La Itàlia de Postguerra i l'Ascens del Feixisme: De la Crisi a la Dictadura de Mussolini
La Itàlia de Postguerra: Crisi i Desil·lusió
La Primera Guerra Mundial va deixar a Itàlia greus seqüeles humanes i econòmiques: hi van morir 700.000 persones, moltes indústries van quedar inutilitzades i el deute exterior va fer augmentar la inflació. A més, els acords de pau van decebre els italians, perquè no van rebre els territoris que reivindicaven de Dalmàcia i Fiume-Rijeka.
Per a molts italians, el cost de la vida es va incrementar, els salaris reals van disminuir i el nombre d’aturats va augmentar. La crisi va generar una forta tensió social, que es va concretar en moviments vaguistes, revolucionaris i anarquistes, i en ocupacions de terres i fàbriques. A aquesta situació s'hi va sumar la inestabilitat política: entre 1919 i 1922 es van succeir cinc governs.
L'Ascens del Feixisme: Benito Mussolini i la Marxa sobre Roma
Benito Mussolini va crear, el 1919, els Fasci de Combat, grups paramilitars que, el 1921, es van transformar en el Partit Nacional Feixista. Aquest partit es basava en la constitució d'un estat fort que frenava l'auge revolucionari i en una política exterior expansionista.
El feixisme va comptar amb el suport de la burgesia, dels grans propietaris i amb la tolerància de l'Església Catòlica i del monarca.
El 1922, Mussolini va organitzar la Marxa sobre Roma i, a l'octubre, el rei, pressionat pels conservadors, el va nomenar cap de govern.
La Dictadura Feixista a Itàlia: Característiques Clau
La dictadura feixista a Itàlia es va iniciar el 1924, quan Mussolini va guanyar les eleccions gràcies a la violència exercida contra els seus oponents. El nou estat totalitari es va caracteritzar per:
- La identificació entre l'Estat i el Partit Nacional Feixista, i l'atribució de plens poders a Mussolini.
- La il·legalització dels partits polítics, la persecució i empresonament dels seus líders, i la substitució del Parlament per la Cambra dels Fasci.
- La prohibició de vagues i sindicats.
- El desenvolupament d'una política econòmica autoritària que aspirava a l'autosuficiència econòmica i donava suport a les empreses privades amb comandes militars i fortes subvencions.
- El control de la societat a través del partit, que dirigia la vida social i dominava la comunicació.