Història, Institucions i Polítiques de la Unió Europea

Història i creació de la Unió Europea

Precedents de la UE

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) es van buscar fórmules per evitar que es repetís una guerra a Europa:

• Alemanya, derrotada en el conflicte, es trobava amb el seu territori ocupat militarment pels exèrcits aliats, entre els quals hi havia l'exèrcit francès.
• Els països europeus necessitaven poder competir amb altres països amb un potencial econòmic superior, com els EUA i el Japó.
• França va elaborar un projecte per unir la producció del carbó i de l’acer de França i Alemanya sota una alta autoritat comuna, oberta a altres estats europeus, que va ser ben acceptada a nivell internacional. Aquest és l’origen de l’Europa comunitària: el Tractat de París (1951), signat per França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, pel qual es crea la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Els objectius immediats són econòmics, però els estratègics són de pau i solidaritat. La unió d’interessos comuns pretenia evitar la possibilitat d'una nova guerra.

Origen de la UE: el Tractat de Roma

El Tractat de Roma (1957), signat per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Els seus objectius eren:

• Creació d’una unió duanera (mercat únic): lliure circulació de béns i serveis, capitals i persones, per competir a nivell econòmic amb potències com els EUA o el Japó.
• Coordinació de polítiques agrícoles, comercials i de transport comunes. Llibertat de competència.

Ampliacions successives mitjançant Tractats d'Adhesió

(Observar el mapa pàg. 201)

• 1973: Dinamarca, Irlanda, Regne Unit.
• 1981: Grècia.
• 1986: Espanya i Portugal.
• 1995: Àustria, Finlàndia, Suècia.
• 2004: Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Malta, Xipre.
• 2007: Romania i Bulgària.

Objectius i principis de la UE

• Impuls del progrés econòmic i social.
• Implantació d’una ciutadania europea (igualtat de drets i deures).
• Desenvolupament d’un espai únic (lliure circulació de les persones).
• Desenvolupament del sentit comunitari (normes comunes) i afirmació de la identitat europea a nivell internacional (tenir una sola veu).

La UE és un conjunt heterogeni (diferències socials i culturals, econòmiques i de desenvolupament...), però s’ha intentat reduir les desigualtats en benefici d’un desenvolupament equilibrat.

Per reduir els desequilibris econòmics i socials, hi ha una política econòmica regional basada en els Fons Estructurals i els Fons de Cohesió, als quals es destina més d’un terç del pressupost europeu, i que pretenen fomentar el desenvolupament de les regions més pobres. Les mesures inclouen préstecs, obres públiques, subvencions per a formació, etc.

Les institucions principals de la UE

Consell Europeu

Format pels caps d’Estat o de govern i el ministre d’Afers Exteriors de cada Estat. Defineix els principis i orientacions més generals i tracta els grans temes.

Consell de Ministres o Consell de la Unió

Format pels ministres d’Afers Exteriors de cada Estat o, quan es tracten temes específics, els ministres de l’àrea corresponent (educació, sanitat, economia...). Pren les decisions més importants, decidint sobre la modificació i aprovació de lleis i tractats, i coordina l’actuació conjunta dels Estats.

Parlament Europeu (Estrasburg)

Format per eurodiputats organitzats per grups polítics i elegits per sufragi universal cada cinc anys. Fa la funció legislativa, aprova i controla el pressupost de la UE, supervisa la Comissió Europea i s’organitza en comissions (Brussel·les) per treballar temes concrets.

Comissió Europea (Brussel·les)

Formada pel President i els Comissaris, elegits pels Estats membres per a un mandat de cinc anys. És el poder executiu: administra el pressupost, supervisa el compliment de les lleis per part dels Estats membres, proposa noves lleis al Parlament i al Consell de la Unió, i representa la UE en organitzacions internacionals.

Tribunal de Justícia (Luxemburg)

Format per un jutge de cada Estat, es renova cada sis anys. Fa la funció judicial: controla el compliment de les lleis comunitàries.

Tribunal de Comptes (Luxemburg)

Controla les despeses de les institucions de la Unió Europea.

Defensor del Poble (Estrasburg)

Defensa els drets dels ciutadans si aquests consideren que alguna institució de la UE els ha tractat injustament. Es renova cada cinc anys.

Comitè de les Regions (Brussel·les)

Assemblea consultiva que assessora les institucions en temes relacionats amb el desenvolupament regional. Representa les autoritats locals i regionals.

Comitè Econòmic i Social (Brussel·les)

Assemblea consultiva que assessora les institucions en temes relacionats amb l’àmbit econòmic i social europeu. Representa la societat civil organitzada (consumidors, empresaris, sindicats...).

Banc Central Europeu (Frankfurt)

Defineix la política monetària de la UE a l’àrea de l’euro.

Polítiques comunes de la UE

Unió econòmica i monetària: l'euro

El Tractat de la UE (1992) establia la unió econòmica i monetària. L’euro va entrar en funcionament l’1 de gener de 1999 i materialment l’1 de gener de 2002. El Banc Central Europeu coordina la política monetària. En diversos camps es fan polítiques comunes: agrària, pesquera, comercial, social, regional, exterior i de seguretat.

Política Pesquera Comuna (PPC)

Estableix les zones exclusives de pesca, el volum i la mida de les captures, i els acords de pesca i signatura de tractats amb països aliens a la UE, a més d’impulsar projectes d’investigació, modernització i formació en el sector pesquer.

• Importància: 22 dels 27 Estats membres són marítims, i alguns tenen moltes activitats industrials i de serveis vinculades a la pesca.
• Països amb més captures: Dinamarca, Espanya (2n), França, Regne Unit, Països Baixos. En conjunt s’han reduït les captures a causa de l’exhauriment dels recursos pesquers i dels problemes relacionats (sobrepesca, contaminació, limitació d'aigües jurisdiccionals).

Política Agrària Comuna (PAC)

• Objectiu: autosuficiència dins de la UE.
• Mesures: proteccionisme, concentració d’explotacions massa petites, crèdits barats, preu garantit, compra d’excedents per part de la UE, limitació d’importacions.
• Efectes: A nivell intern, ha suposat la modernització del camp, una agricultura intensiva, la millora de la producció i l'obtenció d'excedents difícils de vendre. A l'exterior, ha perjudicat l'economia de països poc desenvolupats.
• Noves propostes: reduir els caps de bestiar i les terres de conreu en benefici de zones forestals o d’oci, i reduir el preu garantit per acostar-lo al de mercat.

El Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària (FEOGA) permet repartir les ajudes de la PAC —prop del 50% del pressupost europeu— entre els diferents territoris.

L'adhesió d'Espanya a la UE

Procés d'adhesió

El 1979 s’inicien les negociacions per a l’adhesió, que es produirà el 1986. Anteriorment, Espanya no participava en el procés d’integració per no complir els requisits (falta de democràcia amb la dictadura de Franco). S’exigeix a Espanya que adapti la seva economia a l’europea, sobretot en el sector primari. Per complir amb el principi de lliure competència, es van privatitzar els monopolis estatals (ENDESA, Telefónica, Repsol, Ibèria...).

Actualment tenim un comissari, com la resta d’Estats (a la UE-15 en teníem 2), i 54 diputats al Parlament Europeu (d’un total de 736).

Balanç de la incorporació

La incorporació a la UE va suposar un fort desenvolupament econòmic i social: des de l’ingrés, la renda per càpita ha passat de ser del 68% de la mitjana comunitària a ser del 97,7%. Hem rebut fons cada any per valor del 0,8% del PIB espanyol, que han creat uns 300.000 llocs de treball anuals. El 90% de la inversió exterior que rep Espanya prové de països de la UE.

Ús dels fons europeus

Els fons europeus s'han destinat a:

• Construcció d’infraestructures (autovies i carreteres, línies de metro, ampliació de ports i aeroports...).
• Restauració i reconstrucció del patrimoni arquitectònic (Liceu, Alhambra...).
• Programes educatius (Erasmus...).
• Creació d’una targeta sanitària europea (assegura tractament mèdic i quirúrgic quan es viatja a altres països de la UE).