Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo
Josep Maria de Sagarra
Josep M. de Sagarra (1894-1961) va néixer a Barcelona en una família aristocràtica. Va estudiar Dret i va ser en aquests anys que va entrar en contacte amb el món literari barceloní. A partir del 1914, després de publicar el seu primer llibre de poemes, va desenvolupar una carrera literària fulgurant.
Durant els anys 20 i 30, va escriure i va estrenar la major part de les seves obres teatrals, a més de publicar tres novel·les i molts articles.
La Guerra Civil el va dur a París i a la Polinèsia, i el 1940 va tornar a Barcelona. Sagarra va tornar al teatre el 1946 amb una sort desigual, farcida de fracassos i d'èxits, com La ferida lluminosa. En la prosa, cal destacar les seves Memòries (1954), en què passa revista a mig segle de la vida catalana.
També va ser un excel·lent traductor al català. Va traduir obres com ara La Divina Comèdia, de Dante, en vers, o el teatre de Shakespeare.
La poesia
Sagarra pertany a la generació noucentista, però els seus plantejaments estètics l'apropen més a Verdaguer o a Maragall. La seva poesia es caracteritza per la presència constant del sentimentalisme i del sentit de la natura. La seva obra es distingeix per la perfecció formal i, sobretot, pel domini de la paraula. Cançons de taverna i d'oblit, Cançons de rem i de vela i Cançons de totes les hores són alguns dels seus reculls poètics més representatius.
La narrativa
Pel que fa a la narrativa, en sobresurten algunes obres com Paulina Buxareu (1919), All i salobre (1928) i Vida privada (1932), que és un retrat corrosiu i escandalós de l'alta societat barcelonina durant la dictadura de Primo de Rivera. On va demostrar el seu domini de la prosa va ser en el periodisme. Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937) són el resultat de les seves col·laboracions a La Publicitat i en el setmanari Mirador.
El teatre
En el teatre es va estrenar com a dramaturg el 1918 amb Rondalla d'esparvers. Va saber connectar amb un públic majoritàriament popular amb un teatre caracteritzat per l'esquematDisplay: bloc;isme i la simplicitat, i per la utilització inalterable del vers com a suport d'un llenguatge potent i ric.
Cal destacar obres com La rambla de les floristes, Marçal Prior (1926), L'hostal de la glòria (1931) i El cafè de la marina (1933). De l'etapa posterior a la guerra, cal destacar dues obres de poc èxit: La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948), i sobretot el gran èxit obtingut amb La ferida lluminosa (1954).
Joan Oliver (Pere Quart)
Joan Oliver (1899-1986) va néixer a Sabadell. La seva obra destaca per una crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, per una forta ironia que de vegades arriba al sarcasme i per fer servir un model de llengua molt planer, sense vulgarismes ni castellanismes.
Fill d'una família burgesa, en la seva joventut va formar part del Grup de Sabadell. Joan Oliver va col·laborar en diaris i revistes i es va donar a conèixer com a poeta el 1934, amb el pseudònim de Pere Quart. Va haver de viure a l'exili, primer a França i finalment a Santiago de Xile, on es va estar vuit anys. De retorn a Catalunya, va fer feines relacionades amb el món editorial. El moment el va obligar a mantenir-se aïllat del públic, fins que als anys 60 va començar a ser cada cop més conegut.
En poesia, les seves obres principals són Les decapitacions (1934), Bestiari (1937), Saló de tardor (1947), Terra de naufragis (1956), Vacances pagades (1960) i Circumstàncies (1968). En el teatre, cal destacar Cataclisme (1935), Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), Cambrera nova (1937), La fam (1938) i Ball robat (1958). Joan Oliver també va publicar prosa: narracions (Biografia de Lot i altres proses, 1963) i articles periodístics (Tros de paper, 1970). També va ser un excel·lent traductor de grans autors internacionals: Molière, Bernard Shaw, Claudel, Beckett...
La seva actitud inconformista el va dur a l'aïllament i a la solitud (i algunes vegades a la presó), però també al reconeixement social i a l'homenatge per part de molta gent.
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó, prop de Tàrrega, el 1918, i va morir a Barcelona el 1990. Va iniciar la seva trajectòria com a escriptor als anys 50. Va exercir de periodista i va traduir un gran nombre de novel·les de l'anglès i del francès.