Guia de Filosofia: Estoïcisme, Epicureisme i Racionalisme

L'estoïcisme i l'actitud estoica

Segons els estoics, hi ha una llei natural que regula el funcionament de totes les coses. L’ètica estoica insisteix en la importància de viure d’acord amb aquesta llei natural, tot acceptant amb serenitat i apatia (en el sentit d'absència de passió) allò que el destí ens ofereixi.

Els estoics estaven convençuts que el nostre univers està sotmès a una llei inflexible de la natura que regula tot allò que existeix. Res no pot escapar al designi d’aquesta llei natural, que actua fixant un destí inexorable per a totes les coses.

L’ideal del savi consisteix a assumir la inevitabilitat d’aquesta rígida llei natural tot mirant d’ajustar la nostra vida al seu govern.

L’ètica estoica insisteix en la importància de viure d’acord amb la llei natural (que regula totes les coses), acceptant amb serenitat i apatia (actitud d’acceptació) allò que el destí ens ofereix.

Exemple: Una persona que està passant per una situació difícil, com ara la pèrdua d'un familiar. Una actitud estoica davant d'aquesta situació seria la de reconèixer la tristesa i el dolor que això provoca, però al mateix temps intentar mantenir una actitud racional i calma per controlar les emocions i ser capaç de prendre decisions importants.

L'epicureisme i l'actitud epicúria

L’ètica epicúria és hedonista, perquè insisteix en la importància d’obtenir plaer i evitar el dolor. L’ideal de la felicitat consisteix en una vida moderada i serena que miri d’aconseguir l'ataràxia: impertorbabilitat, manca d’alteració mental i d’inquietud; és el camí per obtenir la felicitat autèntica.

El que proposa no és una vida d’excés ni disbauxa. De fet, Epicur creia que no tots els plaers són desitjables, perquè alguns ens produeixen després dolor i sofriment.

Exemples d'actitud epicúria:

• Gaudir dels plaers simples de la vida: apreciar un bon dia assolellat, degustar un bon àpat o passar temps amb amics i familiars.
• Evitar la recerca de riquesa i de poder a tot preu: en lloc de perseguir la riquesa i el poder com a objectius últims, els epicuris busquen una vida equilibrada i satisfactòria.
• Viure en el moment present: concentrar-se en el moment present en lloc d'estar constantment preocupat pel futur o aferrat al passat.

Diferents tipus de desitjos i exemples

• Desitjos naturals i necessaris: menjar, dormir. Són desitjos que apareixen de manera espontània i que, de no satisfer-se, comporten conseqüències negatives, per la qual cosa es recomana que se satisfacin sempre.
• Desitjos naturals però innecessaris: menjar en excés. Aquells que, si apareixen de manera espontània, no passaria res si no trobessin satisfacció.
• Desitjos que no són naturals ni necessaris: consumir drogues, fer puenting, pujar a un parc d’atraccions. Es tracta d’aquells la causa dels quals es trobaria en tendències socials o en pulsions personals evitables.

L'escepticisme i l'actitud escèptica

La teoria del coneixement de Hume és un fenomenisme escèptic. Per què?

• Fenomenisme: Només podem tenir seguretat dels fenòmens que captem amb els sentits.
• Escèptic: No ens és possible conèixer amb certesa les suposades realitats metafísiques que hi pot haver darrere dels fenòmens.

La crítica de Hume a la metafísica del seu temps no pretén qüestionar el valor de la ciència. Hume només aspira a recordar-nos que el saber científic no està format per veritats absolutes, sinó només per creences raonables.

Exemple: Els dubtes sobre el futur de la Terra i la humanitat.

L'argument del mal i els seus tipus

L’argument del mal es considera un dels arguments més forts contra l’existència de Déu.

• Premissa 1: Si Déu existeix, aleshores no pot permetre el mal (perquè Déu és infinitament bo i omnipotent).
• Premissa 2: Déu permet el mal (hi ha crims en el món).
• Conclusió: Déu no existeix.

Tipus de mal i exemples

El mal moral és el que s’esdevé a partir de les accions o omissions de les persones. El mal natural és aquell que no depèn de les intencions o de les negligències de les persones (per exemple: terratrèmols, temporals, malalties, picades d’animals verinosos).

El mal necessari és aquell patiment provocat amb la intenció de produir un bé. Una operació quirúrgica pot ser dolorosa, i alhora necessària per acabar amb un mal més gran. La privació de la llibertat de qui ha comès un delicte és considerada per molts un mal necessari. En el judaisme, el cristianisme i l’islam el mal s’ha personificat en la figura de Satanàs, el diable.

Racionalisme vs. Empirisme

Els dos grans corrents epistemològics són el racionalisme i l'empirisme, cada corrent amb el seu propi tarannà (essència) filosòfic. A continuació en faré el desenvolupament.

Exposició del racionalisme: Leibniz i Spinoza

El racionalisme és un corrent filosòfic que reafirma el paper de la raó per assolir un coneixement cert. Tots els filòsofs racionalistes estaven preocupats per aclarir el problema de la substància. Per a ells, era clar que tot estava compost de substàncies, és a dir, de realitats existents en si mateixes. Amb tot, tenien diferents punts de vista sobre el nombre de substàncies existents i sobre la seva naturalesa.

• Leibniz: Creia que hi havia infinites substàncies.
• Spinoza: Creia que només existia una única substància, que es correspon amb la totalitat d’allò real. Aquest concepte s’anomena panteisme.

El mètode de Descartes

Descartes pretenia construir un nou sistema filosòfic i per això cercava veritats indubtables. Per trobar-les, va aplicar un mètode radical que consistia a posar-ho tot en dubte (dubte metòdic cartesià).

“Penso, per tant existeixo”. Els sentits i la raó ens poden enganyar. És el cogito cartesià: si jo penso i dubto, si m’estic plantejant aquestes estranyes preguntes, aleshores per força jo he d’existir. Aquesta és una veritat indubtable.

Plató i Aristòtil s’havien posat a pensar en la realitat de les coses que ens envolten. Descartes, en canvi, diu que si volem trobar una realitat indubtable, ens hem de fixar en el subjecte que pensa. Descartes creia que hi havia tres substàncies:

1. 1a Substància (Jo): Sóc una substància pensant, perquè indubtablement existeixo per mi mateix.
2. 2a Substància (Extensa): Les coses materials són una substància extensa, perquè ocupen un lloc en l’espai.
3. 3a Substància (Infinita): Déu és un ésser infinitament perfecte i existeix per si mateix de manera independent.

Exposició de l'empirisme

L’empirisme és un corrent filosòfic que pensa que l’únic coneixement vàlid és el que parteix de l’experiència. Locke i Hume són importants filòsofs empiristes dels segles XVII i XVIII. La figura de David Hume excel·leix perquè a ell devem el desenvolupament més complet d’aquest plantejament.

La distinció entre impressions i idees resulta especialment important:

• Impressions: Les captem per mitjà dels sentits i les percebem de manera viva i intensa.
• Idees: Són còpies o imatges de les impressions que hem percebut prèviament. Poden ser simples (còpia d'una impressió simple, com el sabor d'una poma) o complexes (suma de sabor, textura, color i forma).

La ment humana associa les idees de tres maneres (lleis d’associació): la semblança, la contigüitat espaiotemporal i la relació de causa i efecte. Per a Hume, la idea de substància és una idea complexa formada per una col·lecció d’idees simples que la imaginació ha connectat.

Les qüestions de fet no són proposicions necessàries; la seva negació no implica contradicció lògica. Són afirmacions sobre el món i la vida que cal comprovar amb l’experiència (per exemple: "el foc produeix calor"). Les ciències naturals tracten qüestions de fet.

Comparació dels dos corrents

• Res cogitans (l’ànima): Significa "cosa pensant" en llatí. Descartes va sostenir que la substància de l'esperit és diferent de la corporal. És la seu de la raó, immortal i immaterial.
• Res extensa (el món exterior): Significa "cosa estesa". El món físic està compost de matèria que pot ser mesurada i dividida, amb propietats com la massa i la forma.
• Res infinita (Déu): Significa "cosa infinita". És la causa primera de totes les coses, la substància perfecta i el fonament de la veritat.

Per a Hume, a diferència dels racionalistes, les lleis causals són regles pràctiques i suposicions raonables, no veritats absolutes ni certeses indubtables.

Opinió personal

El racionalisme és un corrent filosòfic que es basa en la idea que la raó és la font principal del coneixement. Els racionalistes creuen que el coneixement es pot obtenir mitjançant la raó i la lògica, sense necessitat de recórrer a la fe o a la revelació divina. Per això, consideren que la ciència i la filosofia són les millors formes de comprendre el món i la realitat.

Sóc partidària del racionalisme, perquè m’identifico amb aquesta idea de basar el coneixement en la raó i la lògica, i considero que aquesta és la millor forma d'entendre el món i la vida.