Història d'Espanya: De la Segona República a la Transició

La Segona República Espanyola (1931-1936)

Després de la caiguda d'Alfons XIII i el final del govern de l'almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas, es proclama la Segona República com a resultat de les eleccions municipals de 1931 i l'impuls del Pacte de Sant Sebastià. En aquest acord hi participaren diverses forces polítiques:

• Dreta Liberal Republicana: Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura.
• Partit Republicà Radical: Alejandro Lerroux (partit de centre).
• Acció Republicana: Manuel Azaña (partit de centre-esquerra que posteriorment s'anomenarà Izquierda Republicana).
• PSOE: Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero.
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): representada en l'àmbit republicà per líders com Lluís Nicolau d'Olwer (Acció Catalana Republicana).
• ORGA: Santiago Casares Quiroga (Organización Republicana Gallega Autónoma, partit nacionalista gallec).

La Constitució de 1931 va establir la sobirania popular, el sufragi universal femení (amb el cèlebre debat entre Clara Campoamor, defensora del vot femení immediat, i Victoria Kent), i el reconeixement de les regions autònomes.

Durant el primer bienni es van abordar la reforma religiosa (expulsió i dissolució dels jesuïtes) i la reforma autonòmica, on els diputats van aprovar l'Estatut de Catalunya amb el lideratge de Francesc Macià i Lluís Companys. També es van iniciar processos per a les autonomies del País Basc (liderat posteriorment per José Antonio Aguirre el 1936) i Galícia.

A les eleccions de 1933, la dreta agrupada entorn de la CEDA (dirigida per José María Gil-Robles) i el Partit Radical van obtenir la majoria. Després del breu mandat de Diego Martínez Barrio, Alejandro Lerroux va assumir la presidència recolzat per la CEDA, impulsant l'amnistia als militars implicats en el cop d'estat del general Sanjurjo de 1932. La designació de ministres cedistes sota el mandat de Ricardo Samper va desencadenar la Revolució d'octubre de 1934 a Astúries i Catalunya; la revolta a Astúries va ser sufocada amb tropes del Marroc enfront de la resistència armada d'anarquistes i comunistes.

Cap al 1935, diversos escàndols de corrupció (com l'estraperlo) van provocar la caiguda de Lerroux. Es va situar al capdavant del govern Manuel Portela Valladares, qui va convocar eleccions per al febrer de 1936. Els comicis els va guanyar la coalició d'esquerres del Front Popular.

A continuació, Niceto Alcalá-Zamora va ser destituït del seu càrrec; Manuel Azaña va esdevenir president de la República i Santiago Casares Quiroga, president del Govern. Durant la primavera de 1936 es va viure una forta tensió social amb vagues, ocupacions de terres, crema d'esglésies, conspiracions militars («renou de sabres») i violència al carrer, culminant amb l'assassinat del tinent Castillo i el posterior assassinat del líder dretà José Calvo Sotelo.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

El cop d'estat militar de juliol de 1936 no va triomfar de manera homogènia. Va tenir èxit a ciutats i territoris com Saragossa, Sevilla, Granada, Còrdova, Navarra, Galícia, Castella la Manxa i Lleó, així com Àlaba. En canvi, va fracassar a Astúries, la resta del País Basc, Santander (Cantàbria), Catalunya, Madrid i bona part del llevant peninsular.

A la zona republicana es va desencadenar una revolució politicosocial. A la zona revoltada es va dur a terme una anul·lació violenta de les reformes republicanes, amb el suport de les classes altes, classes mitjanes conservadores, propietaris rurals i sectors de la burgesia catalana i basca.

Fases militars del conflicte

• 1936: La resistència de Madrid, batalles com la de Guadalajara i la internacionalització del conflicte.
• 1937: Batalles de Brunete i Belchite, caiguda del front Nord i el dramàtic bombardeig de Guernica.
• 1938: Batalla de Terol i la decisiva batalla de l'Ebre.
• 1939: Caiguda de Catalunya, rendició final republicana sota el govern del Dr. Juan Negrín i victòria de les tropes franquistes.

Evolució política dels dos bàndols

A la República es van succeir diversos executius: Diego Martínez Barrio (un sol dia), José Giral (lliurament d'armes als sindicats), Francisco Largo Caballero (intent de canalitzar la revolució obrera i aprovació de l'Estatut basc de José Antonio Aguirre) i finalment Juan Negrín, caracteritzat pel creixent protagonisme del PCE. Amb la guerra pràcticament perduda, Manuel Azaña va dimitir i el coronel Segismundo Casado va encapçalar un cop d'estat contra el govern de Negrín per negociar una rendició.

Al bàndol rebel, Francisco Franco va ser nomenat Generalísimo i cap de l'Estat. Amb les morts dels generals Mola i Sanjurjo, i la repressió interna de rivals falangistes com Manuel Hedilla, es va promulgar el Decret d'Unificació creant FET y de las JONS. Es van suspendre tots els partits i sindicats lliures, es va derogar la reforma agrària i es va promulgar el Fuero del Trabajo, d'inspiració feixista contra el liberalisme i el marxisme. L'Església catòlica va donar suport al règim (legitimat com a «creuada»), assolint el dret de presentació de bisbes per part de Franco (1941) i la presència de prelats a les Corts franquistes, fet consolidat amb el Concordat de 1953.

La Dictadura Franquista (1939-1975)

El franquisme es va sostenir mitjançant diverses «famílies» polítiques: monàrquics (carlins i donjuanistes), membres de l'Opus Dei (tecnòcrates), falangistes i militars incondicionals (carrero-blanquistes).

Evolució econòmica

• 1939-1950: Autarquia, aïllament econòmic, cartilles de racionament i mercat negre.
• 1951-1959: Període de transició econòmica cap a l'obertura.
• 1959-1973: Pla d'Estabilització, gran creixement industrial («desarrollismo»), èxode rural massiu i incorporació progressiva de la dona a la universitat, fins a la crisi del petroli de 1973.

Evolució política interior i exterior

Durant el període 1936-1943 predominà la influència feixista i la Divisió Blava enviada a l'URSS. A partir de 1943, amb el curs desfavorable de la Segona Guerra Mundial per a l'Eix, Franco es distancià d'Alemanya. Es van crear les Corts franquistes (1942), la Llei del Referèndum Nacional (1945) i la Llei de Successió a la Jefatura del Estado (1947).

A nivell exterior, després de l'aïllament i l'ostracisme internacional (1945-1953), es va signar el Concordat amb el Vaticà i els pactes bilaterals amb els Estats Units el 1953. Espanya va ser admesa a l'ONU el 1955, amb Fernando María Castiella com a ministre d'Afers Exteriors.

Entre 1959 i 1973, el règim va experimentar una tímida obertura amb la Llei de Premsa de 1966 (que va suprimir la censura prèvia), la creació del TOP (Tribunal d'Ordre Públic) per jutjar delictes polítics, i la designació de Joan Carles de Borbó com a successor a títol de rei el 1969. Aquest període va quedar marcat per l'escàndol de corrupció de MATESA i l'ascens de Luis Carrero Blanco a la presidència del govern.

En l'àmbit exterior es va consumar la descolonització de Guinea Equatorial (1968) i el conflicte del Sàhara Occidental (1975). L'oposició antifranquista va actuar a través dels maquis comunistes, el PCE dirigit per Santiago Carrillo des de la clandestinitat, la fundació d'ETA (1959), les reunions internacionals com el Contuberni de Munic (1962), la infiltració sindical de CCOO (amb Marcelino Camacho), el Sindicat Democràtic d'Estudiants i la condemna del Consell de Guerra de Burgos (1970).

El tardofranquisme (1973-1975) començà amb l'assassinat de Carrero Blanco a mans d'ETA. El succeí Carlos Arias Navarro, qui va prometre una tímida obertura política («esperit del 12 de febrer»). L'escalada de tensió inclogué l'atemptat de la cafeteria Rolando, execucions de militants d'ETA i del FRAP, i accions del GRAPO. Paral·lelament, l'oposició s'organitzà en la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica. Francisco Franco morí el 20 de novembre de 1975.

La Transició cap a la Democràcia

Joan Carles I fou proclamat rei, mantenint inicialment Arias Navarro a la presidència en un context de pugna entre immobilistes, rupturistes i reformistes. El juliol de 1976 el rei nomenà Adolfo Suárez, qui va impulsar la Llei per a la Reforma Política i una llei d'amnistia per als presos polítics.

A les eleccions generals de 1977 guanyà la UCD d'Adolfo Suárez. El nou govern hagué d'afrontar la violència terrorista, les reformes econòmiques articulades en els Pactes de la Moncloa (1977) i el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya amb el retorn de Josep Tarradellas.

La ponència encarregada de redactar la Constitució espanyola de 1978 estigué formada per set ponents (els «pares de la Constitució»):

• UCD: Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.
• PSOE: Gregorio Peces-Barba.
• PCE-PSUC: Jordi Solé Tura.
• Alianza Popular: Manuel Fraga Iribarne.
• Minoria Catalana / Convergència: Miquel Roca i Junyent.

L'Autonomia de les Illes Balears

L'Assemblea de Parlamentaris balears va comptar inicialment amb 15 membres (10 de la UCD, 4 del PSOE i 1 d'Aliança Popular, d'acord amb els resultats de les eleccions de 1977). El 1979 es constituí el Consell General Interinsular, amb 12 membres per Mallorca, 6 per Menorca i 6 per Eivissa i Formentera, òrgan que redactà l'Estatut d'Autonomia.

L'Estatut establí l'oficialitat de la llengua catalana (article 1) i l'arquitectura institucional (article 2): el Parlament de les Illes Balears (poder legislatiu i aprovació de pressupostos), el Govern (poder executiu) i els Consells Insulars com a òrgans d'autogovern de cada illa.

Des de la seva creació, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB) ha comptat amb els següents presidents:

1. Gabriel Cañellas (AP / PP)
2. Cristòfol Soler (PP)
3. Jaume Matas (PP)
4. Francesc Antich (PSOE)
5. José Ramón Bauzá (PP)
6. Francina Armengol (PSOE)
7. Margalida Prohens (PP)

Consolidació Democràtica i Descentralització

L'any 1980 la crisi interna d'UCD provocà la dimissió d'Adolfo Suárez a principis de 1981. Durant la sessió d'investidura del seu successor es produí el fallit cop d'estat del 23-F comandat pel tinent coronel Tejero. Finalment, Leopoldo Calvo-Sotelo fou investit president.

Amb una UCD fragmentada, es van convocar les eleccions generals de 1982, les quals va guanyar el PSOE de Felipe González per majoria absoluta, governant ininterrompudament fins al 1996.

El model autonòmic espanyol es va desplegar sota la supervisió del Tribunal Constitucional, mitjançant dues vies principals previstes a la carta magna: la via ràpida (article 151, per a nacionalitats històriques) i la via ordinària (article 143), resolent els debats històrics entre models centralistes, autonomistes i federalistes.