Història de la Segona República i el Bienni Reformista (1931-1933)

La proclamació de la Segona República (1931)

El 12 d'abril de 1931 es van celebrar eleccions municipals convocades pel Govern de l'almirall Aznar, amb dos resultats diferenciats:

• Municipis rurals: S'hi van imposar les candidatures monàrquiques.
• Nuclis urbans: Va triomfar la conjunció republicanosocialista.

A Catalunya, el partit vencedor va ser ERC, presidit per Francesc Macià. El 14 d'abril, el mateix dia que Alfons XIII va renunciar a la potestat reial i va abandonar Espanya, es va proclamar la República. A Madrid es va fer efectiu el Pacte de Sant Sebastià (format per republicans conservadors, d'esquerres, radicals, socialistes i nacionalistes catalans i gallecs) i es va constituir el govern provisional, presidit per Niceto Alcalá-Zamora, que establiria la descentralització de l'Estat en la futura Constitució.

A Espanya, cap partit va aconseguir la majoria per governar en solitari, tot i que el PSOE va ser el principal grup parlamentari. El govern republicà provisional va impulsar immediatament les primeres mesures:

• Amnistia per a presos polítics.
• Proclamació de llibertats polítiques i sindicals.
• Convocatòria d'eleccions a Corts Constituents.

La Constitució de 1931 i el sistema de partits

La Constitució, debatuda des del 14 de juliol de 1931 i aprovada el 9 de desembre, tenia un caràcter marcadament democràtic, progressista, idealista i pacifista. Definint Espanya com un «Estat integral», acceptava la constitució de governs autònoms i accentuava la divisió de poders. El president de la República havia d'exercir el càrrec durant sis anys. A més, garantia la igualtat absoluta davant la llei, l'educació i el treball, sense discriminació per origen, sexe o riquesa, establint l'educació primària gratuïta.

Característiques fonamentals

• Forma d'Estat: República democràtica i laica.
• Sobirania: Nacional (popular).
• Divisió de poders: Divisió clàssica accentuada.
• Sufragi: Universal, masculí i femení (majors de 23 anys).
• Drets i llibertats: Àmplia declaració de drets socials i civils (inclosos el divorci i la igualtat laboral).
• Organització territorial: Estat integral amb reconeixement d'estatuts d'autonomia.
• Relació Església-Estat: Separació estricta i fi dels privilegis eclesiàstics.

Debats parlamentaris i mapa polític

Els principals debats parlamentaris van enfrontar dretes i esquerres per la implantació del laïcisme, la prohibició d'ensenyar a l'Església i l'expulsió dels jesuïtes. Alcalá-Zamora va dimitir en no estar d'acord amb els articles referents a la laïcitat i el va substituir Manuel Azaña.

El sistema de partits es va estructurar de la manera següent:

• Esquerra:
  • Republicans: Classes mitjanes i intel·lectuals, partidaris de fer grans reformes sense caure en postures revolucionàries.
  • PSOE: Partit sòlid i estructurat que, gràcies al suport de la UGT, recollia el vot obrer.
  • Sindicat anarquista CNT: Prop d'un milió d'afiliats el 1936; donaven suport a la República des de la base i es van enfrontar internament als trentistes.
  • FAI: Faula més radical de l'anarquisme, defensora de la insurrecció armada.
• Centredreta: Partit Republicà Radical (Alejandro Lerroux) i Partit Republicà Progressista (Niceto Alcalá-Zamora).
• Dreta: CEDA (José María Gil-Robles), en defensa dels grans propietaris agraris, l'Església i l'exèrcit tradicional. Petits grups feixistes van crear les JONS, que l'any 1933 s'unirien amb Falange Española, fundada per José Antonio Primo de Rivera.

La Generalitat i l'Estatut d'Autonomia de 1932

Les negociacions de Francesc Macià amb el govern provisional van comportar la substitució de la República Catalana pel reconeixement de la Generalitat de Catalunya, la qual va assumir els recursos i les competències de les quatre diputacions catalanes. El govern va convocar una comissió d'experts per elaborar el projecte de l'Estatut de Núria, que definia Catalunya com un Estat autònom dins la República Espanyola i declarava el català llengua oficial. La Generalitat assumia sanitat, educació, ordre públic, agricultura, dret civil, ordenació territorial i justícia.

Un plebiscit popular el 2 d'agost de 1931 va aprovar l'Estatut amb el 99% dels vots favorables, acompanyat de més de 400.000 signatures de dones privades de vot en aquell moment. A mitjans d'agost, Macià va presentar el text a les Corts de Madrid per arribar a un acord, trobant-se amb tres posicions:

• Govern central: Partidari d'una autonomia moderada.
• Parlamentaris catalans: Defensors d'una autonomia àmplia.
• Oposició de dretes: Considerava l'Estatut un greu perill per a la unitat d'Espanya.

Manuel Azaña va accelerar-ne l'aprovació, ja que era favorable a les autonomies i per desactivar temptatives colpistes com la fallida «Sanjurjada» de l'agost de 1932.

L'Estatut aprovat i les forces catalanes

L'Estatut aprovat el 9 de setembre de 1932 va ser força diferent del text de Núria, tot i que mantenia les institucions bàsiques, el control del dret civil, l'ordre públic i la justícia (nomenament de jutges), exceptuant competències plenes en educació, obres públiques i sanitat. Així i tot, va ser celebrat com un gran avanç històric, consolidant el català com a llengua cooficial.

Pel que fa a les forces polítiques catalanes:

• Conservadors: La Lliga Regionalista va acceptar la República i l'any 1933 va canviar el nom a Lliga Catalana.
• Republicans d'esquerra: ERC, encapçalada per Francesc Macià, va atreure la petita burgesia, la pagesia i els obrers industrials amb el seu programa reformista.
• Partits marxistes: Representats per formacions com la Unió Socialista de Catalunya, la federació catalana del PSOE i diversos grups comunistes (com l'Esquerra Comunista). El 1935, el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista van fundar el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), de tendència antiestalinista. El 1936, ja iniciada la Guerra Civil, la confluència de forces socialistes i comunistes catalanes va donar lloc al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).

La condició de les dones durant la Segona República

Durant la Segona República, el moviment feminista va aconseguir mobilitzar sectors pioners en defensa de la no-discriminació per raó de sexe, encapçalat per diputades com Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. En el debat constituent, Kent i Nelken expressaven recels sobre el vot femení immediat perquè creien que la manca d'instrucció podia beneficiar els sectors conservadors i clericals, mentre que Campoamor va defensar amb èxit el vot femení com una qüestió de justícia elemental. Les dones van poder votar per primera vegada a les eleccions generals de 1933.

L'impuls educatiu republicà va construir escoles i va fomentar l'accés de les nenes a l'educació, aconseguint reduir l'analfabetisme femení d'un 60% fins a un 37%. No obstant això, a causa de la mentalitat tradicional i els prejudicis existents, hi continuava havent poca presència femenina a l'ensenyament secundari, universitari i a la política, i els sous de les dones eren molt inferiors als dels homes. A la pràctica, es van mantenir moltes aules segregades per sexes i assignatures de feines de la llar dirigides exclusivament a les dones.

El Bienni Reformista (1931-1933)

La política reformista es va desenvolupar durant el bienni d'esquerres presidit per Manuel Azaña. Tota una generació de polítics va pretendre modernitzar i equiparar Espanya amb els països europeus més avançats mitjançant diversos eixos d'acció.

Reformes sociolaborals i la qüestió agrària

Durant aquesta etapa, Francisco Largo Caballero, com a ministre de Treball, es va encarregar d'una legislació laboral pionera: la Llei de jurats mixtos, la Llei de termes municipals, la regulació del treball forçós i la fixació de la jornada màxima de vuit hores, orientades a millorar i dignificar la situació dels treballadors.

Paral·lelament es va aprovar la Llei de Reforma Agrària de 1932, que preveia l'expropiació de terres als grans terratinents (sense indemnització per als Grans d'Espanya i amb indemnització per a la resta) per facilitar l'assentament de famílies camperoles i incentivar la demanda industrial. No obstant això, les complexitats legals, les traves burocràtiques i les limitacions pressupostàries van fer que només s'expropiés una tercera part de les hectàrees previstes. Això va decebre la pagesia pobra respecte a les seves esperances de millora i, alhora, va generar la radical oposició dels grans propietaris cap a la República.

Església, laïcisme i reforma militar

La Llei de Congregacions de maig de 1933 va limitar la possessió de béns als ordes religiosos i va preveure la possibilitat de dissoldre'ls si suposaven un perill per a l'Estat. Aquesta regulació va generar una forta polèmica social en un país de majoria catòlica; la dreta va utilitzar la qüestió religiosa per mobilitzar les masses contra la República, titllant-la de «roja i atea».

Pel que fa a la reforma militar, la Llei de retir de l'oficialitat de 1931 va oferir el retir voluntari amb sou íntegre als comandaments que no volguessin jurar fidelitat a la República. Es van suprimir rangs tradicionals, es va reduir el nombre d'unitats, es va tancar l'Acadèmia Militar de Saragossa (focus colpista) i es van suprimir els tribunals d'honor i el Consell Suprem de Justícia Militar. Aquesta política va ser rebuda pels sectors «africanistes» com una agressió directa. El 10 d'agost de 1932, el general José Sanjurjo va encapçalar un cop d'estat fallit. Com que la lleialtat de l'exèrcit no estava assegurada, el govern va crear la Guàrdia d'Assalt, un cos policial fidel al règim destinat a mantenir l'ordre públic.

Descentralització, ensenyament i cultura

A més de la creació de la Generalitat i l'Estatut a Catalunya, al País Basc els nacionalistes van redactar el projecte de l'Estatut d'Estella, però la seva aprovació es va retardar fins al 1936 per desavinences amb la majoria republicana. A Galícia, el projecte d'estatut no es va arribar a aprovar a causa de l'esclat de la Guerra Civil.

En l'àmbit de l'ensenyament i la cultura, l'Estat va establir un model obligatori, gratuït i laic. Es van crear milers de places de mestres, biblioteques populars, colònies escolars i missions pedagògiques. La prohibició de l'ensenyament religiós va desencadenar una gran oposició política i social coneguda com la «guerra escolar».