Posició de Salvat-Papasseit en la literatura catalana. Conegut com a poeta d'avantguarda, Joan Salvat-Papasseit va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà, simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs, deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda. A partir dels anys seixanta, la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó, que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX, i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l'ensenyament secundari de Catalunya. Noucentisme i avantguarda; tradició romàntica. Salvat va intentar adoptar les noves formes d'avantguarda que provenien d'Itàlia i de França, sense gaire encert. Va intentar conrear una poesia amb la qual pretenia assolir el domini de la tècnica i l'ofici de poeta, i els resultats també van ser desiguals. El que sí va tenir èxit va ser incorporar-se al moviment neopopularista que es va consolidar el 1922 amb Vint cançons. Salvat va tenir un gran ventall d'amics de totes les tendències ideològiques i estètiques, molts d'ells de l'àmbit noucentista, abraçant ell també el noucentisme, encara que amb contradiccions, ja que si bé hi ha una tendència a la poesia clàssica, hi ha també una contradicció entre avantguarda i tradició. Els vuit anys de producció poètica de Joan Salvat-Papasseit són els anys en què es consolida el Noucentisme com a programa cívic i cultural de la burgesia catalana. Les avantguardes històriques: futurisme i cubisme. Salvat-Papasseit va ser un dels principals poetes de la literatura d'avantguarda. Va ser molt influït pels cal·ligrames d'Apollinaire i pel futurisme de Marinetti, en els primers llibres, on es veu l'atracció que els invents provocaven en els futuristes (el telègraf, les ones hertzianes, el tramvia...). El cubisme es plasma en l'aplicació del collage, que són elements incorporats al text com si hi fossin enganxats, com emblemes o dibuixos esquemàtics. El cubisme també planteja l'ús de diferents lletres d'impremta. La trajectòria de Salvat. Salvat-Papasseit va començar com a poeta avantguardista i escrivint cal·ligrames, va seguir amb la influència del futurisme, amb el desenvolupament d'una línia lírica que s'acostava a la poesia popular —la cançó—, i amb l'acostament al moviment noucentista. Però, finalment, derivà cap a formes clàssiques. L'estil sembla que hauria evolucionat de manera que, tal com diu la seva obra pòstuma Óssa Menor, duia el subtítol Fi dels poemes d'avantguarda. La poètica de Salvat: vida i poesia; revolta, llibertat, somni, idealització. Salvat-Papasseit s'autoretratava així en la seva joventut: «Sóc, com a home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut (...) No he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat». La vida i la literatura anaven lligades. Els àmbits sinuosos de la literatura serviren al poeta per a sublimar una vida que hauria volgut menys traumàtica, i la poesia li esdevingué una alternativa essencial per a idealitzar els trets d'una existència que li fou poc amable. La biografia de Joan Salvat-Papasseit dibuixa el traç gruixut d'una suma d'impotències: una vida marcada per la brevetat, la misèria i la malaltia. I el poeta, rebel a la dissort que el condicionava, s'afirmà amb força en els contraris oposats a la pròpia adversitat: en el somni, sobretot, d'un vitalisme optimista, apassionat, entusiasta, vibrant, totalitzador i nou. Així fluí la intensitat i la puresa d'una obra més aviat breu i els registres elementals d'una veu que, en la poesia catalana, personifiquen, millor que cap altra, les qualitats del poeta jove. Ja en el tram final de la seva vida, es pot veure un talant vital i optimista, tot i la malaltia que se l'enduia. El secret d'aquest entusiasme, diu, ve del fet d'haver sofert molt: «A mida que he pogut lliurar-me de fàstics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de la primera volada».
