Guillem d'Occam, Sant Agustí, Sant Anselm i Sant Tomàs: Filosofia i Fe
Guillem d'Occam: L'Experiència com a Fonament
Guillem d'Occam: La supremacia de l'experiència: l'experiència és font i fonament del coneixement, i esdevé criteri de veritat. La fe és important, però l'experiència ho és més. Negació de l'existència d'idees innates: la ment és com un full en blanc. Per omplir-lo, depenem dels sentits. Interès per l'estudi del coneixement humà: es planteja com és possible l'origen del nostre coneixement. Dificultat o impossibilitat d'una metafísica: dificultat per obtenir coneixement metafísic vàlid. Les ciències experimentals com a model: mentre que els racionalistes preferien les deduccions matemàtiques, els empiristes es basen en l'observació de la ciència.
Sant Agustí: La Fe i la Raó en la Recerca de la Veritat
Sant Agustí: Sant Agustí es pregunta com arriba l'ésser humà a conèixer veritats. Dubta de l'escepticisme, i això el porta a acceptar una veritat mínima: la certesa d'un jo que dubta. Si aquest dubta, existeix. La fe i la raó pertanyen a diferents àmbits, però tots dos contribueixen a assolir l'objectiu de l'home, la gràcia divina. La fe orienta la raó. Ens hem de fiar de la fe, ja que és la més segura. El camí al coneixement superior s'inicia amb l'autoconsciència: a l'interior d'un mateix es troba la realitat, i la mateixa realitat es deu a Déu. Durant aquest procés de mirada cap a l'interior, l'ésser humà té accés a les més elevades veritats, però només serà possible amb una il·luminació divina. Aquest coneixement l'anomena saviesa, i l'ànima no se sent satisfeta fins que no descansa en aquesta saviesa, que és el seu gran amor.
Sant Anselm: La Demostració Racional de l'Existència de Déu
Sant Anselm: Va tenir la necessitat de demostrar racionalment l'existència de Déu. La raó s'ha de subordinar a la fe. Parteix de la fe, però d'una fe que cerca entendre i s'oposa a la fe cega. Sant Anselm vol demostrar l'existència de Déu i diu que l'incrèdul, quan afirma que Déu és allò més gran pensable però en nega l'existència, comet una contradicció. Allò més gran pensable ha d'existir realment, i si li manca la perfecció de l'existència, ja no és el més gran que podem pensar. Aquest és un argument a priori: parteix del concepte de Déu i en treu conseqüències lògiques. L'ésser humà sense fe és insensat perquè afirma que Déu és el més gran pensable però en nega l'existència. Per tant, això condueix a acceptar com a evident l'existència de Déu.
Sant Tomàs d'Aquino: Conciliació entre Fe i Raó
Sant Tomàs: La seva posició és innovadora i conciliadora: moltes veritats són tractades tant per la fe com per la raó. Si els camins i punts de partida no coincideixen, han d'arribar a les mateixes conclusions. La raó i la fe són dos camins diferenciats que parteixen de llocs oposats, però tenen un punt de trobada, que és la veritat. Sant Tomàs parla del coneixement sensible (tot coneixement s'inicia a partir dels sentits) i de l'intel·lectual (que disposa d'una eina mental anomenada abstracció). Diu que la raó ofereix un sistema (un mètode), però la fe esdevé el principal criteri de veritat. La fe sempre té l'última paraula. La veritat es fonamenta en Déu. A més, distingeix entre veritats teològiques naturals (a les quals l'ésser pot accedir a través de la raó natural) i revelades (a través de la revelació divina). Diu que és impossible que hi hagi fe i coneixement sobre una qüestió, ja que no podem creure en les qüestions demostrades. Les veritats demostrades racionalment són una mena d'introducció als dogmes. Proves de l'existència de Déu: cinc vies a posteriori: (motor no mogut, causa primera, ésser necessari, ésser perfecte, ésser intel·ligent).