Història d'Espanya al Segle XIX: Constitucions, Carlisme i Liberalisme
La Revolució Liberal i l'Estat Liberal a Espanya (Segle XIX)
La Constitució de 1812: "La Pepa"
La Constitució va ser aprovada el 1812, coneguda popularment com "la Pepa". Aquesta establia la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi universal masculí, i reconeixia àmplies llibertats individuals.
Les Corts també van aprovar una sèrie de reformes destinades a abolir l'Antic Règim, a posar fi als privilegis de la societat estamental i a implantar un règim liberal a Espanya.
Crisi de l'Antic Règim i Conflicte Dinàstic
Per superar la crisi, es va proposar una reforma fiscal en la qual els privilegiats paguessin impostos. Ara bé, aquests privilegiats eren els principals defensors de l'absolutisme i el rei no s'hi podia posar en contra.
El naixement l'any 1830 d'Isabel, la filla gran de Ferran VII, va provocar un conflicte dinàstic, perquè la llei sàlica (que impedia a les dones regnar) ho prohibia. Per assegurar-li el tron, Ferran VII va dictar la pragmàtica sanció (que abolia aquesta prohibició) i feia hereva la seva filla.
Els sectors més intransigents s'hi van oposar i van reclamar el tron per a Carles, germà del rei i fervent partidari de l'absolutisme.
Inici de la Primera Guerra Carlina
Quan Ferran VII va morir el 1833, els grups favorables a l'absolutisme es van negar a reconèixer Isabel, que només tenia tres anys, com a legítima successora a la Corona, i van apostar per Carles Maria Isidre. Per defensar el seu candidat, es van revoltar contra el govern de Maria Cristina de Borbó, que exercia la regència en nom de la seva filla.
Davant l'aixecament absolutista, la regent va buscar el suport dels liberals (anomenats isabelins o cristins) per preservar el tron d'Isabel. D'aquesta manera, es va formar un govern liberal moderat que va emprendre reformes encaminades a construir una nova monarquia constitucional.
Bases Socials del Carlisme
El carlisme, que recollia l'herència dels malcontents, va aglutinar els diferents sectors socials poc inclinats al liberalisme:
- Entre els privilegiats, la noblesa rural i el clero tenien por d'haver de pagar impostos sobre les seves terres i de perdre part de les seves propietats. En el cas de l'Església, també recelava de la pèrdua de poder i influència social.
- Entre els no privilegiats abundaven els pagesos, temorosos de perdre l'accés als béns comunals si el liberalisme els privatitzava i de la desemparança que els podia comportar l'abolició del règim senyorial.
La Constitució Progressista de 1837
Una nova Constitució (1837) de caràcter progressista va reconèixer la sobirania nacional, tot i que amb sufragi censatari, i la divisió de poders (amb dues cambres: Congrés dels Diputats i Senat). A més, va atorgar amplis drets i llibertats individuals.
La Regència de Baldomero Espartero
L'any 1837 els moderats van arribar al poder amb el suport de la regent i van intentar fer un gir conservador al govern liberal. Un moviment d'oposició va forçar la dimissió de Maria Cristina i el nomenament com a regent del progressista Baldomero Espartero.
El tarannà autoritari del nou regent i la promulgació de mesures lliurecanvistes que desprotegien la incipient indústria catalana van generar una forta oposició. Aleshores es va decidir avançar la majoria d'edat d'Isabel II, que va ser proclamada reina.
Revoltes a Catalunya i Bombardejos
Les mesures lliurecanvistes d'Espartero van provocar diversos aixecaments a Catalunya els anys 1842 i 1843.
Per tal de posar fi a la revolta de Barcelona, la ciutat va ser bombardejada des de Montjuïc dues vegades fins a aconseguir el seu total sotmetiment.
La Constitució de 1876 i la Restauració
Per garantir l'estabilitat del nou règim es va proclamar la Constitució del 1876. El text proposava la monarquia constitucional, amb sobirania compartida entre les Corts i el rei, unes Corts amb dues cambres (Congrés i Senat) i amplis poders per al monarca –que podia nomenar govern–, i declarava l'Estat confessional.
La Xacra del Caciquisme: Frau Electoral (1905)
Vinyeta que denuncia el frau electoral de fer votar els difunts, 1905.
Per fer llistes d'electors s'hi afegeixen alguns noms veritablement perduts entre una multitud d'imaginaris i, sobretot, de difunts. La representació d'aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà per anar a votar.
L'autor d'aquestes línies ha vist moltes vegades com el seu pare, mort ja fa uns quants anys, acudia a dipositar el seu vot a l'urna sota la figura d'un escombriaire de la ciutat o d'un rastrejador de policia, abillat amb un vestit manllevat (...).