Immanuel Kant: Epistemologia, Ètica i la Il·lustració
La figura d'Immanuel Kant en la Història
La seva figura, igual que la de Plató, Aristòtil, Descartes, és la d’un gran filòsof sense el qual no es pot pensar. La seva importància és molt decisiva i ha marcat un abans i un després en la història de la filosofia.
Després de grans pensadors com Descartes i Hume, la filosofia es troba en un carreró sense sortida amb només dues opcions possibles: racionalisme o empirisme.
Kant va ser un home completament dedicat a la reflexió filosòfica, però això no significa que visqués al marge de la realitat humana. Adaptant les seves paraules, podem dir que el que l’amoïnava estava comprès en aquestes tres preguntes:
- Què puc saber? (Crítica de la Raó Pura) Aquesta pregunta ens remet a la metafísica i mira de determinar l’origen i l’abast del nostre coneixement, la manera en què podem comprendre “el cel estrellat”.
- Què he de fer? (Crítica de la Raó Pràctica) Ens porta a descobrir els fonaments del deure. És una pregunta ètica que ens porta al descobriment de la “llei moral”. No diu què, sinó com. Fonament de la metafísica dels costums i la Crítica de la Raó Pràctica.
- Què puc esperar si faig el que he de fer? Aquesta pregunta respon paral·lelament a la religió. Si no hi ha religió que em digui com he d’actuar, hi haurà una altra cosa al seu lloc.
Pensava que aquesta preocupació per l’epistemologia, l’ètica i la religió es podia superar si es responia a una qüestió fonamental que resumeix o condensa les altres tres:
- Què és l’home?
En definitiva, per a Kant, entendre la realitat i la naturalesa humanes permetria resoldre tots els nostres dubtes. Segons aquest filòsof, l’ésser humà és el centre de tot interès i reflexió de caràcter filosòfic.
Kant i la Il·lustració: Sapere aude
Kant recull els ideals de la Il·lustració i defensa que la filosofia ha de ser crítica: cal sotmetre la raó a una anàlisi per determinar-ne el poder i els límits. Sintetitza racionalisme i empirisme en un idealisme transcendental que defensa que, si bé tot coneixement comença amb l’experiència (seguint Hume), no tot prové d’aquesta, perquè en el subjecte hi ha unes formes a priori que són condició de possibilitat del coneixement.
El lema de la Il·lustració és Sapere aude, que significa atreveix-te a pensar (per tu mateix).
Característiques de la Il·lustració
- Confiança en el poder de la raó: La millor eina per progressar socialment, per evitar prejudicis i la ignorància, no són Déus ni judicis, sinó la raó. És la millor eina per emancipar-nos i desenvolupar-nos com a humans. A través de la raó ens fem autònoms.
- Fe en el progrés científic: La ciència és la millor eina per progressar com a humanitat. Hi ha una confiança cega i un profund optimisme envers la ciència. Segons la Il·lustració, la ciència és un avenç social i de coneixement.
- Deisme: Suposa una forma d'entendre la relació entre Déu i el món tal que Déu es concep només com a creador i legislador de l'univers, com el rellotger que engega el rellotge per a deixar de seguida que segueixi els seus propis impulsos, però en cap cas com un Déu personal que intervé en la història humana. El Déu Deista és el Déu de Descartes i dels científics. Déu crea el món i les seves lleis, però no hi intervé.
- Apologia de la tolerància: Igual que Locke, pensaven que l’Estat havia de ser aconfessional.
- Necessitat de l’educació: Tots els il·lustrats consideren que la millor eina per accedir al Sapere aude és l’educació. Aposten per una educació universal, perquè tothom pugui pensar per si mateix. L’emancipació intel·lectual només és possible mitjançant l’educació.
- Crítica del poder polític: Tots els il·lustrats accepten que el poder no pot ser hereditari ni absolutista. Ha de provenir del contracte social. En ser liberals, estaven d’acord amb Locke en què hi havia d'haver divisió de poders.
Epistemologia: Què puc saber? (Crítica de la Raó Pura)
La filosofia que havia après Kant era el racionalisme acadèmic de Wolff. Tanmateix, la lectura de Hume va fer que la qüestionés. Això va situar Kant en una cruïlla: racionalisme o empirisme.
Insatisfet tant amb el dogmatisme dels racionalistes com amb l’escepticisme d’alguns empiristes, Kant va adoptar com a seva la qüestió pendent de la modernitat: Com és possible el coneixement? Va trobar la solució en una concepció del coneixement que era una síntesi que acceptava, en part, el que deien tots dos corrents.
“Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l'experiència.”
La Metafísica com a Ciència
Kant vol fer de la filosofia (metafísica) una ciència. Veu que la ciència ha fet grans avenços, com per exemple, la física de Newton. Però la metafísica no ha avançat com a tal. Kant es pregunta si es pot fer de la metafísica una ciència. Ell vol que la metafísica avanci de la mateixa manera que ha avançat la ciència. Però, el problema, és que la metafísica per constitució no pot avançar com una ciència.
Per donar resposta a la pregunta sobre el valor de la metafísica, Kant parteix de l’anàlisi dels judicis. Per delimitar quins tenen valor científic (universal i necessari) i quins no, en distingeix dos tipus: judicis analítics i judicis sintètics. Els primers són explicatius i a priori; els segons són extensius i a posteriori.
A continuació, es pregunta si són possibles els judicis sintètics a priori, que es refereixen a l’experiència i són universals i necessaris, i demostra que tant les matemàtiques com la física en fan servir; però no la metafísica. D’aquesta manera supera, d’una banda, l’escepticisme de Hume, i de l’altra, demostra que la metafísica no és una ciència.
Si un judici ha de ser científic, ha de complir dos requisits:
- Ser extensiu: ampliar el nostre coneixement del món.
- Ser universal i necessari: vàlid en qualsevol circumstància i moment.
Tipus de Judicis
- Judicis analítics (Relació d’idees)
- No són extensius. El predicat es troba comprès en el subjecte. No aporten cap tipus d’informació nova.
- “Tot triangle té tres angles.”
- “La recta és la distància més curta que hi ha entre dos punts.”
Judicis Sintètics a Priori: La Base de la Ciència
L'aportació innovadora de Kant va consistir a considerar que existeix una tercera possibilitat: els judicis sintètics a priori, judicis que satisfan les condicions científiques.
Són judicis que, pel fet de ser sintètics, són extensius (amplien el nostre coneixement) i, pel fet de ser a priori, gaudeixen de validesa universal. Aquesta categoria correspon als principis de les matemàtiques i la física.
Un judici sintètic a priori podria ser “la línia recta és la línia més curta entre dos punts”. És sintètic i s'entén només raonant (a priori).
El judici científic per a Kant serà sintètic perquè amplia informació i ha de ser a priori perquè ha de ser universal.
Estructura de la Crítica de la Raó Pura
| Part | Subpart | Facultat Analitzada | Pregunta Clau |
|---|---|---|---|
| Estètica Transcendental | Sensibilitat | Són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? | |
| Lògica Transcendental | Analítica Transcendental | Enteniment | Són possibles els judicis sintètics a priori en la física? |
| Dialèctica Transcendental | Raó | Són possibles els judicis sintètics a priori en la metafísica? |
Lògica Transcendental
- Enteniment: Unifica les dades sensibles per fer judicis sobre la realitat.
- Raó: Unifica allò obtingut de les altres dues facultats en idees més universals (ànima, Déu, món).
Analítica Transcendental: Les Categories
L'enteniment, per posar ordre, agafa les 12 categories i les ordena de manera racional per donar sentit:
Les 12 categories de l'enteniment: Pluralitat, Unitat, Realitat, Negació, Limitació, Substància, Causa, Reciprocitat, Possibilitat, Existència, Necessitat.
Perquè hi hagi coneixement, són imprescindibles tant les intuïcions de la sensibilitat com les categories de l'enteniment. Les categories sense intuïcions estan buides; les intuïcions sense categories són inconnexes.
Dialèctica Transcendental: L'Ús Il·legítim de la Raó
En aquesta part no tindrem un coneixement científic, ja que implica un ús il·legítim de la nostra raó perquè no pot accedir a l'experiència d'aquestes entitats.
La raó tendeix a pensar el món amb aquestes grans idees que unifiquen tot el coneixement:
- Idea d'ànima: Suma tots els fenòmens interns.
- Idea de món: Suma tots els fenòmens externs.
- Idea de Déu: Síntesi de les dues idees anteriors.
Aquestes idees són el noümen (pensament pur), però no coneixement, ja que no tenen cap suport empíric. Si diem "l'ànima existeix", estem incorrent en un error de la raó.
La Metafísica com a Ús Regulatiu de la Raó
La metafísica no pot ser ciència, ja que els seus continguts (ànima, món, Déu) són pensaments purs (noümen) i no es poden tractar com una cosa fenomènica. Les idees són incondicionades.
Per a Kant sí que serveix, perquè té un doble ús regulatiu de la raó: ens mostra els límits del nostre pensar i actua com a impuls constant del coneixement. L'ús correcte d'aquestes idees és quan les tractem com a principis reguladors, per a orientar la raó a la recerca de lleis i de principis de coneixements més generals.
La raó no pot anar més enllà del fenomen i no pot accedir al noümen.
El Gir Copernicà i l'Idealisme Transcendental
Kant respon a la qüestió del coneixement universal proposant una revolució copernicana: situar el punt de partida del coneixement no en l’objecte sinó en el subjecte, fet que ens permet afirmar el coneixement a priori.
El coneixement pot ser universal i necessari perquè és fruit de la imposició del subjecte (de les seves estructures o formes a priori) a l'objecte. Per aquesta importància que Kant va reservar al subjecte, la seva filosofia es coneix com a Idealisme Transcendental.
Noümen i Fenomen
El noümen és l’objecte en si, allò que ens estimula i es troba a la base de les nostres representacions. És incognoscible. El fenomen és la representació de l’objecte, allò que nosaltres coneixem.
El noümen és condició de possibilitat per conèixer el fenomen. Abans que se’ns representi com a fenomen, passa pels filtres de la ment humana (formes a priori del subjecte): l’espai, el temps i les categories. Aquests filtres són universals en els éssers humans, la qual cosa evita caure en l’escepticisme radical de Hume.
Ètica Formal del Deure: Què he de fer?
La Raó Pràctica (Crítica de la Raó Pràctica)
L'ésser humà fa un ús pràctic de la raó per a guiar i orientar la seva acció. La raó pura es converteix en raó pràctica quan s'ocupa de guiar la pròpia voluntat. El valor moral no rau en l'acció, sinó en la intenció.
Tipus d'Accions Morals
Kant distingeix tres tipus d'accions segons la seva relació amb el deure:
- Contrària al deure: Accions immorals.
- Conforme al deure: Accions que coincideixen amb el deure, però es fan per un benefici propi.
- Per amor al deure: L'acció sorgeix de la pròpia voluntat, per respecte a la llei moral. Aquesta és l'única acció amb valor moral.
La raó no té com a fi assolir la felicitat, sinó seguir el deure. L'ètica kantiana és Ètica per amor al deure, Pura Racional i Universal.
Crítica a les Ètiques Materials
Kant conclou que les ètiques anteriors són ètiques materials, amb dos inconvenients:
Són ètiques empíriques i hipotètiques
Tenen contingut i es fonamenten en un bé (la felicitat, la salut...). Són ètiques interessades que es componen d'imperatius hipotètics (condicionals): «Si vols conservar la salut, no beguis en excés».
Són ètiques heterònomes
La voluntat es troba determinada per principis que no provenen de la raó, sinó d'alguna instància externa (interessos personals o fins aliens a la raó).
L'Ètica Formal i Autònoma
Una ètica autènticament humana ha de ser universal i autònoma. Kant busca una ètica deontològica, on les accions tinguin valor per si mateixes independentment de les conseqüències. Aquest tipus d’ètiques s’anomenen ètiques formals.
L'emancipació exigeix una ètica autònoma, en la qual sigui el mateix home qui determini la llei moral. Per tant, aquell que actua per amor al deure, serà major d'edat.
L'Imperatiu Categòric: La Llei Moral
Els imperatius en aquesta ètica són categòrics: obliguen sense condicions ni excepcions. Kant elabora l’imperatiu categòric o principi d’universalitat, que estableix la forma que ha de tenir qualsevol màxima per ser una norma moral. Consta de tres formulacions principals:
- Fórmula de la Llei Universal: Actua només segons les màximes que puguis voler que es converteixin en lleis universals.
- Fórmula de la Humanitat: Tracta a tot ésser humà (tu mateix inclòs) no com un mitjà, sinó sempre com un fi en ell mateix.
- Fórmula de l'Autonomia: Actua per autonomia, com si fossis legislador d’un regne de fins.
Exemple del Botiguer
Només el botiguer que actua per deure (perquè considera que és el seu deure ser honrat) té un comportament autènticament moral. Els altres actuen per interès o heteronomia.
L’única acció moralment correcta és la que es fa per deure. Cap acció que no sigui impulsada pel deure té valor moral.
Els Postulats de la Raó Pràctica
Les idees transcendentals (ànima, món, Déu) esdevenen postulats per a la raó pràctica. Són idees de les quals n'hem de pressuposar l'existència per donar sentit a la moralitat. Aquests postulats responen a la pregunta: «Què puc esperar, si faig el que he de fer?».
Llibertat Humana
Cal pressuposar la llibertat humana per poder decidir sobre la pròpia acció. Sense llibertat no té sentit parlar de comportament moral.
Immortalitat de l'Ànima
La seva immortalitat esdevé imprescindible perquè tingui sentit l'exigència de moralitat. Si suposem la immortalitat, podem confiar que la nostra virtut serà recompensada justament amb una existència feliç.
Existència de Déu
La seva existència es converteix en necessària com a garantia que dona sentit a l'existència humana. Només Déu pot avaluar que els qui s'han fet dignes de la felicitat l'obtinguin.
Definició de Conceptes Clau
- Judicis analítics
- El predicat ja està contingut dins del subjecte. No amplien el nostre coneixement.
- Judicis sintètics
- El predicat no està contingut dins del subjecte. Amplien el nostre coneixement.
- Judicis a priori
- Coneixement pur, independent de l’experiència. Compleix la necessitat i universalitat.
- Judicis a posteriori
- Coneixement empíric, depèn de l’experiència. És contingent i particular.
- Noümen
- Objecte en si, incognoscible.
- Fenomen
- Representació de l’objecte, allò que nosaltres coneixem.
- Ètiques materials
- Busquen el motiu de la voluntat en alguna cosa externa. Caràcter condicional.
- Imperatius hipotètics
- Principi condicionat que ens diu com obrar per aconseguir quelcom.
- Ètiques formals
- No busquen el motiu de la voluntat fora d’aquesta. Només contenen la forma de la moralitat.
- Imperatiu categòric
- Fórmula de la llei moral, un principi prescriptiu i objectiu, incondicionat.
- Voluntat
- Capacitat d’actuar per la representació de les lleis. La voluntat bona és la facultat d’actuar per deure moral.
- Actuar per deure
- Necessitat d’actuar per reverència a la llei moral.
- Màxima
- Principi subjectiu de voler/voluntat.
Preguntes Freqüents i Aclariments
- Diferència entre màxima i llei
- La màxima és un principi subjectiu d’obrar. La llei és un principi objectiu.
- Què diria Kant del suïcidi?
- No és un acte moral perquè t’estàs utilitzant com un mitjà a tu mateix i no t'estàs respectant com una finalitat.
- Per què Kant no és dictatorial?
- Kant no imposa, proposa un criteri. En seguir Kant penses per tu mateix, ja que s’utilitza la raó (la raó és universal).
- Kant i Hume sobre la causa-efecte
- Kant estaria d’acord amb Hume que la relació causa-efecte no es troba en l’objecte en si (noümen), però forma part del fenomen, ja que és un filtre de l'enteniment.
El Test d'Universalització de la Màxima
Kant defensa que només podem considerar moral una acció si podem voler que la seva màxima esdevingui una llei universal. Si una màxima no es pot concebre com a llei universal sense contradicció, va en contra del deure estricte. Si es pot pensar com a universal, però no es pot voler, va en contra del deure ampli.
Quatre Exemples de Deures
Suïcidi (Deure estricte envers un mateix): No es pot universalitzar sense contradicció, ja que contradiu el principi de preservació de la vida.
Promesa falsa (Deure estricte envers els altres): Si esdevingués universal, el concepte de prometre perdria el seu sentit, generant una contradicció lògica.
Desenvolupament de les pròpies capacitats (Deure ampli envers un mateix): No és contradictori, però si esdevingués universal, la societat no avançaria. És moralment desitjable.
Ajudar els altres (Deure ampli envers els altres): Si es generalitzés la màxima de no ajudar, el món seria molt pitjor. És moralment recomanable.
La Humanitat com a Fi en Si Mateixa
L’ésser humà té una dignitat intrínseca i no pot ser instrumentalitzat, ni per altres persones ni per ell mateix. La segona formulació de l’imperatiu categòric diu: “Actua de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai merament com un mitjà.”
En el cas del transgressor dels drets dels altres (robar, enganyar), Kant explica que aquesta persona no respecta la dignitat dels individus i els instrumentalitza per als seus propis interessos, usant-los com un simple mitjà per obtenir un benefici propi.
Comparacions Filosòfiques: Kant vs. Hume
La Concepció de l'Obligació Moral
Kant i Hume tenen concepcions oposades sobre l'obligació moral. Kant defensa una ètica racional i universal (deontològica), mentre que Hume considera que la moral està arrelada en els sentiments i l'experiència (emotivisme).
Kant: Obligació basada en la Raó i el Deure
Per a Kant, l’obligació moral no depèn de les nostres emocions, sinó de la raó, a través de l’imperatiu categòric. Hem d'actuar pel deure, independentment de si ens agrada o ens beneficia.
Hume: Obligació basada en els Sentiments
Hume creu que la moral no es basa en la raó, sinó en els sentiments. Les nostres obligacions morals neixen de l'emoció i la simpatia, no d’una llei racional universal.
Què Prohibeix una Acció Moralment?
- Per a Kant: Una acció està moralment prohibida si no es pot convertir en una llei universal sense generar contradiccions, o si tracta la humanitat com un simple mitjà. La prohibició és absoluta i racional.
- Per a Hume: Una acció està moralment prohibida si va en contra dels sentiments naturals que compartim com a humans, generant rebuig o aversió. La prohibició és subjectiva i empírica.