L'Impacte de Fuster i Monzó en la Literatura Valenciana

^{Són els seus escrits sociopolítics els que tindran més forta repercussió en el context de l’època en què foren publicats. Fuster els escriu des d’una gran base intel·lectual i amb un grandíssim compromís amb el seu país, sense tòpics patriòtics o folklòrics, sinó amb una visió crítica, lúcida i clarivident. De tota la quantitat de llibres escrits en aquest sentit, és Nosaltres els valencians (1962) el més important, ja que tingué un gran impacte no solament en la societat valenciana, sinó també en la resta dels Països Catalans. S’hi planteja la problemàtica de la identitat nacional dels valencians a partir de l’anàlisi històrica de la llengua i la cultura com a factors definitoris de la pròpia identitat. Hi ha un objectiu clar de fer reflexionar sobre aquells aspectes de nacionalitat. Prompte, el llibre es convertí en un instrument d’anàlisi de la realitat del moment de la seua publicació, en la postguerra, amb una societat civil derrotada. Naixia de la posició política i del compromís de Fuster amb la seua terra, cosa que no passà inadvertida per les autoritats franquistes del moment.
La temàtica d’aquests escrits sociopolítics no és exclusivament valenciana, sinó que va més enllà dels límits del País Valencià; per això, l’obra de Fuster ajudà a crear una consciència unitària entre totes les terres que parlen la nostra llengua.
La repercussió de Fuster en el seu temps no va ser solament per la seua obra, sinó per la seua presència compromesa en qualsevol aspecte cultural, social o lingüístic dels valencians, que gràcies a ell recuperaren el sentit de la dignitat com a poble.}

Context: Fi de la Guerra Civil fins als anys 70

Després de la guerra civil a Espanya, la llengua va deixar de ser oficial i va desaparèixer, perquè Franco no volia més llengües; volia una única llengua, el castellà, per a aconseguir una Espanya gran i única. La victòria del partit feixista provocà la prohibició de la llengua i dels drets civils, la censura i l’eliminació de la llibertat democràtica. També, l’exili d’intel·lectuals. A la fi de la 2a guerra mundial, afluixen la prohibició de la llengua i apareixen algunes editorials i premis literaris. A la dècada del 60, hi ha el naixement de les editorials, però la gent no llig aquest tipus de llengua perquè no és important. Per aquesta raó, els escriptors no es guanyaven la vida amb l’escriptura i havien de tenir altres professions per a poder viure.
De les primeres novel·les a la dècada del 50, apareix Incerta glòria, que conta l’experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. I als anys 60, les novel·les mostren un realisme de la vida de l’home i la seua vida diària.
Els escriptors exiliats escriuen l’experiència de la guerra i l’expatriació.

Quim Monzó

Quim Monzó és l’autor més important de la narrativa breu actual. La seua obra és una al·legoria pessimista de la societat moderna (falta de comunicació, consumisme, insatisfacció de l’home...). Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua prosa és inimitable i cada paraula que escriu és insubstituïble.