va fer per mitjà de les guerrilles, petits escamots locals que dominaven l'àmbit rural i atacaven l'enemic per sorpresa. Alguns aconseguiren gran prestigi com El Empecinado. Mentre, les Balears quedaren fora del conflicte i es convertiren en lloc de refugi de peninsulars i presó de francesos (Cabrera).
El Gir Definitiu de la Guerra
A la primavera de 1812, la guerra va fer un gir definitiu. El curs de la guerra va ser afectat per la campanya de Napoleó a Rússia. Per aquest motiu, milers de francesos van ser retirats de la Península. Davant aquesta retirada, tropes espanyoles, portugueses i angleses, dirigides pel general Wellington, varen aconseguir una victòria definitiva a Arapiles (Salamanca, juliol de 1812). Josep I abandona definitivament Madrid, que fou presa per Wellington a l'agost. El 1813, les tropes franceses patiren greus derrotes a Vitòria i a San Marcial (Irun). Incapaç de mantenir els dos fronts, Napoleó decideix pactar la fi del conflicte i permetre, així, la tornada de Ferran VII com a rei de la monarquia hispànica amb el Tractat de Valençay (desembre de 1813).
Conseqüències de la Guerra
El 1814 es produeix el retorn de Ferran VII com a rei absolutista. Les conseqüències de la llarga guerra foren certament desastroses. Des del punt de vista demogràfic, convé destacar l'elevat nombre de morts entre la població civil, molt superior a les baixes de l'exèrcit, i la disminució de la natalitat. Pel que fa als impactes econòmics, convé destacar-ne la paralització del comerç, la destrucció de la indústria i la reducció de l'activitat agrària (per exemple, desapareix la producció de llana de les ovelles merines). A més a més, s'ha d'esmentar l'elevat cost econòmic que va significar el conflicte per un Estat ja fortament endeutat.