Els intents d’organitzar el coneixement es remunten a temps prehistòrics; ho podem veure en les pintures rupestres o en les dades numèriques gravades en pedres.
La civilització mesopotàmica va desenvolupar una primitiva recerca científica a partir d’observacions astronòmiques i el coneixement d’algunes malalties i substàncies químiques.
La civilització egípcia també va desenvolupar coneixements de tipus pràctic.
1.2 La ciència grecollatina
Amb la civilització grega es va produir la sistematització o organització del coneixement. Tales de Milet va explicar els fenòmens i processos naturals a partir de l’observació i no d’una interpretació mística com anteriorment.
També destaquen Euclides i Pitàgores en geometria, Ptolemeu en astronomia, Hipòcrates en medicina i alguns savis com Arquimedes i Aristòtil.
Durant l’època grecoromana, la ciència va viure una certa esplendor sota l’emperador Marc Aureli. Destaquen l’astrònom, matemàtic i geògraf Ptolemeu, amb la seva teoria geocèntrica de l’Univers, i Plini el Vell, autor d’Història Natural, una compilació del saber científic de l’època.
1.3 L’edat mitjana i la ciència
Durant l’època medieval a Europa va imperar l’obscurantisme científic. La Bíblia i els ensenyaments aristotèlics eren la referència principal.
1.4 El Renaixement i la revolució científica
Els científics del Renaixement duien a terme les seves recerques per mitjà d’observacions i experiments que permetien plantejar nous interrogants i desenvolupar altres formes de coneixement.
Copèrnic va proposar l’heliocentrisme, posteriorment demostrat per Galileu.
Leonardo da Vinci va ser l’impulsor de nombrosos estudis i experiments. Mundinus va tenir una gran importància per a la ciència mèdica. Kepler va comprovar les òrbites el·líptiques dels planetes.
En definitiva, durant els segles XVI i XVII es van establir els fonaments de la ciència moderna. Les contribucions de Newton van consolidar la ciència en tots els camps.
