Literatura Catalana del Segle XIX: Romanticisme, Realisme i Renaixença
Romanticisme: Moviment Literari del Segle XIX
El Romanticisme, un moviment literari d'arrel nacionalista del segle XIX, es caracteritza per:
- Major importància del sentiment sobre la raó.
- Forta tendència nacionalista, amb recuperació de tradicions, llegendes o l'ambient medieval.
- Defensa de la llibertat de l'artista i l'originalitat de l'obra.
- Incorporació de la barreja de gèneres.
- Presència ocasional de l'exotisme o l'aventura en determinades obres.
- Reivindicació de la lletjor, l'horror o el grotesc com a valors estètics.
Realisme i Naturalisme
El Realisme, centrat en el present (sobretot en la novel·la), va produir obres que són veritables disseccions socials. Va donar lloc al Naturalisme, que intentava retratar la vida de les classes socials més desfavorides i constituir el reflex literari de les teories deterministes, segons les quals els humans vivien condicionats tant per l'herència biològica com per la influència del medi.
La Renaixença: Recuperació Cultural Catalana
La Renaixença va ser un moviment de recuperació política i cultural que, al llarg del segle XIX, va néixer de la voluntat de la burgesia catalana de diferenciar-se de la resta d'Espanya. Es va proposar dignificar la llengua catalana i reestablir, als territoris on aquesta es parlava, una literatura nacional. Implicava la recuperació dels tres segles anteriors i el retrobament amb la literatura de l'edat mitjana, amb obres com La pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i l'edició de gramàtiques i diccionaris.
Va tenir una importància cabdal la restauració dels Jocs Florals el 1859. Aquests van crear una plataforma literària en català que de seguida va obtenir un gran èxit i va suposar un primer estímul per a l'opció lingüística d'un bon nombre d'escriptors. Va generar polèmica, ja que alguns sectors els van considerar anacrònics o conservadors.
Jacint Verdaguer: El Poeta Nacional
Jacint Verdaguer és l'autor més important de la literatura catalana del segle XIX. Capaç d'escriure una poesia enormement ambiciosa en català modern i assequible, sense més precedents que els escriptors medievals, també va escriure una bona prosa. La seva importància és comparable a la de Ramon Llull, perquè tots dos van crear del no-res una llengua literària.
Obra de Jacint Verdaguer
La seva obra abasta la poesia èpica i lírica, la prosa narrativa i periodística, i la literatura de viatges, per la qual va tenir una gran repercussió popular, incomparable a l'època.
Destaquen, entre d'altres:
- Poemes èpics: L'Atlàntida i Canigó.
- Reculls poètics: Flors del Calvari, Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny.
Àngel Guimerà: El Dramaturg de la Renaixença
Àngel Guimerà suposa per al teatre català del segle XIX el mateix que Verdaguer per a la poesia. El gènere va obtenir, gràcies a ell, uns nivells de qualitat que no havia tingut des de l'edat mitjana.
Obra i Vida d'Àngel Guimerà
Nascut el 1845 a Tenerife i mort el 1924 a Barcelona, va començar la seva carrera com a poeta i professor dels Jocs Florals. El 1879 va estrenar la seva primera obra teatral, Gal·la Placídia. Profundament catòlic, nacionalista i conservador, la seva trajectòria com a dramaturg es pot dividir en etapes:
- Tragèdies històriques en vers: Com Mar i cel, obra on un pirata algerià s'enamora d'una captiva cristiana. El mar i el cel són els símbols de les religions respectives i només es troben en la mort. Hi ha una clara influència del drama romàntic.
- Obres més realistes: Escrites en prosa i ambientades en l'època contemporània de l'autor, en les quals preval un clar esperit romàntic, com Maria Rosa o Terra Baixa.
- Última etapa: Molt menys considerada que les anteriors, en què l'autor intenta retornar a l'esperit de les seves primeres tragèdies.
Condicionaments Biogràfics
La seva vida va estar marcada per diversos factors:
- El complex de mestís (pare català i mare canària), reflectit en obres com Mar i cel.
- El fet que els seus pares es casessin després d'haver nascut ell.
- El fracàs amorós amb Maria Rubió, amb qui no va casar-se en part per oposició familiar, una frustració reflectida a Terra Baixa.
Narcís Oller: La Novel·la Realista i Naturalista
La novel·la realista i naturalista va tenir en Narcís Oller el seu màxim exponent en llengua catalana. Tot i així, Oller presenta algunes diferències importants amb les obres de Verdaguer o Guimerà, que van dignificar la poesia i el teatre.
Obra i Característiques de Narcís Oller
Oller va estudiar dret i va començar escrivint en castellà. La seva primera novel·la en català va ser La papallona. El català literari de l'autor no té el rigor ni la polidesa de Verdaguer, i pateix algunes imperfeccions com l'ús freqüent dels castellanismes o les onomatopeies. Émile Zola va escriure un pròleg on separava Oller dels naturalistes per la seva tendència al sentimentalisme.
La seva següent novel·la, L'Escanyapobres, era molt més dura, no feia concessions a aquest sentimentalisme i s'acostava més a l'esperit naturalista. La seva obra més ambiciosa és La febre d'or. La bogeria, una de les majors obres de l'autor, plantejava la discussió sobre les condicions hereditàries i ambientals que poden portar un home a acabar boig. És el gran novel·lista de la Renaixença i el millor representant del realisme i el naturalisme en terres catalanes.