Mar i Cel: Anàlisi Escena XIX (Primer Acte) - Blanca i Saïd

Anàlisi de l'Escena XIX (Saïd i Blanca): Final del Primer Acte de Mar i Cel

Tenint en compte que Mar i Cel és una tragèdia en tres actes i en vers, cal situar l’escena en qüestió just al final del primer acte.

Importància Estructural de l'Escena

Des del punt de vista estructural de l’obra, podem dir que aquesta escena XIX del primer acte pertany encara al plantejament de la història, però esdevé crucial, ja que canviarà a partir d’ara el sentit de l’acció dramàtica de l’obra. Aquest fragment de l’escena comença amb un monòleg de Blanca en què es mostra avergonyida i contrariada després d’haver-se commogut davant el monòleg de Saïd en què explica la seva història. És llavors quan intenta matar Saïd per esdevenir l’heroïna cristiana que ha imaginat en el seu deliri religiós.

Gràcies a les acotacions, sabem que just després Blanca aixeca el punyal amb l’objectiu de matar Saïd mentre dorm. Davant d’aquest intent d’assassinat, Saïd se’ns mostra, mitjançant un petit monòleg, com un home vençut, cansat de viure amb el pes de la fatalitat insuportable. Tant és així que li demana a Blanca que acabi amb la seva vida ("aquí dintre…"). Aquesta escena, doncs, tanca el primer acte i posa en evidència la desventura i la fatalitat que arrosseguen els protagonistes.

L'Evolució dels Personatges: Blanca i Saïd

A partir d’ara, els personatges de Blanca i Saïd ja no tornaran a ser els mateixos i començaran a mostrar les seves contradiccions.

L'Evolució de Blanca

• El plor de Blanca quan sent la història de Saïd actua com una escletxa emocional en el seu món interior, tan rígid i tancat, fet a imatge de la religiositat intolerant i fanàtica del pare.
• Influïda per aquest, sent vergonya i espant i, en conseqüència, decideix matar Saïd.
• Quan aquest la convida a matar-lo, ella es desmaia.
• A partir d’aquest moment, ella se sentirà trastornada i començarà a valorar la seva bondat i la seva capacitat de compassió.

L'Evolució de Saïd

• Al principi de la història, es mostra com una persona autoritària i venjativa envers els cristians que li han destrossat la vida.
• Tot i que primer sent indiferència cap a Blanca, l’afectarà que es digui com la seva mare i, també, que la dona plori amb el relat de la seva història.
• Quan Blanca intenta matar-lo, la seva reacció mostra la tristesa i insatisfacció vital tan pròpies de l’heroi romàntic; és per aquest motiu que demana la mort.
• A partir d’aquest moment, Saïd comença a desitjar i a estimar Blanca.

L'Estil de Guimerà a Mar i Cel

Quant a l’estil de l’obra, Guimerà s’adona que per fer-nos arribar tota la intensitat passional de les seves tragèdies, necessita un vers més llarg i sense rima: el decasíl·lab blanc. Aquest vers li permet expressar millor els sentiments i les actituds dels personatges.

D’altra banda, el bagatge poètic de l’autor es pot apreciar en l’ús de les imatges poètiques plenes de força expressiva ("Qui diria que respiri…"). A més a més, destaca el to emfàtic potenciat per l’ús de l’hipèrbaton. Amb tot, Guimerà aconsegueix elaborar un llenguatge teatral de gran efectivitat escènica.

La Llengua a l'Obra de Guimerà

Pel que fa a la llengua, ens trobem davant un llenguatge llunyà i arcaïtzant propi de la Renaixença (Blanca: "Estic folla!"). El fet que no existís encara una llengua normativitzada dificultava el seu ús literari. Tanmateix, Guimerà es va implicar molt en aquesta batalla i va aconseguir elaborar una llengua literària vàlida per a tots els àmbits.

Conclusió: Una Escena Determinant

En conclusió, aquest fragment de Mar i Cel representa una de les escenes més crucials de l’obra, ja que, entre d’altres coses, serà determinant en l’evolució dels protagonistes. A partir d’ara, ni Blanca ni Saïd tornaran a ser els mateixos.