La Industrialització al Segle XIX

Les noves fonts d'energia van impulsar la utilització de noves màquines que podien treballar nit i dia de manera molt més ràpida. La nova maquinària es va aplicar a l'agricultura, a la indústria i als mitjans de transport, i això va comportar un augment de la producció i una millora de la qualitat. La mecanització va impulsar el sistema fabril, una nova manera d'organitzar la producció i el treball que reunia sota un mateix sostre el capital (màquines i matèries primeres) i el treball (mà d'obra). Aquest sistema va comportar la ruïna de molts artesans, la fi del treball domiciliari i el començament de la producció en sèrie.

El primer sector a mecanitzar la producció fou la indústria tèxtil cotonera. La demanda del cotó va augmentar ràpidament pel fet de ser un teixit més higiènic i còmode que les fibres tradicionals. La mecanització del teixit va començar amb la llançadora volant, que va augmentar la velocitat de tissatge i va permetre donar més amplada a les peces. La filadora jènua i la muljènua, que funcionaven a vapor, van augmentar la productivitat de la filada. El desenvolupament de la filatura va estimular el de la teixidura. L'any 1786, es va inventar el primer teler mecànic mogut per la força del vapor. L'increment en la producció dels teixits va exigir quantitats enormes de blanquejadors i tints que van desenvolupar la indústria química. Els empresaris tèxtils que disposaven d'una matèria primera de poc preu, d'una mà d'obra barata procedent del camp i de l'augment de les vendes, van obtenir grans beneficis, una part dels quals era reinvertida en el desenvolupament de la indústria.

La necessitat de ferro per fabricar maquinària, construir ponts i produir armament va estimular la indústria siderúrgica. La fosa del ferro en alts forns necessitava un combustible més efectiu que el carbó vegetal utilitzat, així que Abraham Darby va idear el carbó de coc, amb més poder calorífic. Més endavant, el convertidor de Bessemer va transformar el ferro fos en acer. Aquests canvis van augmentar la producció, millorar la qualitat del ferro i rebaixar els preus. Però, l'impuls definitiu de la siderúrgia va arribar amb la construcció de la xarxa ferroviària. La siderúrgia va donar pas a la metal·lúrgia, dedicada a la fabricació de màquines per a l'activitat industrial.

La maquinària de vapor i la indústria siderúrgica van estimular l'extracció del ferro i del carbó. El desenvolupament de la mineria va ser gràcies a la utilització de bigues de ferro, cosa que va permetre una major seguretat als pous miners, i a la introducció de rails i vagonetes que van facilitar l'extracció i el transport del mineral.

A la primera darreria del segle XIX, les transformacions econòmiques van començar a França i Bèlgica, on la industrialització es va basar en l'explotació dels rics jaciments de carbó. A Alemanya, el 1850, es va fomentar el seu desenvolupament industrial en l'abundància de carbó i ferro, en la concentració de capital financer i en la importància dels sectors siderúrgic i químic. A Itàlia i Espanya, el creixement industrial va ser més tardà i, en molts casos, incomplet. A l'Europa oriental, només en zones molt localitzades dels imperis austrohongarès i rus s'hi va establir. Només als Estats Units i al Japó s'hi va desenvolupar una indústria semblant a l'europea.