Les llengües: fàcils o difícils? Mites i prejudicis lingüístics

Són les llengües fàcils o difícils?

Aquest és un dels prejudicis populars sobre les llengües: si se'n poden considerar fàcils o difícils. Per exemple, diuen que Edward Sapir va aprendre japonès en una setmana; però cal tenir en compte que és un lingüista. Això planteja qüestions com si poden existir persones més o menys dotades per aprendre una llengua o si depèn de l'actitud de persones obertes i amb ganes d'aprendre.

Una cosa que puc tenir clara és que les persones que despresten una llengua considerant-la «difícil» són, sovint, persones sense inquietuds per aprendre una altra llengua; probablement són monolingües i amb això els és suficient.

Tusson exposa un exemple clar que ens mostra com, inicialment, una llengua que sembla molt difícil (Chinook), després d'haver fet una mica de sintaxi, s'entén que en realitat és molt breu.

Així, podem dir que la dificultat de les llengües és en realitat subjectiva: per al parlant nadiu la seva llengua no li resulta complexa, però, en canvi, a persones externes a aquesta els resultarà complexa perquè no ha estat present en la seva vida des del principi.

Les llengües aspres i suaus?

Un altre prejudici popular consisteix a qualificar les llengües com a suaus o aspres.

Per exemple, el català i el mallorquí, en comparació amb el valencià, són descrits com a violents, aspres i desagradables d'escoltar. Això es deu a les diferents entonacions de la parla: segurament els qui ho pensen no estan acostumats a escoltar-les, i això genera rebuig cap a les diferències perquè no són com ells, un acte molt egocèntric. Per tant, el punt de referència d'aquestes qualificacions parteix dels diferents patrons fonètics. En algunes llengües, inclús, hi ha diferències segons el sexe del parlant:

• Dones: més suaus, dolces, amb un timbre agradable i tendència a pronunciar sons nasals.
• Homes: més virils, enèrgics, percebuts com a aptes pel comerç i el comandament.

Però això mateix ens indica que cada llengua es parla de manera diferent segons els parlants; la llengua no és la responsable d'aquestes diferències en l'entonació. Finalment, es pot deduir que els causants som els humans: tenim cordes vocals que produeixen aquests diferents tons de veu segons la persona, i no tenen res a veure amb l'existència de llengües «suaus» o «aspres» ni amb el sexe del parlant.