Literatura Catalana de Postguerra: Novel·la i Poesia
La narrativa de postguerra
Destaquen la novel·la psicològica i la novel·la realista.
La novel·la psicològica
Es caracteritza per l'intent de realitzar una minuciosa anàlisi psicològica dels personatges i de reflectir-ne el seu món interior. Fan servir recursos com ara la narració en primera persona i l'anomenat monòleg interior. En aquestes novel·les és freqüent la reflexió sobre el pas del temps.
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983)
En les seves obres, la veu narrativa correspon a una dona que mostra una forta tendència a la introversió i que busca la felicitat en els records del passat. Destaquen:
- Aloma (1938): una adolescent viu unes relacions amoroses dissortades.
- La plaça del Diamant (1962): és la seva novel·la més coneguda, en la qual la Colometa narra la seva vida, que transcorre paral·lelament als esdeveniments històrics de l'època: la República, la Guerra Civil i la postguerra.
- Mirall trencat (1974).
Llorenç Villalonga (Palma, 1897 – 1980)
Alternava la seva dedicació a la literatura amb la seva ocupació professional de la psiquiatria. Destaquen:
- Mort de dama: en què fa la caricatura d'un món que està a punt de desaparèixer.
- Bearn o La sala de les nines: constitueix la idealització de la manera aristocràtica de viure a Mallorca.
La novel·la realista
Hi destaquen autors com Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel o Enric Valor.
Enric Valor (Castalla, 1911 – València, 2000)
Fou gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. La seva producció novel·lística tenia un llenguatge molt treballat i riquíssim. Les seves obres més importants són:
- L'ambició d'Aleix: constitueix un cant a la natura, únic refugi contra la deshumanització causada per les grans ciutats.
- La idea de l'emigrant: presenta la cara més dura del món rural valencià.
Les seves Rondalles valencianes són un conjunt de trenta-sis peces que descriuen els nostres paisatges i els nostres personatges reals i fantàstics, en les quals recupera la riquesa del nostre vocabulari.
La poesia de postguerra
Fou el primer gènere a recuperar-se després de la guerra. Es distingeixen tres tipus: la poesia de tradició simbolista, la poesia d'avantguarda i la poesia realista.
La poesia simbolista
A partir de 1940, aquest tipus de poesia es tanca en un món interior i s'allunya de la realitat immediata. Pretén suggerir la realitat i hi predomina la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Destaquen Salvador Espriu, Blai Bonet, Carles Riba i els valencians Xavier Casp i Joan Valls.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)
Fou un poeta amb un gran bagatge cultural, sobretot en la cultura clàssica. En els seus poemes reflexiona sobre la condició humana, la llibertat i la mort. Les seves obres més destacades són:
- Cementiri de Sinera
- El caminant i el mur
- La pell de brau
La poesia d'avantguarda
Josep Vicenç Foix reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes. Aquesta poesia se centra en la recerca de nous recursos expressius molt relacionats amb l'anomenada antipoesia i la poesia visual, que són dues formes d'expressió caracteritzades per trencar amb la concepció tradicional del poema.
Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998)
L'autor més representatiu d'aquest corrent és Joan Brossa, la creativitat del qual abraça totes les facetes de l'art. Es caracteritza per l'experimentació amb el llenguatge i per la utilització de tot tipus de tècniques i estils. Destaquen obres com:
- El saltamartí
- Poesia rasa
El realisme històric
Entre 1959 i 1968 domina el panorama poètic el realisme històric, que pretén inserir el treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació cultural i nacional. La poesia es concep com una eina d'expressió de la realitat quotidiana lligada al moment històric i s'hi fa servir una llengua viva i col·loquial, directa, comunicativa i entenedora per a la majoria. Alguns poetes representatius són:
- Pere Quart
- Salvador Espriu
- Gabriel Ferrater