Guerres Carlines i Dècada Ominosa: Conflictes i Repressió
La Primera Guerra Carlina (1833-1840)
La Primera Guerra Carlina va durar set anys (1833-1840). Es va caracteritzar per l'enfrontament entre petites partides de voluntaris reialistes, que actuaven en guerrilles, i l'exèrcit regular fidel al govern. Va ser una guerra destructiva i extremadament violenta.
El 1833, el País Basc, Navarra i Catalunya van veure l'aixecament de partides reialistes. El 1834, amb la incorporació d'alguns oficials de l'exèrcit, els carlins estenien la revolta a la major part del País Basc. El 1830, els carlins van intentar estendre la revolta a altres llocs de la península, però no van aconseguir cap suport. A Catalunya, els carlins van tenir alguns èxits a partir del 1835, quan el govern va haver d'enviar tropes al País Basc i Navarra.
La darrera fase de la guerra al País Basc, a partir del 1837, es va caracteritzar per la victòria de l'exèrcit d'Espartero i per una divisió entre els carlins: els que volien arribar a un acord i els que es mostraven intransigents. El 1839, la guerra al País Basc va acabar quan Espartero i Maroto van arribar al Conveni de Bergara, on els carlins van abandonar la lluita armada i el govern liberal es va comprometre a mantenir els furs al País Basc i Navarra.
A Catalunya, els carlins no van acceptar la pau i, sota la direcció de Ramon Cabrera, van continuar la guerra fins que van ser derrotats el 1840.
La Segona Guerra Carlina (1846-1849)
Els carlins es van oposar al règim moderat i van fundar el Partit Demòcrata (fundat el 1849), que defensava la sobirania popular, el sufragi universal masculí i un sistema fiscal més just. El Partit Demòcrata va tenir un gran suport popular.
L'oposició als moderats va ser més forta a Catalunya, i el setembre de 1846 va començar la Segona Guerra Carlina, també anomenada Guerra dels Matiners (1846-1849), que només es va desenvolupar a Catalunya.
Les causes de la guerra van ser:
- L'oposició al govern moderat.
- La reforma fiscal de Mon.
- La imposició de les quintes.
- La crisi econòmica, que va fer pujar el preu del blat i va provocar el tancament de fàbriques.
Els carlins van arribar als voltants de Barcelona, i els esdeveniments es van complicar el 1848, quan les milícies progressistes van iniciar una lluita armada contra la dictadura moderada i l'exèrcit governamental es trobava a la defensiva. Per reforçar la seva posició, es va fer una aliança entre carlins i progressistes, amb Tomàs Bertran proposant l'establiment d'un govern català.
La guerra va acabar el 1849 amb la victòria dels moderats. A partir del 1851, els governs moderats van accentuar el seu ultraconservadorisme, i tant progressistes com moderats van decidir que calia un cop de força per desfer el monopoli dels més conservadors.
La Dècada Ominosa (1823-1833)
El restabliment de l'absolutisme va comportar una repressió molt dura; molts liberals es van haver d'exiliar. Els liberals que es van quedar van ser empresonats o executats.
La legislació del Trienni Liberal va ser anul·lada i l'Església va recuperar el seu poder, però la Inquisició no va ser restaurada.
La desastrosa situació econòmica va obligar el rei a buscar suport de realistes moderats i a aplicar mesures econòmiques favorables a la burgesia.
L'actitud del rei va provocar el descontentament del sector ultrareialista, que volia una acció més contundent contra els liberals. El novembre del 1826 es va fer públic un manifest de la Federació de Reialistes Purs que desqualificava Ferran VII i proposava com a rei el seu germà.
Aquest descontentament contra el rei va provocar a Catalunya la insurrecció dels Malcontents, protagonitzada per pagesos.