Història del Carlisme: Guerres, Furs i Relació Església-Estat
El Carlisme i les Reformes Liberals (1835-1844)
El primer objectiu de Mendizábal va ser derrotar el carlisme. Per a això, va convocar una quinta d'homes i va buscar ajuda del Regne Unit, França i Portugal.
L'Estat es va comprometre al sosteniment de l'Església i li va atorgar competències en educació i moral pública. Es va reconèixer el catolicisme com a religió oficial de l'Estat. Tot això va portar la jerarquia eclesiàstica a acceptar un liberalisme moderat i a distanciar-se del carlisme.
El temor que la centralització donés lloc a un nou alçament carlí va propiciar una solució intermèdia: un decret de 1844 va acordar el manteniment dels furs al País Basc i Navarra.
La Constitució de 1869 i la Tercera Guerra Carlina
La Constitució de 1869 va ser aprovada amb l'abstenció de carlins i d'alguns republicans. Durant la Regència (1869-1870), el nou govern es va trobar amb l'oposició dels carlins, que defensaven la monarquia tradicional i el catolicisme.
L'Església s'havia resistit a jurar la Constitució de 1869. Els carlins la van considerar il·legítima i van passar de l'oposició política a la lluita armada el 1872.
Els carlins van abandonar el sistema i el 1872 van iniciar una nova guerra en defensa del tron del pretendent Carles VII, de la tradició, els furs i el catolicisme. La guerra es va iniciar al País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya, i va agafar força a mitjan 1873, arribant a formar un Estat i a agrupar un exèrcit. La guerra es va prolongar fins al 1876.
La Proclamació de la República i la Derrota Carlina
La proclamació de la República havia accelerat i encoratjat el conflicte carlí, que va passar de l'enfrontament amb unes quantes partides armades a tenir un autèntic exèrcit i el domini de diversos territoris tradicionalment carlins.
Emilio Castelar, republicà unitari de caràcter conservador, va aconseguir plens poders de les Corts (que no va tardar a tancar) i va governar per decret, la qual cosa va permetre restablir l'autoritat i reorganitzar l'exèrcit enfront dels carlins.
El 1875, al comandament de Martínez Campos, es va forçar la rendició dels carlins a Catalunya, Aragó i València.
Conseqüències de la Derrota Carlina (1876)
- Abolició del règim foral: els territoris bascos van quedar subjectes al pagament d'impostos i al servei militar.
- El final de la guerra carlina va permetre acabar amb la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878).
El Carlisme durant la Restauració i el Jaumisme
Tot i haver estat derrotat novament el 1876, el carlisme va trigar a reorganitzar-se i va participar en les eleccions anteriors al 1890. Només va tenir una certa força en les províncies forals.
L'aparició dels nacionalismes basc i català va reduir encara més les bases socials del carlisme. L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el carlisme sense arguments polítics. El clergat es va anar allunyant del carlisme i va apostar per la integració dels catòlics en el sistema.
- 1886: Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina, mantenint el seu caràcter catòlic i tradicionalista.
- El carlisme va patir l'escissió del sector integrista liderat per Ramón Nocedal.
Alguns carlins van continuar mantenint les jerarquies militars i van promoure algunes insurreccions el 1899 i el 1900, que van fracassar.
El 1909 va morir Carles Maria de Borbó, a qui va succeir el seu fill Jaume. Amb això, el carlisme va passar a denominar-se jaumisme.
Relació Església-Estat i Desamortitzacions
La relació entre l'Església i l'Estat va ser un eix central en la política del segle XIX:
- Godoy: Va recórrer a la desamortització de les terres eclesiàstiques, la qual cosa va provocar l’oposició de l’Església.
- Constitució de 1812: Es declara l'Estat Confessional.
- Trienni Liberal (1820-1823): Es va dur a terme una desamortització de terres del clergat regular, que van passar a mans de l'Estat i van ser venudes en subhasta pública. D’aquesta manera es pretenia limitar el poder de l’Església.
- Constitució de 1837: S’estableixen les desamortitzacions del clergat regular i secular, però també la confessionalitat de l’Estat. L’Església va defensar els carlins.