Joan Maragall i el modernisme: poesia, natura i influència
Joan Maragall
Joan Maragall
La poesia es diversifica en tota una sèrie d'estils. Però la poesia modernista està centrada en la figura de Joan Maragall, del qual sorgeix un grup de seguidors. Maragall va obrir les portes de la nostra literatura als corrents intel·lectuals europeus del moment. Va llegir i traduir autors que anaven des de clàssics fins als autors més revolucionaris.
La poesia de Maragall és basada en l'expressió senzilla d'experiències i sensacions reals, feta a través de visions de la natura.
Maragall, com a escriptor entre els altres modernistes, és el rebuig del pessimisme. En la seva poesia triava els temes en què veia possibilitats de vida. La funció de la poesia era intensificar la vida tot expressant-la. El poeta ha de dir les coses en una mena d'estat de gràcia; ha de saber aprofitar el moment en què la vida pugna per objectivar-se en paraula. D'aquesta paraula, Maragall en deia la «paraula viva», la paraula en què hi ha «tot el misteri i tota la llum del món». En definitiva, el poeta ha de ser, més que un creador de poemes, un estimulador de la vida amb la paraula. A partir del 1892 Joan Maragall es va convertir en el capdavanter dels nous aires de modernitat que circulaven per Barcelona.
El modernisme al País Valencià
Eduard López-Chàvarri va ser una de les personalitats més suggestives de la vida cultural valenciana. A més de la carrera de dret, va fer estudis de dibuix i, sobretot, de música.
Com a escriptor, a més de molts llibres i articles, va tractar també una varietat ben àmplia de temes culturals en diferents revistes i diaris. Cuentos lírics va ser el primer llibre en català que va publicar. El que hi predomina és el somni, la imaginació en contrast grotesc amb la vulgaritat quotidiana. L'oposició entre l'art i la vida, la vida materialista dels burgesos, és una manifestació típica de l'idealisme esteticista de l'última dècada del segle XIX, que fa de l'art un absolut i una passió.
El que és clar és que al País Valencià, on des de finals del segle XIX s'arrossegava una Renaixença que culturalment i políticament havia estat un fracàs, no va haver-hi un moviment comparable, ni de lluny, al que es va donar a Catalunya.