Història del teatre català: de la postguerra a Pedrolo
La renovació teatral: de la postguerra als anys 70
El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins a l'any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.
Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals com l'ADB i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que van afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, l'escenògraf i l'intèrpret.
A la fi dels anys seixanta, hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral:
- Els Joglars
- Dagoll Dagom
- Els Comediants (basats en el teatre-festa)
El 1976 va iniciar les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.
Aspectes clau de l'obra teatral de Manuel de Pedrolo
L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Pedrolo ha cultivat quasi tots els gèneres literaris, principalment la novel·la.
Característiques principals:
- Teatre de l'absurd: Recorre a aquest gènere per burlar el rigor de la censura.
- Temàtica: Denúncia les situacions que limiten la llibertat i reflexiona sobre l'essència de la nostra espècie. Els temes de la mort, la comunicació entre homes, el sentit de l'existència i la llibertat són els eixos centrals.
- Estil: Les obres estan ambientades en un temps i un lloc imprecisos i els noms dels personatges solen ser inventats.
- Teatre de l'abstracte: Més que el qualificatiu de teatre de l'absurd, Pedrolo reivindica per a la seua obra el de teatre de l'abstracte.
El seu teatre és pessimista, considera els problemes col·lectius i defuig la reproducció anecdòtica de la realitat. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, preocupats pel món dels altres i presoners del present.
La seua obra més ambiciosa és Temps obert. Algunes obres importants són:
- Cruma (1957)
- Homes i No
- Tècnica de cambra (1959)