Guia de Filosofia: D'Aristòtil a Guillem d'Ockham

La teoria de les quatre causes d'Aristòtil

A la teoria de les quatre causes hi trobem: la causa material, que seria de què està feta una cosa; la causa eficient, que seria l’agent; la causa formal, que seria l’essència; i la causa final, que seria la finalitat o propòsit de la cosa. Aplicant la teoria de les quatre causes a l'exemple de la taula, obtenim:

• Causa material: el material del qual està feta la taula.
• Causa eficient: el fuster o fabricant que construeix la taula.
• Causa formal: el disseny i les característiques específiques de la taula.
• Causa final: el propòsit o funció per a la qual es va crear la taula.

Les deu categories de la realitat

Aristòtil classifica la realitat en categories, en concret deu, per entendre-la i organitzar-la. Aristòtil, com a primera categoria i la més important, estableix la substància, que és la base de la realitat. Però, a més de la substància, hi trobem els accidents, dins dels quals en trobem nou:

• La quantitat: mida, longitud...
• La qualitat: qualitats d’un objecte com la forma, el color...
• Relació: relació entre objectes.
• Lloc: ubicació.
• Temps: com ahir.
• Posició: com assegut.
• Hàbit: disposició d’alguna cosa (calçat, salut...).
• Acció: com tallar, cremar...
• Passió: és tallat, és cremat...

L'ètica de la virtut i el terme mitjà

La virtut és entesa com el terme mitjà; és l'equilibri entre els extrems dels vicis. No hem de ser ni covards ni temeraris, sinó valents. Hi distingim dos tipus de virtuts: les virtuts ètiques i les dianoètiques. Les ètiques estan relacionades amb els hàbits i el caràcter, que es desenvolupen amb la pràctica i la repetició (generositat, valentia, moderació...). Les virtuts dianoètiques corresponen a la part racional de l’ésser humà i han de ser apreses per mitjà de l’educació i el raonament. N'hi ha quatre: la ciència, l'art, la prudència (allò que és bo per a tu) i la saviesa.

Epicur i la recerca de la felicitat

El text és d’Epicur i tracta de la felicitat. La felicitat consisteix en el plaer juntament amb la fugida del dolor (ètica hedonista). La felicitat no es pot aconseguir sense un domini del cos i del desig. El plaer no són els béns materials, els vicis o les riqueses, sinó que consisteix a no sentir dolor i, així, aconseguir la felicitat i la serenitat de l’ànima.

Sant Agustí i el llegat de Plató

Sant Agustí va estar influenciat pel neoplatonisme. Per a Plató existeixen dos mons: el món intel·ligible (idees) i el sensible (aparences enganyoses). Les coses del món sensible són regides per la idea del bé. Sant Agustí també estableix una idea o ésser superior a tot, que és Déu, i aquest s’identifica amb la idea del bé de Plató. Déu es pot conèixer només mitjançant la fe i no els sentits; a més, és etern, perfecte i immutable, cosa que també passa amb el model d’idea establert per Plató.

Sant Tomàs d'Aquino i les proves de Déu

El text és de Sant Tomàs d'Aquino, en concret sobre les vies per les quals explica l’existència de Déu de forma racional. En concret, al fragment de text explica la primera de les vies. A la primera via ens explica que tot el que es mou és mogut per un altre; per tant, hi ha d’haver un primer motor, cosa que estableix Aristòtil. Segons Tomàs, perquè aquest motor tingui explicació ha de ser Déu. (Amb les altres quatre vies —una primera causa, un ésser absolutament necessari, l’ésser més perfecte i algú que ordeni el món— s'explica l’existència de Déu). → A més a més.

El debat sobre els universals

Els universals són una propietat que pot ser compartida per més d’un objecte o individu. Es qüestionava si aquests universals existeixen de forma independent (llenguatge → realitat). Els realistes, com Plató i els seus seguidors, defensen que sí que tenen una existència independent (idees); en canvi, Aristòtil i els seus seguidors coincideixen que els valors universals no tenen una existència real, ja que la idea d’ésser humà només serveix per a classificar. Mitjançant l’abstracció s’accedeix a les idees; l’essència no és igual a l’existència. (Després hi trobem el nominalisme d’Ockham, que explica que la nostra ment, de forma natural, és capaç d’agrupar en grups o universals aquells objectes o éssers particulars que s’assemblen).

Evolució de la relació entre fe i raó

La primera etapa és el pensament patrístic (neoplatònic). Hi destaca, dins d’aquesta etapa, Agustí d’Hipona. Aquests autors integren la raó i la fe en un sol camí cap a la veritat, encara que la fe és la central, ja que en aquesta es troba l’autoritat de Déu; per tant, la raó s’utilitzarà per creure: "entendre per creure i entendre per saber". La segona etapa és l'escolàstica, en la qual destaca Tomàs d'Aquino. Defensa que la raó i la fe s’ocupen de coses diferents: la fe d'allò sobrenatural i la raó d'allò natural o l'experiència, i aquestes es complementen sense conflicte. A la següent etapa del cristianisme apareix Guillem d’Ockham, qui sosté una separació total entre la fe i la raó, negant que la raó estigui al servei de la fe. La fe depèn exclusivament de la revelació divina, i la raó no té influència ni participació en l'aclariment de les veritats de la fe. Per tant, Ockham no intenta racionalitzar l’existència de Déu.