L'Ésser Humà: Filosofia, Ànima, Raó i Fe - Anàlisi Profunda

L'Ésser Humà

En l'escala dels éssers, l'home ocupa un lloc especial: per l'ànima pertany als éssers immaterials, però el cos situa l'home entre les natures materials. L'ésser humà està compost de matèria i de forma, com tots els altres éssers materials. El cos és la matèria, i l'ànima és la forma; units, formen la substància humana. L'ànima és la forma substancial primera i única del cos, però només unida al cos pot ser ella mateixa ésser humà.

L'ànima humana es caracteritza de la següent manera:

• És una substància racional. Això vol dir que no té parts i té activitat pròpia, en conseqüència, té la possibilitat de ser independent del cos.
• És immortal. Per tant, és creada per Déu i sobreviu al cos com a conseqüència de la seva simplicitat, autonomia i immaterialitat.
• Està dotada d'enteniment i voluntat. Com per exemple, la intel·ligència i la voluntat, que no estan localitzades en el cos.

L'Origen del Coneixement

L'origen dels nostres coneixements es troba en els sentits. La col·laboració que s'estableix entre les coses materials, els sentits i l'enteniment és la base del coneixement humà. L'home està dotat d'un enteniment immaterial capaç de conèixer l'essència d'allò que és real. Totes les coses estan formades de matèria i forma. Els caràcters particulars procedeixen de la matèria, en canvi, la forma, comuna a tots els éssers d'una mateixa espècie, és universal. Totes aquestes qualitats particulars parteixen dels sentits.

Amb les dades que obtenim dels sentits, l'enteniment elabora conceptes gràcies a una complexa operació, que consisteix en la capacitat de l'enteniment de separar la matèria de la forma. L'enteniment obté així conceptes universals, però no els pot formar per si mateix, sinó partint de les espècies abstractes de les coses sensibles. L'enteniment agent descobreix allò que hi ha d'universal intel·ligible en les representacions, cosa que acaba amb la “visualització de l'objecte”, que és rebuda en l'enteniment pacient com a concepte universal.

Relació entre Fe i Raó

La filosofia és una ciència que té el seu camp i el seu mètode propi (mètode racional).

La fe i la raó són dues maneres de coneixement, basades una en el discurs racional i l’altra en la revelació. Cadascuna es correspon amb un ordre diferent de la realitat (sobrenatural i natural). No hi ha cap manera d'arribar a una veritat filosòfica i teològica. La veritat és única encara que hi ha diferents maneres d'arribar a ella. Al final, l’objecte de tot coneixement és Déu (veritat suprema). La revelació és la manera que tenim d'arribar al seu coneixement, però també podem fer-ho mitjançant la raó, partint de les coses creades.

Aquest és el procediment pel qual la raó té la possibilitat de conèixer l’existència de Déu i apropar-se a la comprensió d’altres veritats contingudes en la revelació.

Per això, no hi ha d’haver contradiccions entre la filosofia i la teologia. No obstant això, en aquells conflictes “aparents” entre les conclusions a les quals arribi la filosofia i el que ensenya la revelació, la teologia serveix d’àrbitre per a la filosofia, a la qual, si fa al cas, adverteix que ha aplicat malament el mètode racional, ja que ha arribat a afirmacions falses, o que ha entrat en un camp en què no és possible l’argument racional i només la revelació proporciona un coneixement adient.