Història de Catalunya i Espanya: Segle XX i Guerra Civil
Catalunya als inicis del segle XX
La formació de Solidaritat Catalana
Els primers anys del segle XX, la Lliga Regionalista es va afermar com a partit hegemònic dins del catalanisme. El seu principal dirigent fou Enric Prat de la Riba.
L’any 1906, l’oposició a la Llei de Jurisdiccions va agrupar les forces polítiques de Catalunya en una candidatura unitària per a les eleccions: la coalició anomenada Solidaritat Catalana.
Les diferències polítiques entre els solidaris van acabar trencant la coalició.
La Mancomunitat de Catalunya
La Mancomunitat de Catalunya va ser creada el 1914 com a institució de govern que agrupava les quatre diputacions catalanes. El primer president fou Prat de la Riba, substituït l’any 1917 per Puig i Cadafalch.
La seva actuació va anar encaminada cap a la creació de noves infraestructures i de serveis públics que estimulessin la modernització de l’economia catalana.
També es va endegar un projecte per promoure la llengua i la cultura catalanes: es van crear noves institucions culturals, es va encarregar a Pompeu Fabra la unificació ortogràfica del català i es van crear nous centres educatius.
Crisi de la Restauració i dictadura (1917-1931)
La descomposició del sistema (1917-1923)
Els anys que separen la crisi del 1917 del cop militar de Primo de Rivera es van caracteritzar per la inestabilitat política, la radicalització del moviment obrer i l’agreujament de la Guerra del Marroc.
- Els governs de concentració: Amb la crisi del 1917, el torn pacífic va arribar pràcticament a la seva fi. Davant de la gravetat de la situació, es van formar governs de concentració successius, constituïts per coalicions que no van aconseguir estabilitzar el sistema.
- La conflictivitat social: El deteriorament de les condicions de vida dels treballadors va desencadenar una època de mobilitzacions obreres i pageses. L'any 1919, la vaga de l’empresa d’electricitat La Canadenca va paralitzar la indústria i els serveis de Barcelona durant més de quaranta dies.
Davant l’extensió de les protestes, el govern i les organitzacions patronals van endurir la seva actitud i van afavorir la creació de sindicats més dòcils i de grups armats que impedien les vagues utilitzant la força contra els dirigents obrers.
- La derrota d’Annual: L’any 1921, els revoltats rifenys van atacar la posició d’Annual i van derrotar estrepitosament l’exèrcit espanyol.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)
El directori militar: El nou règim va instituir una dictadura militar, va suspendre la Constitució i va dissoldre el Parlament. A Bureau, va instaurar una forta repressió contra:
- Les llibertats: es van prohibir tots els partits polítics i alguns sindicats.
- El moviment obrer: es va perseguir especialment la CNT.
- Els nacionalismes: es van prohibir les expressions públiques del nacionalisme català. L’any 1925 es va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.
La dictadura va intentar solucionar el conflicte del Marroc i, el 1925, amb el suport de França, es va dur a terme el desembarcament d’Alhucemas. El 1927, l’exèrcit espanyol va aconseguir l’ocupació efectiva de tot el protectorat del Marroc.
El directori civil: El 1925, es va instituir el govern civil. Es va organitzar un partit únic, la Unión Patriótica. Va dur a terme un programa d’economia dirigida que va fomentar les obres públiques i els monopolis de l’Estat. El dictador va dimitir el gener de 1930. Llavors, Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer, que havia de convocar unes eleccions i tornar a la legalitat constitucional.
De la monarquia a la República
La proclamació de la República
El 12 d’abril del 1931, es van celebrar unes eleccions municipals que l’opinió pública va plantejar com un duel entre monarquia i república. L’oposició al règim monàrquic va constituir una coalició per presentar-se unida a les eleccions.
Els resultats electorals van atorgar un triomf a les candidatures republicanes a les grans ciutats. Milers de ciutadans van sortir al carrer de manera espontània per demanar la proclamació de la República, i el rei Alfons XIII va abandonar el país cap a l’exili.
El 14 d’abril del 1931, es va proclamar la República.
El govern provisional
Es va formar un govern provisional integrat per republicans, socialistes i nacionalistes que va impulsar unes primeres reformes:
- Amnistia: per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats.
- Lleis socials: aprovació de noves mesures de protecció social.
- Establiment d’una Generalitat provisional de Catalunya: com a pas previ a l’autonomia.
El juny de 1931, es van convocar eleccions a Corts Constituents, que van donar la majoria a la coalició republicanosocialista. La primera gran tasca de les noves Corts va ser elaborar una nova Constitució, que va ser aprovada el desembre d’aquell mateix any.
La Constitució de 1931
La Constitució establia els principis següents:
- Acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
- Per primera vegada, s’establia el sufragi universal masculí i femení.
- Proclamava l’aconfessionalitat de l’Estat, es respectaven tots els cultes i es permetien el matrimoni civil i el divorci.
Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República, i Manuel Azaña, president del nou govern format per una coalició de republicans, socialistes i nacionalistes.
La Catalunya republicana
A les eleccions d’abril de 1931 a Catalunya, les candidatures republicanes van imposar-se amb claredat i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va esdevenir el partit hegemònic.
La Generalitat provisional
Després de la victòria electoral del 12 d'abril, Francesc Macià, principal dirigent d’Esquerra Republicana, va proclamar la República Catalana. Aquests fets van donar lloc a la creació d’un govern provisional que va prendre el nom de Generalitat.
El nou govern català es va proposar com a tasca primordial l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia. Una comissió d’experts es va reunir a Núria per redactar l’Estatut.
Després de contraposades discussions i de patir considerables retallades, fou aprovat el 9 de setembre del 1932.
L’Estatut d’Autonomia del 1932
L’Estatut de Núria reconeixia Catalunya com una regió autònoma dins de l’Estat espanyol i proclamava la cooficialitat del català i del castellà.
Les institucions de govern de Catalunya eren el Parlament, el Govern de la Generalitat i el President.
En ordre públic, administració de justícia, educació, cultura i sanitat, s'hi establien competències plenes i un règim administratiu propi.
El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)
La repressió de l’aixecament de Casas Viejas va provocar una crisi al govern republicanosocialista, la qual cosa va portar a convocar noves eleccions per al novembre de 1933.
Els governs de dretes
Els comicis van ser guanyats pels partits de dretes i de centre. Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA.
El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista anterior: va paralitzar les reformes agrària i militar, va modificar la política religiosa i educativa, i va amnistiar els revoltats del cop del general Sanjurjo.
Les revoltes d'octubre del 1934
Les tensions van esclatar l’octubre de 1934 arran de l’entrada al govern de tres ministres de la CEDA. A Astúries i a Catalunya s’hi van produir moviments insurreccionals.
A Astúries, la revolució va tenir un caràcter social: anarquistes, socialistes i comunistes van ocupar la conca minera i van proclamar la revolució social. La revolta va ser sufocada per l’exèrcit i reprimida durament.
A Catalunya, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català. La insurrecció va ser sufocada. En represàlia, es va intervenir la Generalitat, se’n va empresonar el President i es va suspendre l’Estatut d’Autonomia.
El Front Popular (1936)
Les desavinences entre els partits de la coalició governamental i, sobretot, els escàndols de corrupció que van afectar alguns polítics radicals van portar a la convocatòria de noves eleccions.
Les forces d’esquerra es van agrupar en el Front Popular amb un programa per recuperar les grans reformes del primer bienni.
La dreta hi va acudir unida. Les eleccions van donar la victòria, per un escàs marge de vots, al Front Popular. També es va restablir l’Estatut de Catalunya.
La preparació del cop d'Estat
La divisió entre dretes i esquerres es va fer sentir al carrer. Una conspiració militar preparava un cop d’Estat. Les tensions van desencadenar un clima d’enfrontament, que va provocar l’assassinat del diputat monàrquic José Calvo Sotelo en represàlia per la mort del tinent José Castillo, militant socialista.
Aquest clima de violència i de confrontació social va servir de pretext als conspiradors per accelerar els seus plans i interrompre per les armes el procés reformista republicà.
Les dues zones enfrontades
La zona republicana: la revolució social
Col·lectivitzacions i revolució social
El govern republicà va dissoldre l’exèrcit i va confiar la defense de la República a les milícies voluntàries de partits i sindicats d’esquerres.
A Barcelona, es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes, que agrupava totes les organitzacions d’esquerres.
Els comitès obrers van ocupar i col·lectivitzar fàbriques i van confiscar les terres dels latifundistes per repartir-les entre grups de pagesos. També es va desfermar una persecució religiosa.
Els fets de Maig del 1937 i el govern de Negrín
Els fracassos militars van aprofundir la divisió de les forces republicanes. Republicans, socialistes i comunistes defensaven la necessitat de frenar la revolució per donar prioritat a l’esforç bèl·lic i guanyar la guerra.
Anarquistes i trotskistes del POUM es van oposar a les noves mesures del govern i, el maig del 1937, es va arribar a un enfrontament armat a Barcelona, en el qual es van imposar les forces que donaven suport al govern.
La zona insurrecta: la dictadura militar
A la zona controlada pels rebels, tots els esforços estaven dirigits a donar suport a l’exèrcit per guanyar la guerra. Amb aquesta finalitat, es va establir un poder militar únic.
La gènesi de l’Estat franquista
Franco fou nomenat Generalíssim i, l'any 1937, es va decretar la unificació en un partit únic (FET y de las JONS).
El nou Estat s’inspirava en el feixisme. Franco concentrava en la seva persona tots els poders i defensava una dictadura estructurada al voltant de l’exèrcit, que s’erigia en garant dels valors tradicionals i catòlics d’Espanya.
Un dels primers objectius de les autoritats franquistes va ser posar fi a les reformes republicanes.
Una repressió sistemàtica
A les zones dominades pels franquistes, es va desfermar una dura persecució contra els partits i sindicats del Front Popular i contra qualsevol que simpatitzés amb la seva causa. La repressió va tenir un caràcter sistemàtic.
L'evolució bèl·lica (1936-1939)
El desenvolupament del conflicte
L’exèrcit rebel, més ben organitzat i equipat, va portar la iniciativa gairebé sempre. Els republicans van actuar preferentment a la defensiva.
L’avanç cap a Madrid
Després de travessar l’estret de Gibraltar, els insurrectes van avançar cap a Madrid a finals del 1936.
Des de Catalunya es va organitzar una expedició per reconquerir Eivissa i Mallorca.
El novembre del 1936 va tenir lloc la batalla de Madrid i les forces republicanes, amb l'ajuda de molts voluntaris, van aconseguir frenar l’ofensiva. Després del fracàs de les batalles del Jarama i Guadalajara, van decidir avançar cap al Nord.
La batalla del Nord
El 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor alemanya va bombardejar la ciutat de Gernika i els franquistes van ocupar Bilbao i les zones industrials i mineres del País Basc.
Els republicans van llançar algunes ofensives per frenar la pressió sobre la zona nord.
La batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya
Després d’una ofensiva republicana el 1938, les tropes de Franco van reconquerir Terol, van avançar sobre Lleida i van arribar al Mediterrani. Catalunya quedava així aïllada de la resta del territori republicà.
Per impedir l’avanç dels insurrectes, el govern de la República va concentrar totes les seves forces en la batalla de l’Ebre. Després de quatre mesos de combats intensos, els republicans van iniciar la retirada.
L’avanç de l’exèrcit franquista sobre Catalunya va ser imparable: el 26 de gener de 1939 va ocupar Barcelona.
La fi de la guerra
Després de la conquesta de Catalunya, només Madrid i la zona centre quedaven en mans republicanes.
Els franquistes van ocupar la resta del territori i l’1 d’abril del 1939 un comunicat de guerra anunciava la fi del conflicte.
Conseqüències de la guerra
- Pèrdues demogràfiques i econòmiques: es calcula que el nombre de morts està al voltant de 550.000. Cal sumar-hi els nombrosos exiliats que es van veure forçats a abandonar el país, molts dels quals es van establir a Europa o a l’Amèrica Llatina. La guerra també va comportar la destrucció d’un bon nombre d’infraestructures i de vies de comunicació.
- Pèrdua de la democràcia: el franquisme va implantar una dictadura militar.
- Ruptura de la convivència: l’enfrontament i la violència van deixar unes ferides en la societat espanyola que van tardar a cicatritzar-se. La divisió entre vencedors i vençuts es va mantenir al llarg de tot el franquisme.