La Literatura Catalana dels Anys Trenta: Poesia i Novel·la
La poesia catalana als anys trenta
Durant els anys trenta es consoliden poetes com Tomàs Garcés, Marià Manent i Clementina Arderiu, que prolonguen procediments i motius de la poesia de Josep Carner. Es publiquen els primers llibres de Pere Quart que representen una reacció contra la poesia simbolista. El poeta més important durant aquest període és el mallorquí Bartomeu Rosselló amb la seva obra breu i que va morir a vint-i-cinc anys.
Al País Valencià, enfront de la poesia tradicional, influïda per l’escola de Teodor Llorente, van aparèixer posicions poètiques renovadores i actuals durant els anys vint i trenta. Poetes com Bernat Artola, Francesc Almela… reprenen aquesta tradició, però fusionant-la amb l’obra dels clàssics valencians i dels poetes noucentistes catalans. Poetes avantguardistes que van polemitzar amb els que defensaven una via populista per a la poesia valenciana. El grup estava format per Carles Salvador, Maximilià Thous i Enric Navarro.
La novel·la catalana als anys trenta
Durant els anys del noucentisme van polemitzar sobre els motius de la manca de novel·la en català i dels perills que comportava aquest fet. El final d’aquesta polèmica va coincidir amb la publicació de novel·les dels escriptors modernistes, com Prudenci Bertrana i Joan Puig. La novel·la esdevé el gènere predominant.
Les novetats europees i nord-americanes són conegudes gràcies als crítics i a les traduccions. Factors que van impulsar el gènere van ser la creació de premis literaris, com el Premi Crexells, o l’aparició de col·leccions de novel·la, com “A tot vent” que va publicar traduccions dels clàssics de la novel·la europea i dels novel·listes més importants.
Sagarra va fer una contribució important al gènere amb Vida privada, crònica novel·lada de la Barcelona dels anys vint i trenta.
Joan Puig es va convertir en un dels novel·listes de més èxit. En les seves obres barreja l’autobiografia i la ficció, ja que la seva vida és la matèria principal en les seves novel·les, com Els tres al·lucinats (1926) i El cercle màgic (1929), com en els llibres de memòries, Servitud (1926), reflex de la seva experiència periodística, i Camins de França (1934), la seva obra mestra. A partir del 1938 i fins a la seva mort, va escriure el vast cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, dotze volums, on va abocar la seva experiència personal en un intent de síntesi i de justificació. Els personatges de les seves novel·les, torturats i desequilibrats, recorden els obsessionats i paradoxals de les obres de Tolstoi i Dostoievski.