La literatura gallega de l'exili i la vanguardia: prosa, poesia i teatre (1936-1976)

La literatura de l'exili

Des del colp d'estat de 1936, la llengua i la cultura gallegues seran víctimes d'una implacable persecució. Durant molts anys, la cultura gallega es va mantenir viva a l'exili, traslladant el centre de l'activitat literària a Mèxic i Buenos Aires. Va ser de gran importància la tasca duta a terme per Castelao.

Dins de la poesia, cal destacar les personalitats següents:

• Emilio Pita: pot considerar-se un antecedent de la poesia compromesa, sense descuidar la preocupació per uns valors poètics acurats.
• Luis Seoane: la seva obra s'inicia amb el fardell de l'exiliat; els seus poemes, plens de preocupacions, sempre miren Galícia.
• Lorenzo Varela: poeta cívic, carregat de lirisme, en el qual la protesta no decau mai.

En la narrativa destaca Silvio Santiago, que va escriure a l'exili una novel·la que havia de publicar-se després del seu retorn a Galícia.

En el teatre destaca Manuel Varela Buxán, autor d'un teatre directe i popular, de línia còmica i sentimental, amb obres com Os vellos non deben de namorarse.

Prosa entre 1936 i 1976

Els anys immediats de la postguerra configuren un temps creatiu i editorial que, només amb els tímids intents dels anys 50, pretén resoldre els problemes derivats de l'escassetat de públic i, sobretot, de la ruptura de la incipient tradició prosista iniciada per la generació dels Nós.

Cap a finals dels anys 50 assistim a una lenta i progressiva recuperació de l'àmbit de l'escriptura en prosa. Més enllà de les individualitats, podem agrupar la producció en prosa en diferents línies temàtico-formals:

• La vinculada a la tradició de la narrativa de la postguerra, d'autors de la generació dels Nós i d'altres amb una certa filiació estètica amb aquests.
• La literatura de caràcter ruralista, revisada d'acord amb les noves realitats socials i les noves exigències estètiques. Des d'una altra perspectiva, Anxel Fole connecta també amb la Galícia interior, habitada per personatges que representen una psicologia col·lectiva característica de l'individu rural gallec.
• La literatura de caràcter culturalista, representada per Cunqueiro, que prioritza l'esperit lúdic.

L'obertura a la cultura europea i americana i la necessitat d'ensenyar nous camins narratius van propiciar la formació d'un grup d'intel·lectuals. Aquest corrent es va revelar amb la novel·la A esmorga, que reflecteix la rigidesa d'una societat urbana a través de la degradació progressiva de tres personatges. El seu caràcter s'aprecia en la llengua, que imita la del carrer.

La poesia de vanguàrdia

Es denomina vanguàrdia un conjunt de moviments artístics que van rebutjar la concepció clàssica de l'art com a imitació de la realitat i van buscar noves formes d'expressió basades en la interpretació. Els poetes vanguardistes gallecs es donen a conèixer cap al 1925, publicant una sèrie de revistes que van ser el caldo de cultiu de la nova literatura. Hi trobem tres direccions:

• Neotrobadorisme: corrent que es basa en la difusió de la poesia medieval a partir de 1928, però amb ritmes i imatges modernes que guanyen agilitat i connotació. Destaca Bouza-Brey.
• Imaginisme: representat per Amado Carballo. La seva obra és una solució de compromís entre la tradició i la vanguàrdia; accepta el valor de la imatge per reflectir la realitat i ens mostra el món que ens envolta a través del paisatge, habitualment rural i de vegades marí.
• Creacionisme: propugna la llibertat absoluta del poeta per crear mons nous. El seu màxim representant és Manuel Antonio; en els seus poemes prevalen les preocupacions estètiques i el mar, realitat pròxima al poeta des del seu naixement fins a la mort. Després de la seva mort es va publicar Foulas, con anacos do meu interior.

El teatre del primer terç del segle XX

Fins al 1919, el teatre gallec era un teatre costumista d'ambientació rural. Es van fundar les Irmandades da Fala, que van suposar un intent més decidit de crear un teatre gallec. Entre els autors destacats hi ha Antón Villar. Entre 1923 i 1926, el Conservatori va denominar-se Escola Dramàtica Galega, i aquests anys van ser els de major activitat intensa, amb l'estrena de O Mariscal.

El principal autor del teatre vanguardista va ser Rafael Dieste. Tot té un significat i tots els elements d'escenificació actuen com a símbols. Va escriure una breu obra titulada O drama si cabalo de ajedrez, que es pot inserir en un realisme simbolista: l'ambient és el d'una vila marinera on transcorre una història verosímil.

Els homes del grup van elevar el teatre a les cotes més altes assolides fins aquell moment, i procuraven seguir el mateix camí del teatre d'art. Vicente Risco és l'autor d'una única obra teatral, de caràcter simbolista, que mescla la llegenda i la tragèdia i conté una reflexió sobre la conducta humana. Pedrayo va escriure en aquest període dues obres teatrals en què reflecteix, de manera crítica i analítica, el petit món de les societats rurals gallegues de l'època.