Guia bàsica sobre el pensament de René Descartes
• Escepticisme: moviment filósòfic que consisteix en pensar que, en cas de que existeixi una veritat, el coneixement d’aquesta no és possible.
• Mètode: El mètode cartesià serà universal, és a dir, vàlid per totes les disciplines, i estarà basat en la raó. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere una altra (pas a pas). Per dur-lo a la pràctica necessitem partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat.
• Regla de l’evidència: no acceptarem com a vertadera una cosa que no se’ns presenti de forma clara i distinta en la nostra ment.
• Déu: res infinita, és la substància més important. Tot i que en l’ordre del coneixement (ordo cognoscendi) la descobreixo en segon lloc, en l’ordre de les essències (ordo essendi) és la creadora de les altres dues (jo i el món).
• Argument de la infinitud: Entre les idees innates hi ha la idea de Déu (idea d’infinit) i aquesta idea precisa una causa adequada a la idea. No la puc haver causat jo perquè sóc finit i limitat, així que la idea d’infinit només la pot haver causat una substància infinita, que és Déu. Déu existeix com a causa de la idea d’infinit que hi ha a la meva ment.
• Argument de la causalitat aplicada al jo: Si jo em considero a mi mateix, em descobreixo finit i imperfecte (perquè dubto). Sóc conscient de la meva imperfecció, aleshores qui ha estat la meva causa? No puc ser jo perquè aleshores m’hauria fet com les meves idees innates (perfecte, infinit etc.). Així doncs és evident que no m’he creat a mi mateix sinó que he estat creat per aquell ésser que posseeix les perfeccions que jo conec de manera innata, he estat creat per Déu.
Món: res extensa, substància que es caracteritza per la seva extensió. Del món només en podem deduir l’existència en sentit mecanicista, no podem parlar de qualitats secundàries (com el color, la forma etc.) perquè són confuses.
• Substància: una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altre per existir. Literalment, aquesta definició és només aplicable a Déu, ja que els éssers finits, pel fet d’haver estat creats i ser conservats per aquest, precisen de Déu. Descartes s’adona d’aquest problema però vol mantenir la definició respecte el món i respecte a la ment, perquè vol subratllar la independència mútua del jo i del món extern.