Joan Maragall: Biografia, Obra i Teoria Poètica
Vida de Joan Maragall (1860-1911)
Va néixer a Barcelona l'any 1860. Fill d'un industrial, estudià Batxillerat i, un cop acabat, va entrar a treballar a la fàbrica del seu pare. No li va agradar la feina i va aconseguir que el deixessin estudiar Dret. Va rebre una formació adequada a la seva condició social: va aprendre anglès, alemany, francès i italià, i cursà estudis de piano.
El 1888 es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1890 entrà com a secretari de redacció al Diario de Barcelona, on treballà molt activament com a periodista. El 1891, es casà amb Clara Noble i començà la seva col·laboració amb L'Avenç, on va publicar alguns poemes i un article sobre Nietzsche. L'any següent fou citat per Josep Yxard com un dels poetes que trencava amb la poesia de certàmens i escrivia de manera individual i moderna.
El 1894 guanyà l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona amb La Sardana. El 1900 viatjà a Madrid i a d'altres indrets de Castella i inicià una relació epistolar amb alguns intel·lectuals castellans, sobretot amb Unamuno. El 1903 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès. En la sessió inaugural llegí el seu discurs L'Elogi de la paraula, que tingué una gran ressonància al món intel·lectual. El 1904 fou proclamat Mestre en Gai Saber.
Arran de la Setmana Tràgica publicà una sèrie d'articles a La Veu de Catalunya que produïren un gran impacte en l'opinió pública. El 1911 fou nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Caigué malalt el novembre d'aquest mateix any i el 20 de desembre moria a Barcelona.
Obra de Joan Maragall
Maragall fou un escriptor que, gràcies al seu coneixement de diverses llengües, obrí les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment. Llegí i traduí autors en què confluïen interessos estètics que anaven des del Neoclassicisme a les revolucionàries propostes filosòfiques de Nietzsche, tot passant pel Romanticisme més pur de Novalis. Joan Maragall fou l'introductor de Nietzsche a la península.
La seva obra és un pont perfecte que mostra la progressió de la llengua literària catalana entre Verdaguer i Carner. Servint-se de la llengua acabada de forjar per Verdaguer, hi aplica les seves teories estètiques de la "paraula viva". Si bé en alguns aspectes es pot considerar neoromàntic, en d'altres és un poeta modern i renovador. Així, abandonà la temàtica tòpica dels poetes florealescos i s'interessà per temes amorosos, civils o espirituals amb una fina sensibilitat.
Teoria i pràctica de la "paraula viva"
Va exposar la seva teoria poètica al discurs L'Elogi de la Paraula, en el qual deia que els poetes són uns enamorats del món i que tenen una gran estimació ètica de la vida, que és una realitat superior. Aquesta concepció de la vida (influenciada per Nietzsche) quedava compensada per Goethe i per les creences cristianes. És la base de la poesia de Joan Maragall.
El poeta, que sempre està en un "estat de gràcia", és un transmissor passiu de la seva vida interior i objectiva la vida amb paraules. Si ho aconsegueix, aquesta paraula objectivada és la "paraula viva", la qual reflecteix la màgia de la creació i el misteri etern de l'univers.