Història d'Espanya: De la Restauració a la Dictadura (1899-1930)

1. El reformisme dinàstic

1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista

L’any 1899 entrà en el govern el nou líder conservador Francisco Silvela.

• Es va iniciar, així, una política reformista amb projectes de descentralització administrativa.
• També es va impulsar una política pressupostària que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava impostos nous per a fer front als deutes contrets durant la guerra.
• Els nous càrrecs van impulsar a Catalunya un boicot dels contribuents a la recaptació de tributs. Els ministres més renovadors van acabar dimitint.

1.2. Les reformes de Maura i Canalejas

La majoria d’edat d’Alfons XIII va coincidir amb una renovació de lideratge dins dels partits dinàstics a causa d’una crisi de lideratge en aquests. Al capdavant del Partido Conservador, Antoni Maura, i del Partido Liberal, José Canalejas.

Etapa de Maura (1907-1909)

Antoni Maura va governar de 1907 fins a 1909.

• El seu projecte polític es va recollir en la consigna de “revolució des de dalt”. Per això, va intentar la regeneració del sistema a partir de:
  • La formació d’una nova base social, les anomenades “masses neutres”.
  • Aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.
  • En aquesta direcció es va dur a terme una reforma electoral (Llei electoral del 1907), que no va aconseguir posar fi a la corrupció, però va fer més difícil el frau electoral.
• El govern de Maura també:
  • Va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria.
  • Va promulgar la Llei de colonització per a estimular l’agricultura.
• En el terreny social:
  • Va aprovar algunes lleis (Llei del descans dominical).
  • Creà l’Instituto Nacional de Previsión, dedicat a les assegurances obreres.
• Per tal d’integrar el catalanisme, va:
  • Concedir l’autonomia a ajuntaments i diputacions.
  • Reconèixer les regions.
• Però la defensa de l’ordre social comportà una actitud molt intransigent en el manteniment de l’ordre públic, especialment en els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona. Va ser la causa principal de la caiguda del govern conservador.

Etapa de Canalejas (1910-1912)

L’any 1910, Canalejas va formar un nou govern liberal. El seu programa proposava:

• La modernització de la política i intentava atraure certs sectors populars a partir de:
  • Un reformisme social més gran.
  • Limitar el poder de l’Església.
• Va iniciar la reforma del procediment de finançament de l’Església i va aprofundir en la separació de l’Església i l’Estat. La negativa de la Santa Seu a qualsevol procés de reforma va comportar la promulgació de l’anomenada “Llei del Candau”, que limitava l’establiment de nous ordres religiosos.
• La política social:
  • Va tenir com un dels elements bàsics la substitució de l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes.
  • També es va reformar la Llei del reclutament: passava a ser obligatori en temps de guerra i es va suprimir la redempció en metàl·lic.
  • Finalment, es va promulgar un seguit de lleis encaminades a millorar les condicions laborals, sobretot en el treball de la dona.
• Canalejas va ser sensible al problema de les autonomies regionals, especialment el català. Així doncs, va elaborar la Llei de Mancomunitats, que acceptava la possibilitat de la unió de les diputacions provincials per a fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públics.
• Però aquest projecte de reformes va ser interromput per l’assassinat de Canalejas el 1912 i només es va constituir la Mancomunitat de Catalunya.

2. Les forces d’oposició

2.1. El republicanisme

• El republicanisme va ser la força principal d’oposició.
• El seu problema principal fou la fragmentació:
  • El 1903 va nàixer Unió Republicana, una coalició de grups republicans encapçalada pel veterà polític Nicolás Salmerón.
  • Hi va haver discrepàncies quan Alejandro Lerroux va fundar el Partit Radical. Amb un discurs demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari, va aconseguir influir en grans sectors de les classes populars catalanes.
  • A València aparegué el blaskisme de caràcter populista i anticlerical encapçalat per Blasco Ibáñez.
  • El PSOE, que va col·laborar amb altres forces, va tenir gran èxit en les eleccions del 1910.
  • Melquíades Álvarez creà el Partido Reformista, però no eren molt nombrosos. Posteriorment va evolucionar cap a posicions monàrquiques l’any 1922, donant suport al cop d’estat.

2.2. Els nacionalismes

A Catalunya

• Durant el primer terç del segle XX va destacar el predomini polític de la conservadora Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba.
• Es va anar consolidant un catalanisme d’adscripció republicana: el Bloc Nacionalista Republicà i Solidaritat Catalana.
• Però el catalanisme republicà va ser derrotat electoralment per la Lliga fins al 1931, quan la seva unió amb un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, va aconseguir el triomf en les eleccions.

Al País Basc

• El cas del nacionalisme basc va estar marcat per les disputes i les escissions sobre els aspectes que havien de predominar al Partit Nacionalista Basc (PNB): l’independentisme, l’autonomisme i el catolicisme.
• El gran auge econòmic del País Basc va afavorir el creixement del nacionalisme.
• El 1911, el PNB va crear el seu propi sindicat de confessionalitat catòlica, Solidaritat d’Obrers Bascos, per a atraure els obrers cap al sindicalisme nacionalista i allunyar-los del socialista.

2.3. La dreta antiliberal: el carlisme

L’any 1909 va morir Carles VII i va ser succeït pel seu fill Jaume de Borbó.

• Dissidències: La més important es va produir arran de la Primera Guerra Mundial, quan un sector del partit va abandonar la militància i va fundar el Partido Tradicionalista.
• Les bases militants de l’integrisme es concentraven a Navarra, al País Basc i a Catalunya. Tant integristes com carlins van acceptar la participació electoral i, el 1917, la dreta antiliberal reclamava la necessitat d’una dictadura i posteriorment va donar suport a Primo de Rivera.
• Amb l’arribada de la II República, els tres grups (carlins, integristes i tradicionalistes) van aconseguir unificar-se en un sol partit que s’anomenaria Comunió Tradicionalista.

2.4. L’oposició obrera

El partit i el sindicat socialistes

• PSOE: Quan va començar el segle XX, el PSOE encara era una força relativament petita. El partit seguia unes directrius: la preservació de l’organització sense posar-la en perill amb grans accions revolucionàries, la diferenciació respecte dels partits burgesos i la convicció que el socialisme havia d’aprofitar les oportunitar les oportunitats del sistema parlamentari.
• UGT: Es va mostrar partidari de l’acció política per a aconseguir reformes socials i laborals. L’any 1917, a pesar del fracàs de la vaga, va començar a produir-se un creixement del partit. Els nous dirigents es van mostrar clarament partidaris del parlamentarisme i d’una pràctica política reformista i moderada. Però l’esclat de la revolució russa va fer que alguns militants se sentissin partidaris de la línia bolxevic, escindint-se del PSOE el 1921 per fundar el Partido Comunista de España.

Els anarcosindicalistes: la CNT

• L’any 1907 els anarcosindicalistes crearen Solidaritat Obrera, una federació d’associacions de treballadors apolítica, reivindicativa i favorable a la lluita revolucionària.
• El 1910 impulsà la fundació de la CNT, que es definia com a revolucionària i presentava una ideologia basada en la independència del proletariat, la unitat sindical i l’acció revolucionària mitjançant vagues i boicots.
• Durant els anys posteriors a la guerra, gràcies als congressos de Sants (Barcelona) i Madrid, es van prendre acords com la creació dels sindicats únics d’indústria, la reafirmació de l’apoliticisme i la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons.

3. De la Setmana Tràgica a la vaga revolucionària

3.1. El conflicte colonial del Marroc

• Després de la pèrdua de les colònies el 1898, va començar la política colonial espanyola al nord d’Àfrica.
• La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior tractat hispanofrancès (1912) van establir un protectorat francospanyol. A Espanya li va correspondre el territori del Rif i la costa atlàntica.
• L’interès espanyol radicava en els beneficis econòmics (mines) i en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit.
• L’any 1909, els rifenys van infringir una derrota important a les tropes espanyoles al Barranco del Lobo. La decisió d’enviar reforços des de Barcelona va provocar un moviment de protesta popular molt important.

3.2. La Setmana Tràgica de Barcelona

• La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona durant l’embarcament.
• Va prendre caràcter antimilitarista i anticlerical. El dia 24 es va constituir un comitè de vaga que va acabar sent un esclat espontani de totes les tensions socials acumulades.
• Les autoritats van declarar l’estat de guerra i van iniciar una dura repressió (17 assassinats).
• Conseqüències polítiques: La repressió va suscitar una onada de protestes que va obligar Alfons XIII a dissoldre les Corts i traspassar el govern als liberals.

3.3. L’impacte de la Gran Guerra

• El 1913, el rei Alfons XIII atorga la presidència al conservador Eduardo Dato, que va haver de fer front a l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914.
• Dato va declarar la neutralitat espanyola. La guerra va permetre exportar productes industrials i agraris, estimulant la siderúrgia basca, els tèxtils catalans i la mineria asturiana.
• No obstant això, els preus interiors van pujar desorbitadament sense un augment dels salaris, provocant una carstia de vida que va desembocar en el moviment vaguista de l’estiu del 1917.

3.4. La crisi del 1917

La coincidència entre les dificultats del sistema de la Restauració, el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada.

• La protesta militar: L’exèrcit presentava un nombre excessiu d’oficials i una inflació que havia fet disminuir el valor real dels salaris. Es van formar les Juntes de Defensa, que reclamaven augments salarials i s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra.
• La crisi política: A iniciativa de la Lliga Regionalista, es va organitzar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris que va exigir la formació d’un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents. El govern va prohibir la convocatòria i va ser dissolta per la Guàrdia Civil.
• La crisi social: L’agost del 1917, la UGT, amb el suport del PSOE, va decidir fer una crida a la vaga general. La protesta va adquirir un caràcter polític i revolucionari, reclamant la fi de la monarquia i el pas a un sistema republicà. El govern va respondre amb la llei marcial i l’exèrcit.

4. La descomposició del sistema (1917-1923)

4.1. La descomposició política

• Es va recórrer a la solució dels governs de concentració, com el govern nacional impulsat per Maura el 1918.
• Fracassats aquests, es va tornar al torn dinàstic, però cap partit va reunir la majoria parlamentària necessària, sent constant el recurs a mesures d’excepció i la clausura del parlament.

4.2. La conflictivitat obrera

• El final del conflicte europeu va propiciar un canvi brusc de les condicions econòmiques: la producció va baixar, va augmentar l’atur i van pujar els preus.
• A Andalusia, la situació de misèria va donar pas al Trienni Bolxevic (1918-1921), amb revoltes camperoles i ocupació de terres.
• A Barcelona, el 1919 va començar la vaga de La Canadenca, que va acabar amb un acord que incloïa la jornada de vuit hores, però l’incompliment de la patronal va fer reprendre la vaga amb una duríssima repressió.

4.3. Els anys del pistolerisme

• La conflictivitat laboral va derivar en una radicalització. Els empresaris van contractar pistolers per a assassinar sindicalistes, i la CNT va respondre amb violència.
• El general Martínez Anido va protagonitzar una política de protecció dels pistolers i va posar en pràctica la “Llei de fugues”.

4.4. El problema al Marroc: Annual

• L’exèrcit estava dividit entre africanistes i peninsulars.
• El 1921, els rifenys van atacar per sorpresa a Annual, provocant una derrota catastròfica.
• Es va obrir un procés parlamentari (l’Expedient Picasso) per a esbrinar les responsabilitats, però el cop d’estat de Primo de Rivera va interrompre el procés.

5. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

• El 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera es pronuncia contra la legalitat constitucional, declara l’estat de guerra i assumeix el poder.
• La dictadura es divideix en dues etapes: Directori Militar (1923-1925) i Directori Civil (1925-1930).

5.1. Les causes del cop militar

• Segons Primo, el règim constitucional estava bloquejat i hi havia un perill imminent de revolucions socials.
• Segons els historiadors, el motiu fou evitar que el règim es democratitzés, ja que s’havien aprovat lleis com la llibertat de culte i la reforma electoral.

5.2. La reorganització de l’Estat

• El Directori Militar va suspendre la Constitució, va dissoldre les cambres legislatives i va prohibir els partits polítics i sindicats.
• Es va crear un partit únic: Unió Patriòtica.
• Es va posar fi al problema del Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas.
• El Directori Civil va intentar institucionalitzar el règim amb una Assemblea Nacional Consultiva de caràcter corporatiu.

5.3. La política econòmica i social

• La dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional.
• Es va impulsar una política intervencionista i proteccionista, nacionalitzant sectors i fomentant obres públiques.
• Es van concedir grans monopolis (Telefónica, CAMPSA).
• En el terreny social, es va crear l’Organització Corporativa Nacional per a eliminar conflictes laborals mitjançant la intervenció de l’Estat.

5.4. L’oposició a la dictadura

• L’oposició va estar integrada per líders dels partits dinàstics, intel·lectuals (Unamuno, Blasco Ibáñez) i republicans (Aliança Republicana).
• A Catalunya, la liquidació de la Mancomunitat i la prohibició de la llengua catalana van provocar un distanciament notable.
• La CNT es va mostrar contrària al règim i el PSOE va rebutjar els intents continuistes el 1929.

5.5. La caiguda de Primo de Rivera

• Incapaç de trobar una sortida al règim, el rei va retirar la confiança a Primo de Rivera, que va dimitir el 30 de gener de 1930.
• El general Berenguer el va substituir en un període conegut com la “dictablanda”.
• L’oposició va signar el Pacte de Sant Sebastià (1930) per a constituir un govern provisional republicà.
• Després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, on van guanyar els republicans, Alfons XIII va abandonar el país i va començar la II República.