Literatura galega: Blanco Amor, Neira Vilas i el teatre de posguerra
O realisme social de Eduardo Blanco Amor. Escriu A esmorga a Bos Aires, una de les obres cimeres de la nostra literatura. Ambientada a Ourense (Auria), té un caràcter renovador, perquè hi trobem un narrador editor i un narrador protagonista. Entre els personatges marginats, Cibrán és el protagonista, que es troba declarant davant d'un jutge. La novel·la exigeix un lector actiu, que fins i tot ha de reconstruir el text recreant les preguntes del jutge omeses. Aquesta obra va tenir diverses interpretacions:
- Novel·la picaresca: pel seu ambient marginal.
- Interpretació existencialista.
- Lectura sociològica: per ser retrat d'una nació colonitzada i desarticulada, amb alienació dels individus i una violència primària i autodestructiva.
- Interpretació feminista: els codis androcèntrics que marginen i reprimeixen la dona i el femení.
Os biosbardos: relats breus amb narrador en primera persona. L'obra conforma una mena de «relat d'aprenentatge» en què un personatge (el nen) s'enfronta a experiències que destrueixen la seva innocència i canvien la seva manera de relacionar-se amb els altres. Narra el món interior dels nens des de les vivències de la seva pròpia infància. Protagonistes: els nens. Temes: la infància.
Xente ao lonxe: és l'obra més aconseguida. És una nova elaboració sobre l'Ourense de les primeres dècades del segle XX, des de la perspectiva de Suso, el protagonista, en una família proletària d'idees socialistes. Narra el procés de la seva maduració. És una novel·la coral, ja que al voltant dels personatges protagonistes van apareixent infinitat de figures secundàries. Aquests es van construint a cada pas el seu futur. Analitza la dinàmica de maduració del moviment obrer i presenta les possibilitats de modificar les circumstàncies mitjançant la lluita.
La narrativa de Xosé Neira Vilas. De família pagesa, Neira Vilas presenta diverses particularitats diferenciadores. Es mou en un marc vivencial molt diferent. No manifesta un afany renovador tan explícit i ofereix un tractament cruament realista de les formes de vida i dels conflictes de la Galícia rural. Conrea la novel·la i el conte. La seva narrativa es pot classificar en 5 grans nuclis:
- Primer nucli: cicle del nen. Vivència infantil del món de la aldea. Memorias dun neno labrego; Cartas a Lelo i Aqueles anos do Moncho. Reconstrueix l'hàbitat rural gallec dels anys 30, caracteritzat per l'opressió, la misèria, el treball inhumà i les desigualtats socials. Fa una maduració psicològica dels protagonistes.
- Segon nucli: món rural, observat des del punt de vista de l'adult. Xente no rodicio (realisme); A muller de ferro (simbolisme) i Querido Tomás (complexitat estructural). Temàtiques similars: alienació del camperol, violència, superstició, insolidaritat.
- Tercer nucli: món de l'emigració. Camiño bretemoso; Historias de emigrantes i Remuíño de sombras. Epopeia tràgica de l'emigrant gallec en terres americanes.
- Quart nucli: centrades en el món urbà, amb una perspectiva summament crítica. O home de pau. Inconvenients que troben els éssers humans a les ciutats: massificació, solitud...
- Cinquè nucli: col·leccions d'estampes líriques i de semblances. Lar i Pan. Breus seqüències evocatives de persones, objectes i llocs.
El teatre de posguerra
Entorn de l'editorial Galaxia tenim obres com O desengano do prioiro, de Pedrayo, i O incerto señor don Hamlet, de Cunqueiro.
Línies estètiques:
- Teatre costumista o de comèdia urbana i d'argument amorós.
- Tendències modernitzadores: Otero Pedrayo, Ricardo Carballo Calero (Isabel) i Ánxel Fole (Pauto do demo).
- Obres existencialistes: Franco Grande, Carballo Calero, Manuel María.
- Teatre històric: Manuel María.
- Teatre social crític: Díaz Pardo.
L'obra de major originalitat i encert és O incerto señor Don Hamlet, d'Álvaro Cunqueiro, per la rica llenguatge dramàtica i la lúcida revisió o recreació mítica. És una reflexió sobre la identitat i l'existència humana. Teatre de l'absurd.