Hidrografia d'Espanya: Conques, Recursos i Zones Humides

Les Conques Hidrogràfiques

Entenem per conca hidrogràfica el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d'un mateix riu; el cabal fluvial i el seu règim fluvial depenen de la quantitat d'aigua que rep la conca del riu al llarg de l'any. Amb l'excepció dels rius del nord d'Espanya, la majoria dels rius espanyols són de règim fluvial irregular, amb crescudes a l'època del desglaç i amb estiatges intensos.

Les conques fluvials s'ordenen tenint en compte els vessants per on desguassen les seves aigües.

La disposició del relleu condiciona l'extensió de les conques fluvials, de manera que els rius cantàbrics i els gallecs són curts per la proximitat entre els llocs on neixen i la desembocadura.

Els Recursos Hídrics

Les confederacions hidrogràfiques són entitats adscrites al Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient que gestionen els recursos hídrics del territori que se'ls ha assignat. Excepte arxipèlags, la divisió en confederacions hidrogràfiques no es correspon amb l'actual divisió administrativa en comunitats autònomes i això fa que la seva actuació sigui més complexa. En uns casos, les confederacions abracen grans conques fluvials, com són els casos de l'Ebre, el Duero o el Guadalquivir, mentre que en altres situacions aquestes entitats resulten de l'agrupació de conques menors, com és el cas de la Confederació del Xúquer o la del Sud.

A Espanya, els recursos hídrics disponibles són superiors a la demanda total. Cal tenir en compte que l'aigua de què es disposa és un recurs desigualment repartit. Els recursos hídrics són importants a les confederacions del Nord, del Duero, del Tajo i de l'Ebre. En canvi, mantenen un equilibri precari les dels rius Guadiana i Xúquer i les del Pirineu Oriental i Canàries, i són clarament deficitàries les confederacions dels rius Guadalquivir i Segura i les del Sud i Balears.

Conques i Vessants Hidrogràfics

• Vessant Cantàbric i Gallec. Els rius són nombrosos, relativament cabalosos i mantenen un nivell constant d'aigua a causa de la regularitat de les precipitacions, pròpies del clima marítim al qual es troben associats. Són rius curts perquè les muntanyes on neixen es troben prop de la costa. Alguns d'aquests rius, com el Sella, Narcea i l'Esva i el Sil, són d'aigües netes; en canvi, estan més contaminats el Nervión o el Miño.

• Vessant Atlàntic. Les conques hidrogràfiques atlàntiques són molt extenses; la majoria arrenquen molt a prop del Mediterrani, però a causa de la inclinació del relleu de la Meseta desguassen a l'Atlàntic. Per exemple, el Tajo, que neix a 150 km del Mediterrani, desemboca a l'Atlàntic.

• Vessant Mediterrani. Els rius d'aquest vessant formen conques petites, amb desnivells acusats. Els estius secs provoquen estiatges més notables i prolongats com més meridional i petita és la conca. Alguns rius, com el Túria i el Mula, fins i tot alguns anys s'han arribat a assecar.

Les Zones Humides

Les zones humides són uns dels ecosistemes més rics del món i estan considerats espais vitals per a la supervivència humana. Dels seus terrenys inundats s'obtenen aliments, aigua potable i materials de construcció o bioquímics per a medicaments. Acullen milers d'ocells migratoris, són grans absorbidors de gasos d'efecte hivernacle i al voltant seu s'hi concentra bona part de la biodiversitat mundial.

Segons els càlculs del Conveni de Ramsar, gairebé el 75% d'aquests espais han desaparegut en els darrers cent anys. La degradació, a més a més, avança a un ritme de l'1,5% anual i arrasa milers d'espècies que es nodreixen del seu entorn per sobreviure. Durant molts anys, les zones humides s'han considerat espais que no servien per a res, eren llocs on la gent llançava les escombraries...

El concepte que es té de les zones humides ha millorat els últims anys, però continuen sotmeses a la forta pressió derivada dels canvis en els usos del sòl per a l'agricultura.