Kant i Nietzsche: Teoria del coneixement i vitalisme

1. Resposta de Kant a la crítica de Hume

Quina és la resposta de Kant a la crítica de la causalitat de Hume? Per què el filòsof alemany va dir que Hume l’havia despertat del somni dogmàtic?

Hume havia vist en el principi de causalitat la clau de la teoria del coneixement. Quan donem per suposat que tot allò que succeeix té una «causa», o bé pensem en una pura successió de fenòmens, o directament no pensem res. Per a Hume, la veritat està en el principi de la còpia: les idees són veritables perquè són una còpia de les impressions, que alhora són còpies de la realitat tal com la percebem. Llavors, no tenim cap impressió de les causes ni dels lligams, només del costum. Per tant, com que no es pot garantir que B succeirà després d'A, la solució del problema del coneixement és l’escepticisme.

Ara bé, Kant creu que el problema de l’escepticisme pot superar-se mitjançant el que anomena idealisme transcendental. Per això, la resposta de Kant és que el coneixement no pot pretendre anar més enllà de l’experiència. Les experiències empíriques són desordenades, però l’enteniment humà posseeix la idea de causalitat amb independència de l’experiència; la «causalitat» és un concepte transcendental. L’experiència ens arriba per la sensibilitat, però gràcies a l’enteniment comprenem l’experiència.

2. Diferència entre noümen i fenomen

Explica la diferència entre noümen i fenomen

Un noümen és la «cosa en si» que existeix més enllà de l’espai i més enllà del temps; és allò «pur» i que, en conseqüència, mai no estarà a l’abast de l’esperit humà. No podem arribar a conèixer el noümen perquè no podem comprendre allò que no pertany a l’experiència. Amb la sensibilitat només coneixem en l’àmbit de l’espai i el temps, i com que el noümen està més enllà, no el podem arribar a conèixer.

Fenomen, en grec, significa «aparença», i això és allò que l’home pot descobrir; és a dir, conèixer les coses en la seva aparença, no en el seu ésser pur. L’home pot assolir les aparences, els fenòmens.

3. L'espai i el temps: formes a priori

Quan Kant parla del coneixement sensible, utilitza un lèxic específic. Què significa que l’espai i el temps són formes a priori?

A través de la sensibilitat rebem impressions de les coses; és allò que coneixem, no l’objecte en si. Però els coneixem a través de l'enteniment, que ens permet pensar en els objectes. No coneixem els fenòmens com són (purs), sinó que els coneixem tal com ens apareixen, com a intuïcions empíriques. Per a percebre els objectes tenim formes, i les fonamentals són l’espai i el temps. Més enllà no hi ha percepció possible. Aquestes són formes a priori, és a dir, que no són impressions sensibles (colors, sons...) sinó la forma o la manera com percebem les coses.

4. La revolució copernicana del coneixement

Què significa que Kant duu a terme una veritable «revolució copernicana del coneixement»?

El fet que l'espai i el temps siguin formes pures de la sensibilitat i que totes les dades sensibles calgui estructurar-les en aquestes dues estructures serà molt important en la crítica a la metafísica. La unió de les dades empíriques i les formes pures constitueix el fenomen. El fenomen és un procés que arrenca de la intuïció sensible i culmina amb l’aplicació de les formes pures de la sensibilitat. No hi ha fenòmens fora dels subjectes. Significa que no coneixem el que sigui la «cosa en si», sinó la forma en què ens afecta. Va ser una revolució en les teories del coneixement que el propi Kant anomena «revolució copernicana del coneixement».

5. Kant i la seva visió de la metafísica

Quina és l'opinió de Kant envers la metafísica i la seva relació amb els judicis a priori?

Kant va fer una crítica a la metafísica dient que no podia ser una ciència. Els conceptes purs han d’omplir-se amb les dades procedents del coneixement sensible; les categories no tenen aplicacions més enllà dels fenòmens, és a dir, de l’experiència, i a través d’elles podem conèixer els fenòmens.

La metafísica no pot ser ciència perquè es basa en proposicions o judicis sobre realitats més enllà de l’experiència. Les categories només poden utilitzar-se en la seva aplicació als fenòmens; per tant, qüestions com Déu o la immortalitat de l’ànima no pertanyen a l’experiència. Com que no podem conèixer allò que va més enllà de l’experiència sensible, la metafísica no pot ser ciència.

6. L'esperit apol·lini i dionisíac en Nietzsche

Explica els dos conceptes fonamentals de 'El naixement de la tragèdia'.

Nietzsche, en aquesta obra, analitza l’art i la cultura gregues a partir del seu origen. Els grecs no eren pessimistes; eren conscients de la poca durada de la vida i hi incidien a través de l’art: la vida com a fet estètic. L’origen de l’art era producte de dues tendències naturals simbolitzades en l’esperit apol·lini i l’esperit dionisíac.

Totes dues són instints primordials, antagònics i coexistents. Simbolitzaven valors contraris i complementaris: la moderació i la passió, la serenitat i l’impuls vital. Nietzsche els utilitza per dir que, a partir de la filosofia de Sòcrates i l’intel·lectualisme, l’esperit apol·lini triomfarà sobre el dionisíac, fet que significarà la mort de la tragèdia grega.

7. La mort de Déu a 'La gaia ciència'

Explica com i per què l’autor utilitza la metàfora de la mort de Déu.

Nietzsche era ateu. El concepte de «Déu» és una invenció humana, una construcció abstracta l'origen de la qual està en la ignorància, la inseguretat i el temor. A La gaia ciència s'anuncia la mort de Déu. El temor i la fantasia van fer que els avantpassats produïssin divinitats, però ara la societat occidental ha eliminat Déu dels seus horitzons.

La nova cultura europea ha anat prescindint de Déu (a través de l'antropocentrisme, el racionalisme o la ciència), i això implica una nova valoració moral. La mort de Déu significa la llibertat de l’home i la superació dels entrebancs. La religió és «decadent» i només mitjançant la seva negació (nihilisme) es podrà emprendre el camí vers nous horitzons on l'home sigui el creador del seu destí.

8. Comparativa: Ètica de Kant vs. Nietzsche

Elabora una comparació entre l'ètica de Kant i l'ètica de Nietzsche.

• Kant:
  • Ètica formal, universal i deontològica.
  • No se centra en el contingut, sinó en la forma.
  • Basada en el compliment del deure moral.
  • L'imperatiu categòric: actuar per deure, tractant la humanitat com un fi.
• Nietzsche:
  • Moral noble: capacitat d'assumir la plenitud de la vida i la creació.
  • Crítica a la moral dels esclaus (valors ficticis).
  • Crítica a Kant per arrossegar valors occidentals i acceptar idees de la raó per a l'ètica.
  • Ètica material, basada en la felicitat i la creació personal.

9. Característiques de l'Übermensch de Nietzsche

Quines són les característiques principals del superhome?

Zaratustra critica el racionalisme de Sòcrates per ser un dogmatisme «antinatural» que nega els instints. El superhome (Übermensch) ha de restaurar la moral dels senyors i l'exaltació de la vida. Les seves característiques són:

• Ànsia de viure: Li preocupen la vida corporal, la salut, el plaer, les passions i l'èxit. Estima la força física i la lluita.
• Superació: No se sotmet a cap manament moral; està per sobre del bé i del mal, superant la «moral dels esclaus». Rebutja la igualtat per considerar-la antinatural.
• Terrenal: Fidel a la terra i al món dels sentits, lluny d’abstraccions metafísiques.
• Poder: Té voluntat de poder per dominar el món i crear nous valors, realitzant la transvaloració moral.

10. Superhome, etern retorn i vitalisme

Quina relació hi ha entre l'Übermensch, l’etern retorn i el vitalisme?

La missió del superhome és acabar amb els valors «malaltissos» i crear-ne de nous mitjançant la transformació de l’esperit: de camell en lleó, i de lleó en nen. L’etern retorn és una idea que interpreta el devenir universal de manera cíclica. En eliminar la noció de Déu, s'eliminen les conseqüències de la creació temporal.

Nietzsche creu que cal reafirmar la força de l’home i la seva immanència. Un cop recuperat el «sentit de la terra», l'eternitat serà l'etern retorn, una eternitat pròpia fora de la transcendència. En un món sense Déu, les coses s'esdevenen per atzar i l'individu les abraça amb vitalisme.