Història d'Espanya: Revolució Liberal i Sexenni Democràtic (1833-1874)
La Revolució Liberal i l'Espanya del Segle XIX (1833-1874)
La Revolució Liberal (1833-1843)
La Guerra Carlina
A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil entre els partidaris de Carles Maria Isidre, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel. Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clergat i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim, del tradicionalisme foral i, sobretot, població rural arruïnada per les pràctiques desamortitzadores que van beneficiar el centralisme liberal. També els isabelins presentaven diferents interessos. La monarquia i l'alta noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però es van veure obligats a unir-se als liberals perquè, malgrat no compartir el seu ideari, pensaven que era l'única possibilitat que els quedava per enfrontar-se al carlisme. La Primera Guerra Carlina es va prolongar durant set anys (1833-1840), ja que el Conveni de Bergara (amb l’abraçada entre Maroto i Espartero) va portar un llarg parèntesi als constants combats, però les guerres carlines, en realitat, es van mantenir al llarg de gairebé tot el segle XIX (fins al 1874).
Les Reformes Progressistes
Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes. Enmig de la Guerra Carlina, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes a formar govern (1835 i 1837) tot implantant un règim liberal. Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya amb el reconeixement de la sobirania nacional i els drets individuals, encara que també s’acceptava el paper moderador de la Corona.
La Regència d’Espartero
El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal. Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a abdicar el 1840 en favor del progressista general Espartero que, com a nou regent, va implantar mesures lliurecanvistes i autoritàries que li van valer l’oposició de bona part del país. El 1843 va dimitir, i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II, que va començar el seu regnat.
L’Etapa Isabelina: El Liberalisme Moderat (1843-1868)
La Dècada Moderada (1843-1854)
Durant el regnat d’Isabel II, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia. En aquesta etapa es va consolidar un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats. Durant els deu primers anys de la majoria d’Isabel II, es va promulgar la Constitució Moderada de 1845 que atorgava una sobirania compartida entre les Corts i la reina; també es va signar un Concordat amb la Santa Seu (1851), consolidant l’Estat confessional.
Del Bienni Progressista a la Crisi del Sistema Isabelí
El 1854 va triomfar un pronunciament militar, amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal. Entre 1854 i 1856, els progressistes d'Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i van realitzar reformes econòmiques. L’última etapa del regnat d’Isabel II va ser d’alternança en el poder entre moderats i unionistes (membres de la Unió Liberal). Es va impulsar una política colonialista amb les Guerres d'Àfrica i l’oposició al règim va anar en augment, ja que als carlins i absolutistes en general es van afegir nous grups polítics d’esquerres: els demòcrates i els republicans.
El Sexenni Democràtic (1868-1874)
La Revolució del 1868
A partir de 1866 es va produir una greu crisi econòmica que, unida al desgast polític del règim isabelí, va desencadenar una revolució contra la monarquia dels grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates. El moviment va esclatar el 1868 amb la insurrecció de l'esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis i va continuar amb les operacions dels militars Prim i Serrano. Es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes. Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic.
La Monarquia Democràtica (1870-1873)
La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va triar, entre les dinasties europees, l’italià Amadeu de Savoia que, des del primer dia a Espanya (quan va acudir al soterrar de Prim, mort en un atemptat), va comptar amb l'oposició dels moderats, dels carlins i de l'Església, que es van mantenir fidels als Borbons. Molts demòcrates es van proclamar republicans i, a més, el nou rei va haver de fer front a la insurrecció a l'illa de Cuba (1868) i a la Tercera Guerra Carlina, que es va iniciar el 1872. Tots aquests problemes van fer abdicar Amadeu de Savoia el 1873.
La Primera República (1873-1874)
Davant l'abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873) que va néixer amb escasses possibilitats d'èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats. Tenien un programa ampli de reformes socials que no van poder aplicar els quatre presidents que hi va haver durant els onze mesos de República: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar, en què es va pretendre organitzar l'Estat de forma federal. Després de les revoltes cantonals de finals de 1873, un cop d'Estat protagonitzat pel general Pavía el gener de l'any següent va dissoldre les Corts i va retornar la presidència de l'executiu al general Serrano.