Història de la llengua catalana: dels orígens a la normalització del segle XX

Llengües en Contacte

• Monolingüisme / Bilingüisme (individual, social, territorial)
• Diglòssia (formal A / no formal B)
• Conflicte lingüístic (llengües extingides, dominants, minoritzades / minoritàries i majoritàries)
• Processos de substitució i normalització

Origen i Evolució del Català

Romània i Llengües Romàniques

• Llatí vulgar (Laci)
• Romanització (218 a.C. i Tarraconense i Bètica)
• Substrat (influència preromana, de les llengües que hi havia abans i que s'han substituït: indoeuropeu, grec, fenici i íbero-basc)

Del Llatí al Català

• Superestrat (germànic i aràbic)
• Naixement entre els segles VIII i IX, en què es diferencia el parlat del clàssic. A més, el Concili de Tours (813).
• Acta de Consagració i Dotació de la Catedral d'Urgell

Formació, Expansió i Consolidació de la Llengua

Context Històric (Segles XII-XV)

El 1137, unió de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó (Corona Catalanoaragonesa...). A partir d'aquí, expansió, annexió de València i Sicília, Sardenya i ducats d'Atenes. Quan mor Martí l'Humà sense descendència, Ferran II es casa amb Isabel I i s'uneixen els dos regnes a la Península.

Primers Textos en Català

Primera meitat del segle XII: textos en llatí convencional, però amb construccions catalanes (Liber Iudiciorum, que és un fragment, i les Homilies d'Organyà, el primer text en prosa catalana).

Ramon Llull (Segles XIII-XIV)

Inicia la prosa literària catalana amb l'Art Amatiua. Desenvolupa una sintaxi sòlida i complexa. El seu lèxic és innovador, crea les "paraules estranyes", que agafava del llatí. És el creador del català literari. Usa el romanç i no el llatí.

Prosa Historiogràfica: Les Cròniques

Són els textos històrics més antics en català. Destaquen quatre autors:

• Bernat Desclot (Crònica de Bernat Desclot)
• Jaume I (Llibre dels Fets)
• Ramon Muntaner (Crònica de Ramon Muntaner)
• Pere III el Cerimoniós (Crònica de Pere el Cerimoniós)

L'Occità i la Poesia Trobadoresca

L'occità era la llengua dels trobadors (poesia). Tot i tenir relacions polítiques, econòmiques i culturals entre Occitània i Catalunya, calia aprendre-la. Ausiàs March va ser el primer a trencar amb la influència mútua (coneguda com a adstrat) i va passar a utilitzar només el català.

La Cancelleria Reial

Creada per Jaume I a mitjan segle XIII, elaborava els documents propis de l'administració. Establerta l'any 1344 per Pere el Cerimoniós. Usaven els Ars dictandi medievals. En redactar en català, l'estructura quedava rígida, calcada del llatí. Un grup d'escrivans se separa de l'Ars dictandi i s'inspira en els clàssics cap al 1380. Aquest català es converteix en el model i en la varietat estàndard.

Àmbits d'Ús al Segle XV

Llengua utilitzada per tota la població a Catalunya, València i les Illes Balears. Al segle XV, per tant, havia assolit la normalització, fins que va entrar la dinastia dels Trastàmara, moment en què el català va passar cada vegada més a segon pla, en un intent de centralització.

Crisi Lingüística (Segles XVI-XVIII)

Context Històric (Segles XVI-XVII)

Amb la mort de Ferran II, la Corona queda vinculada a la monarquia hispànica (Carles I), que segueix una política uniformista, utilitzant el castellà. Aquesta política va desencadenar la Guerra dels Segadors (1640-1652), que va acabar amb la derrota de Catalunya.

Inici de la Crisi (Procés de Substitució)

A poc a poc, el castellà va progressant, ja que l'utilitza la monarquia i l'aristocràcia. A més, apareix la impremta, de manera que hi havia més llibres en castellà que en català.

Context Històric (Segle XVIII)

El segle l'obre la Guerra de Successió (1705-1714), en què, després de morir Carles II, s'enfronten l'arxiduc Carles d'Àustria i Felip V (nou rei). Felip V va promulgar els Decrets de Nova Planta, en què les institucions d'autogovern eren reprimides. El català deixa de ser llengua oficial i desapareix de la justícia i de l'educació, degut a la uniformitat implantada.

La Renaixença (Segle XIX)

Moviment de recuperació de l'ús literari del català que comença el 1833 amb l'Oda a la Pàtria d'Aribau, que conté la identificació de llengua i nació, i acaba el 1877 amb Guimerà i Verdaguer com a guanyadors dels Jocs Florals. Destaca també el 1841 Lo Gaiter del Llobregat de Rubió i Ors, que es va convertir en un programa ideològic per a la recuperació.

Ideologia i Usos Lingüístics

Al principi, la burgesia s'acomoda i viu bé en la diglòssia, però apareix el catalanisme polític i a partir del 1850 es comença a presenciar el trencament (Diario de Barcelona i El Europeo).

Estudis sobre la Llengua al Segle XIX

Es necessitava una uniformitat.

Procés de Normalització

La revista L'Avenç. Pompeu Fabra i altres catalans la van utilitzar com a vehicle de difusió de la normalització (eliminar l'anarquia ortogràfica, establir normes que unifiquessin el català, nova ortografia i un lèxic nou i millor).

El Segle XX

De l'Inici del Segle XX al 1939

Context històric: el 1914, la Mancomunitat de Catalunya (presidida per Prat de la Riba fins al 1917) va crear infraestructures per organitzar els serveis del país des de la base. 1923-1930, Dictadura de Primo de Rivera; i 1931-1939, Segona República (1932, Estatut de Núria).

El 1906, Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

El 1907, creació de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans), que el 1913 va publicar les Normes Ortogràfiques.

Pompeu Fabra

Atret pels estudis filològics, viu tres etapes:

1. Fixació ortogràfica de la llengua: Va a Barcelona cridat per Prat de la Riba, on és nomenat membre de la Secció Filològica de l'IEC.
2. Codificació gramatical.
3. Culminació dels treballs sobre la depuració i fixació del lèxic català: Publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana el 1932.

Criteris de Reforma Lingüística de Pompeu Fabra

• Té en compte la llengua antiga.
• La llengua viva (aquella del present amb variacions).
• Coneix les lleis d'evolució del llenguatge i les llengües romàniques.
• Crea nous mots.
• Manlleu de mots al llatí clàssic.
• Depuració de barbarismes.