Història de la Filosofia: De Plató a Marx
Plató: La Teoria de les Idees
Com el seu mestre Sòcrates, Plató es va oposar a les teories relativistes i escèptiques dels sofistes. Els relativistes afirmaven que les coses són tal com les percebem, però segons Plató, oblidaven la diferència entre l'aparença i la realitat. Si les aparences són enganyoses i les nostres opinions sovint incorrectes, coneixem la veritable realitat anant més enllà de les nostres creences personals. Sòcrates i Plató defensaven que hi havia una realitat veritable, independent del nostre punt de vista. Tot i que aquesta realitat és de difícil accés, la tasca de la filosofia consisteix a assolir-la.
Els dos mons platònics
- Món sensible: Format per les coses particulars, imperfectes, canviants i corruptibles. És el món material que percebem amb els sentits.
- Món intel·ligible: Format per les essències o eidos (idees). Són realitats immaterials, universals, perfectes, eternes i immutables. Només es poden percebre mitjançant la raó.
Plató descriu el món sensible com un entorn subjecte a la temporalitat, on tot flueix constantment, seguint la visió d'Heràclit. La seva metafísica és dualista, ja que distingeix aquests dos àmbits de la realitat.
L'ascensió dialèctica
La dialèctica platònica s'oposa a l'erística i s'identifica amb el moviment ascendent de l'ànima a la recerca d'una comprensió universal de la realitat, culminant en el coneixement de la Idea (com s'exposa a l'al·legoria de la línia).
Aristòtil: Crítica i Hilemorfisme
Aristòtil, deixeble de Plató, va desenvolupar una crítica a la teoria de les idees. Per a ell, l'essència no és una realitat transcendental, sinó que resideix en els éssers concrets.
Hilemorfisme i les quatre causes
Tota substància està composta de matèria (substrat) i forma (essència). Aristòtil defineix quatre causes per explicar el canvi:
- Material: Allò del que està fet.
- Formal: L'estructura o essència.
- Eficient: L'agent que produeix l'individu.
- Final: El propòsit o funció.
Potència i acte
Per resoldre el problema del canvi (contra Parmènides), Aristòtil introdueix els conceptes de potència (capacitat de transformar-se) i acte (plenitud de l'ésser).
Descartes: El Racionalisme
René Descartes (1596-1650) va buscar un mètode universal basat en la raó. Mitjançant el dubte metòdic, va descartar tot allò incert per trobar una veritat indubtable: "Cogito, ergo sum" (Penso, per tant existeixo).
Les regles del mètode
- Evidència: Acceptar només allò clar i distint.
- Anàlisi: Dividir els problemes en parts simples.
- Síntesi: Recompondre el coneixement.
- Repàs: Revisar tot el procés.
Hume: L'Empirisme
Hume sosté que tot coneixement prové de la percepció (impressions i idees). La seva crítica a la causalitat és fonamental: no és una llei universal, sinó un costum de l'enteniment. Per tant, la ciència es basa en la probabilitat, no en certeses absolutes.
Kant: El Gir Copernicà
Kant proposa que l'objecte depèn del subjecte. El coneixement es divideix en:
- Fenomen: Allò que percebem a través de les nostres estructures a priori (espai i temps).
- Noümen: La realitat en si, inaccessible per a la raó humana.
Marx: Materialisme Històric
Marx defensa que la realitat material determina la ideologia. La infraestructura (economia) condiciona la superestructura (cultura, lleis, religió). La lluita de classes és el motor que impulsa la història i les transformacions socials.