Lliga Tradicionalista i Nacionalismes a Espanya: Impacte del 98

Formació de la Lliga Tradicionalista: Impacte del 98 a Catalunya

El Desastre del 98 va marcar l'irrupció del catalanisme en la vida política. Una nova generació d'intel·lectuals i activistes va emergir, proposant un nou programa polític i un partit amb l'estratègia de presentar-se a les eleccions per accedir a l'autonomia. Es va fer una crítica als partits dinàstics, denunciant la corrupció electoral i reclamant reformes polítiques i socials. Aquesta etapa va ser marcada per la Candidatura dels 4 presidents.

Creació de Partits

• Unió Regionalista (1899): Promoguda per la burgesia industrial, el seu programa polític incloïa referències regionalistes i la demanda d'autonomia política i administrativa per a Catalunya.
• Centre Nacional Català (1901): Format per polítics com Prat de la Riba, Cambó, Carner i Duran i Ventosa, buscava la intervenció del catalanisme polític per via electoral.

La unió d'UR i CNC va resultar en una candidatura unitària el 1901, una confluència d'interessos on UR aportava la base social burgesa sense dirigents ni projecte polític, i CNC oferia un programa polític possibilista i dirigents experts, però sense suports socials. Aquesta iniciativa es va conèixer com la ‘‘candidatura dels 4 presidents’’ (A. Rusiñol, Dr. Robert, Domènech i Montaner, S. Torres), i tots van ser escollits.

Fundació de la Lliga Regionalista

L'èxit de les eleccions va portar a la fusió en un nou partit: La Lliga Regionalista, consolidant el catalanisme. El diari La Veu de Catalunya va ser un dels seus principals instruments de difusió. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques van guanyar a l’ajuntament de Barcelona (Lliga 11, republicans 11, dinàstics 4), marcant un nou joc polític a Catalunya, amb l'hegemonia entre republicans i catalanistes com a opcions polítiques majoritàries. La Lliga es va convertir en el primer gran partit catalanista amb presència electoral i una àmplia base social, defensant l'autonomia catalana.

Nacionalismes i Regionalismes a l'Estat Espanyol

El Nacionalisme Basc

El nacionalisme basc va tenir el seu inici amb la derrota del carlisme i la pèrdua dels furs el 1876, juntament amb el procés d'industrialització de Biscaia que va portar a l'aparició de la burgesia i un fort creixement industrial. Aquesta situació va generar una forta immigració de la resta de l’estat, considerada una amenaça per la identitat basca pels sectors més tradicionalistes. Va aparèixer un moviment cultural (moviment dels èuscars) que defensava la llengua, les tradicions i la cultura basca, amb un component religiós i la defensa de la societat tradicional. El fundador del nacionalisme basc, Sabino Arana, defensava la raça basca, els furs i la religió. La Societat Euskalerria (1894) va ser el germen del PNB (Partit Nacionalista Basc). El PNB va progressar, creixent electoralment i convertint-se cap a un partit autonomista (reintegració dels furs dins el marc de l'Estat Espanyol).

El Galleguisme

La societat gallega es caracteritzava per la predominança del món rural i les classes dominants tradicionals, com la vella noblesa territorial i l’Església. El galleguisme va sorgir com una reivindicació de la llengua i les tradicions pròpies, tot i que de manera minoritària i tardana. La identitat gallega estava arrelada a la societat pagesa, però tenia poca penetració en les classes mitjanes. Es va identificar l'endarreriment cultural amb la defensa de la llengua i les tradicions, associant-ho amb la pagesia tradicional. Al segle XIX, el Rexurdimiento va ser un redescobriment literari de la llengua, la història i les tradicions gallegues, amb un caràcter culturalista i apolític. Rosalía de Castro va ser una figura clau. Es van fer les primeres denúncies de la subordinació política de Galícia, l'endarreriment econòmic i l'emigració. A finals del segle XIX, el galleguisme va adquirir un caràcter polític, amb l'aparició de la primera premsa i projectes galleguistes. A inicis del segle XX, una nova generació de galleguistes va sorgir, amb plantejaments polítics i una influència social més gran, liderats per Risco i, sobretot, Castelao.

L'Andalusisme

L'andalusisme va ser impulsat per Blas Infante, que va plasmar el seu ideari en El ideal Andaluz. La Primera Asamblea Regionalista de Ronda (1918) va establir les bases del particularisme andalús i va proposar l’autonomia. Durant la II República, el moviment andalusista va elaborar el primer projecte d’estatut andalús, redactat per una assemblea de municipis sevillans. Aquesta iniciativa va tenir escàs suport popular i la defensa de l’autonomia andalusa no va arrelar popularment fins a la fi del franquisme.

El Valencianisme

El valencianisme va ser un moviment cultural a València durant el primer terç del segle XX, conegut com La Renaixença, que reivindicava la cultura i la llengua pròpia (Llorente i Llombart). En l'àmbit polític, es va crear València Nova (1904).

L'Aragonesisme

L'aragonesisme va sorgir a la segona meitat del segle XIX, impulsat per la burgesia, amb la recuperació del patrimoni cultural aragonès, els orígens i les institucions del Regne. El regeneracionisme de Joaquín Costa va defensar els drets socials del món pagès aragonès.