Guia de Lògica i Metafísica: Fal·làcies i Realitat

Què és la lògica?

La lògica és la branca de la filosofia que estudia la validesa dels raonaments. Els mots grecs "logos" i "logikós" signifiquen raó, paraula o discussió. En filosofia, s’empra la lògica o el logos a fi de cercar la veritat, de convèncer mitjançant el raonament i de fomentar la capacitat crítica. Els raonaments són processos per mitjà dels quals obtenim informació a partir de dades conegudes.

Lògica no formal

En la lògica no formal s’estudia el contingut de les proposicions, el seu context, les intencions del parlant i, fins i tot, els components emocionals que hi són rellevants. A diferència de la lògica formal, que busca convèncer a través de la validesa del raonament, l’objectiu de l’argumentació no formal és, sobretot, persuadir. Es troba a la base de l’oratòria.

Les fal·làcies: errors en l'argumentació

Les fal·làcies són errors en l’argumentació perquè no respecten les regles del bon raonament i, a més, tenen una aparença que les fa convincents. No es tracta, per tant, de simples arguments incorrectes, sinó que estan elaborats amb la intenció (conscient o no) d’assolir l’assentiment de la persona que escolta l’argumentació. Les fal·làcies s’usen quan, en lloc d’argumentar, fem servir un argument fal·laç o incorrecte que, a priori, sembla correcte però no ho és.

Tipus de fal·làcies no formals

Ad Baculum (Apel·lació a la força)

S’intenta persuadir l’interlocutor a través de la força o l’amenaça. Exemple: Li pregunto al meu entrenador per què soc suplent i em diu que, si ho torno a preguntar, em fa fora de l’equip.

Ad hominem (Contra l'home)

Consisteix a atacar la persona en comptes dels seus arguments. Exemple: Com podem esperar que X sigui un bon polític si és conegut per tothom per les seves infidelitats matrimonials?

Home de palla

Consisteix a simplificar i caricaturitzar una opinió per després atacar-la; és a dir, s'exagera o es porta a l’absurd. Exemple: Alguns diuen que no hauríem de construir aquest nou parc, però és evident que volen que els nens no tinguin lloc per jugar.

Tu quoque (Tu també)

No es rebat l’argument de l'interlocutor, sinó que s’apel·la a la posició o conducta de l’altre. Exemple: Un defensor dels toros diu que també es fan experiments cruels amb animals.

Ad populum (Apel·lar al poble)

Apel·lar a les emocions d’una multitud o al fet "suposat o vertader" que tothom ho fa. És un tipus de fal·làcia molt emprat en publicitat. Exemple: X és el millor producte perquè el compra el 90% de la població.

Ad misericordiam (Apel·lar a la pietat)

Apel·lar a la pietat com a argument a favor d’un tracte especial. Es crea un sentiment de pena amb l’objectiu de convèncer, no a través d’un argument, sinó de la misericòrdia. Exemple: Sé que he suspès tots els exàmens, però si no aprovo aquest curs es quedarà sense vacances tota la meva família... M’hauria d’aprovar!

Ad ignorantiam (Per la ignorància)

Afirmar erròniament que l’absència de proves en contra d’alguna cosa és, per si sola, suficient per acreditar la veritat de l’afirmació. Exemple: Atès que no es pot demostrar que els extraterrestres no existeixen, llavors existeixen.

Ad verecundiam (Apel·lar a l'autoritat)

Apel·lar a l’autoritat d’una persona en un àmbit determinat en comptes d’argumentar el que la persona afirma. Exemple: L’evolució de les espècies existeix perquè ho va dir Darwin.

Post hoc ergo propter hoc

Es produeix quan es considera que una successió habitual en el temps és una relació de causa i efecte. Exemple: Les tres ocasions que he caigut pel carrer havia vist abans un gat negre.

Pendent relliscós

S’argumenta que, si es permet que succeeixi A, també succeirà B, i això portarà a C, que farà inevitable D, etc., de manera que no s’ha de permetre A. Exemple: Si el meu fill va a la discoteca, s'hi acostumarà, coneixerà mala gent, es ficarà en baralles, etc.

Fals dilema

Un individu presenta només dues opcions (X o Y) com a vàlides quan, en realitat, n'hi ha moltes més. Exemple: O ens tries a nosaltres o tries el caos.

Ad antiquitatem (Apel·lació a la tradició)

Consisteix a considerar que un argument és vàlid a causa de la seva antiguitat; és a dir, és correcte perquè antigament es feia així. Exemple: La dona no pot treballar perquè antigament i sempre s’ha fet així.

Ad silentio (Argument des del silenci)

S’extreu una conclusió basada en el silenci d’una altra persona. Exemple: Com que t’he deixat sense paraules, tinc la raó.

Generalització precipitada

Consisteix a fer una extrapolació a partir d’un sol cas. Exemple: Tots els d’aquest país són delinqüents.

Definició de metafísica

La metafísica es defineix com la ciència o saber de tot allò que es troba darrere o més enllà de la realitat física. Així, a fi de saber què hi ha més enllà de la realitat, cal conèixer també la realitat mateixa.

Preguntes metafísiques

Algunes d’aquestes preguntes fan referència a dubtes o reflexions existencialistes vinculades amb conceptes abstractes no terrenals. Aquesta classe de qüestions reben el nom de preguntes metafísiques:

• Qui soc?
• Per què soc aquí?
• Què és el destí?
• Què és la vida?

Reflexió sobre el destí

El destí és per a tothom el mateix. Hi ha gent que pensa que el destí està estipulat o que el podem canviar, però jo opino que la nostra vida anirà agafant forma respecte a les decisions que prenem. No obstant això, tots estem predestinats a acabar de la mateixa manera, així que l’únic en què podem influir amb les nostres decisions és en el procés.

Etimologia de la metafísica

El terme metafísica prové d’una obra del filòsof Aristòtil. Aristòtil va elaborar una obra formada per catorze llibres (rotlles de papir) independents entre si. El peripatètic Andrònic de Rodes, quan va treure la primera edició de les obres d'Aristòtil, va ordenar aquests llibres darrere d’uns altres vuit llibres sobre física. Així, es va referir a aquests catorze llibres com a "tà metà ta physika" (més enllà de la física, la matèria, la natura o la realitat).

La realitat

La realitat es pot definir com el conjunt de tot allò que existeix o que és. La metafísica estudia la realitat i, especialment, tot allò que hi ha més enllà d'aquesta.

Dos conceptes filosòfics sobre la realitat

• Sentit restrictiu: La realitat és tot allò que ens envolta i de la qual podem tenir experiència (observable a través dels sentits o d’instruments com el microscopi, o constatar les conseqüències de la seva existència, com la llei de la gravetat). Aquesta concepció coincideix amb la visió científica de la realitat física o material.
• Sentit ampli: També tenen existència les realitats subjectives (no observables per la ciència). Per exemple: sentiments, idees, creences, productes culturals (personatges literaris, mitològics...) i realitats immaterials o espirituals (Déu, ment, llibertat).

L’estudi de l’ésser

Aristòtil afirma que la metafísica és l’estudi de l’ésser. En altres paraules, segons el filòsof, la metafísica determina què és i què no és.