Història de la Primera Guerra Carlina a Espanya
La Primera Guerra Carlina (1833-1840)
El 1833, a la mort de Ferran VII, els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre, germà del rei difunt, van començar una insurrecció armada davant el govern de la reina. Fou el principi d'una llarga guerra civil entre els partidaris de l'infant Carles, defensors de l'absolutisme, i els defensors de la legalitat del tron d'Isabel II, filla de Ferran VII.
Els carlins s'agrupaven sota el lema "Déu, Pàtria i Rei". S'oposaven a la centralització política i al liberalisme. Van guanyar força al País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València.
- Suports del carlisme: Principalment el clero, la noblesa agrària i la força de les zones rurals, on comptaven amb una base social de pagesos.
- Suports de la causa isabelina: Una part de l'alta noblesa, els funcionaris i un sector de la jerarquia eclesiàstica.
Davant la necessitat d'ampliar aquesta base social, la regent va haver de procurar-se l'adhesió dels liberals. Per tal de comprometre la burgesia i els sectors populars de les ciutats en la defensa de la seva causa, la regent va accedir a les demandes dels liberals que exigien la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim.
Desenvolupament de la guerra
La guerra carlina va agafar força a la zona nord, on els carlins van aconseguir més influència. L'infant Carles es va instal·lar a Navarra, on va organitzar un petit Estat amb el govern i l'administració corresponents, a més d'universitat, fàbrica de municions, moneda, etc., i va formar un exèrcit, donant-ne el comandament a Zumalacárregui.
Un segon focus carlí es va crear a Catalunya, on les partides fustigaven les poblacions liberals i s'estenien per zones muntanyoses, el Baix Aragó i el Maestrat, on les tropes eren comandades per Ramon Cabrera.
La fi del conflicte
La feblesa del carlisme va afavorir discrepàncies entre:
- Transaccionistes: Partidaris d'assolir un acord amb els liberals.
- Intransigents: Defensors de continuar la guerra.
Finalment, el general Maroto va acordar la signatura del Conveni de Bergara (1839) amb el general liberal Espartero. L'acord establia el manteniment dels furs a les províncies basques i Navarra, i la integració de l'oficialitat carlina a l'exèrcit reial.